Per què no reaccionem davant la corrupció? Per què la classe treballadora pareix resignada mentre a les altes esferes es roba sistemàticament sense conseqüències?
No és indiferència, és esgotament. La impunitat se sosté perquè estem esgotats. Ens han llevat la fe en la política. Ens han omplert de precarietat. Ens han dividit en bàndols. Ens ofereixen entreteniment en lloc d’informació. Mentre molts segueixen robant. Espanya viu sotmesa dins una democràcia amb façana legal però sense justícia per als de dalt.
La classe treballadora no és indiferent: està farta, dividida, sola i cansada. I aquest és el millor blindatge que tenen les elits.
Mentre la corrupció política i judicial s’acumula sense conseqüències, la ciutadania pareix paralitzada. Cada quinze dies hi ha un nou escàndol. Un polític que menteix o suposadament roba i prevarica, un banquer que estafa, grans superfícies que manipulen preus i productes… Mentrestant, els pagesos i petits comerciants veuen que les tempestes, els preus del combustible i la falta de suport econòmic per part del govern els du a la fallida o a la clausura del seu negoci.
Un jutge que arxiva, mentre altre grata dins apartats on sap no trobarà res, un partit ultradretà ranci i engominat a l’estil de l’època que enyoren, que alimenta amb les seves proclames xenòfobes i homòfobes l’odi entre races i persones de diferent manera de pensar. I altre que fa l’impossible perquè Espanya quedi ridiculitzada a la Unió Europea.
La impunitat davant la malifeta s’ha normalitzat tant al nostre país que ja ni s’escandalitza. Per què no hi ha una resposta col·lectiva a la impunitat? Està tot perdut? Per què no reaccionem? Per què el col·lectiu més nombrós, la classe treballadora, la més putejada pels abusos, està muda? Tenim part de culpa? Nosaltres, els de baix, la massa feinera, a la què curiosament s’hi ha afegit gran quantitat d’immigrants, de persones de distinta raça i nacionalitat, però ja amb DNI espanyol una gran majoria d’ells, és la que realment sostén el país amb els seus impostos, amb el seu esforç. Per què romanem en silenci?
Jo us ho diré. No és peresa ni indiferència, és cosa més seriosa. És esgotament, desil·lusió, por a un sistema dissenyat perquè ningú toqui el centre de poder.
Una frase resumeix anys de precarietat, d’individualisme induït i desmobilització política: “Si no m’afecta la butxaca directament, me’n fot. Tanmateix tot seguirà igual!”.
Segons el CIS, més del 70% de la població creu que els polítics no actuen en benefici de la gent, i el 62% afirma que la justícia no és igual per a tots. La desconfiança és massiva… però la resposta no ho és, perquè quan tot pareix podrit… lluitar sembla inútil.
El PP i el PSOE i les seves xarxes han governat alternant-se durant dècades. Els seus escàndols s’enterren sense conseqüències reals. Això ha calat fons dins la ciutadania, conduint-nos a una conclusió terrible: votar o protestar no serveix per a res (no hi estic d’acord).
Quan vius amb contractes temporals, sous baixos o lloguers impossibles, la vida no et permet organitzar-te políticament, per tant, el sistema ja no necessita una repressió directa. És suficient mantenir-nos ocupats per sobreviure.
Els mitjans de comunicació tampoc ajuden gens. La corrupció ocupa menys espai que les polèmiques socials a la televisió. La majoria de canals ha substituït el debat per l’espectacle (concursos del més variat estil i amb gran dotació econòmica), ens tenen embadalits, mentre alguns programes d’investigació romanen marginats o mancats de pressupost. I la premsa? La premsa generalment té amo…
Hi ha una vessant molt important: els de baix (la gran majoria), en lloc de lluitar contra els poderosos ens barallem entre nosaltres. Convertim cada denúncia en una guerra ideològica i com a conseqüència cada escàndol es converteix en munició partidista, i no en causa comú.
Hi va haver un temps (el 15M) que ens insufla un poc d’esperança, però el sistema en poc temps absorbí tots els que venien a canviar-lo, i avui aquests referents estan desgastats i convertits en caricatures del que foren.
Quan desapareix l’esperança, desapareix l’acció. Però, està tot perdut? Només hi ha dos camins: resignar-se o rearmar-se. No podem caure en el “tots són iguals”.
El poder no pot controlar algunes de les nostres capacitats: la capacitat d’indignar-nos, de construir comunitat i tornar a aprendre a lluitar. La impunitat se sosté perquè estem esgotats, però també es desemmascara i destrueix quan decidim no callar pus.
Però recordem: res canviarà si seguim deixant que el silenci sigui la nostra única resposta.
