ActualidadCulturaManacor

GENT VALENTA MANACORINA: La guerra de successió entre els Àustries i els Borbons (1703/1715). Cap. III

Antoni Sureda Vicens
L’1 de novembre de l’any 1700 mor a Madrid sense descendència Carles II rei d’Espanya, aquest fet va desencadenar la terrible guerra de successió per la corona de l’imperi espanyol. Una guerra entre les cases d’Habsburg i la dels Borbons per fer-se amb el tron buit.
En el seu testament, el rei Carles II havia nombrat successor a la corona a Josep Ferran de Baviera, però misteriosament va morir una nit després, en haver sopat d’un estofat de cérvol amb esclata-sangs.
En Carles II era un esquerro de la naturalesa, popularment anomenat l’Embruixat. L’escriptor Albert Sánchez el descrivia de la següent forma: “Estava tan malament del terrat que degué morir-se sense saber que aquell ravenet que penja entre les cames serveix per alguna cosa més que per fer pipí.”

Felip V


Espanya es va dividir en dos, Castella, Navarra i Andalusia, que amb l’ajuda dels francesos recolzaven al pretendent Felip d’Anjou, mentre que els Regnes de la corona d’Aragó varen optar per l’Arxiduc Carles.
La guerra durà entre l’any 1703 i 1713, malgrat que a Catalunya es va prolongar fins un any després i a Mallorca fins l’any 1715.
Quina població més ingènua, que pensava que una nova sàvia renovaria el tronc podrit dels Àustries. Aquella nissaga de reis de la Casa d’Àustria que havien estat molt poderosos, amos pràcticament de tot el món, quasi sempre vestits de negre; el seu destí es presentava molt obscur, fent d’aquesta manera honor al seu color habitual de les seves vestimentes.
Dues forces enfrontades doncs en la guerra de successió entre el pretendent a la corona de la Casa dels Àustries, l’Arxiduc Carles d’Àustria, coneguts els seus partidaris com a maulets, i en Felip V de la família del Borbons, net del rei Lluís XIV de França, més conegut amb el nom del Rei Sol. Els seus seguidors foren anomenats com a botiflers.

Arxiduc Carles d’Àustria


I els manacorins valents com ningú es trobaven novament ficats en aquests aldarulls, tan importants en l’esdevenir de la història.
Mallorca es va mantenir fidel a l’Arxiduc Carles d’Àustria, això va suposar que els botiflers partidaris dels Borbons volguessin conquerir les nostres illes.
El 1714, durant l’assaig i caiguda de la ciutat de Barcelona per les tropes botifleres, els canoners mallorquins tengueren una participació molt important en la defensa de la Ciutat. No de bades els canoners mallorquins eren coneguts com uns dels millors de tota Europa.
Un any després, el 4 d’abril de 1715 en el port de Manacor, des de dalt de la talaia del Serral dels Falcons, el talaier de guàrdia va observar com pel llebeig s’acostaven tres naus, amb tot el velam estès, eren de la flota del Borbó Felip V.
El manacorí Guillem Riera, en divisar els botiflers, va pujar de pressa l’escala de caragol de l’interior de la torre i acte seguit va calar foc a unes branques de pi seques per poder transmetre senyals a la talaia del cap vermell per avisar-los de la presència de tropes borbòniques. I ho feia amb una tranquil·litat que donava coratge als demés.

Torre Es Serral dels Falcons. Reconstruida després dels danys que es varen ocasionar durant els bombardejos del desembarc de 1936


En Guillem, després de mesurar una càrrega de pólvora, l’abocà dins el canó, llavonses va ficar-hi la bolla de ferro, va comprovar l’alineació de canó amb la brúixola i va encendre el cabdell de la metxa, instants després va disparar la primera canonada, destinada a les barcasses de les tropes borbòniques. El manacorí es va posar a disparar sense descans el seu petit canó falconet i la seva decisió, valentia i punteria, que també ho hem de dir, va sorprendre als botiflers, que avançaren en petites barques per desembarcar.
Trenta persones més varen acudir al toc d’alarma armats amb escopetes, ballestes i arcabussos, impedint el desembarc de les tropes enemigues. El petit canó del talaier Guiem de tant d’utilitzar-lo va esclatar i de resultes de l’explosió va matar al valent jove talaier manacorí.
Els botiflers, davant aquella forta defensa de la costa per part dels maulets, degueren dir:

La defensa de Mallorca per les tropes austriacistes
  • Au! Au!, aquí ens mataran a tots. I donaren mitja volta.
    Trenta homes feren rebutjar la intenció de desembarcar a tres-cents soldats de l’exèrcit del general d’Asfeld. No és estrany que el senyor d’Asfeld, en veure el fracàs del desembarcament de les seves tropes, de l’enfadament que va agafar, tallava claus.
    L’intent frustrat va obligar l’exèrcit borbònic a armar una tropa molt més nombrosa i dies més tard la infanteria desembarcà a Cala Llonga de Felanitx, l’artilleria a Cala Ferrera i la Cavalleria a Santanyí, i lliuraren una gran batalla al poble de Calonge, on les forces del Borbó guanyaren la partida.
    El dia de Sant Pere de 1915, el compte d’Asfeld tenia tota l’armada amb trenta mil soldats professionals ancorada a la costa del Llevant de la ciutat de Palma, fora dels canons de la murada, de Bellver i Sant Carles. El general borbònic era ja el senyor de la possessió de Son Forteza, i guanyador del darrer reducte de la guerra.
    Al final, amb el Tractat d’Utrecht es posà fi a la guerra i entronitzà a Felip V com el primer rei de la dinastia Borbònica a Espanya. Gibraltar i Menorca foren entregats als anglesos com a compensació. Menorca fou recuperada a l’any 1782, però Gibraltar segueix sent colònia anglesa, després de més de tres-cents anys.
    El Borbó va guanyar doncs la guerra, amb l’ajuda de França, Castella, Navarra, Andalusia, del País Basc i de les prostitutes madrilenyes, que també ho hem de dir, elles s’oferien als soldats aliats (anglesos, alemanys i holandesos) que recolzaven la causa dels Hamburg, quan aquests en un principi havien entrat victoriosos en la capital del país, per contagiar-los de sífilis i gonorrea. D’aquesta forma, més de 6.000 soldats de l’Arxiduc Carles varen morir.
    Mallorca va perdre la guerra de successió i moltes altres coses més, com l’anul·lació del Gran I General Consell (que era la institució política i administrativa arrelada a l’illa des de principi del segle XIV).
    Ja no quedava més remei, la de posar en mans de la nova Majestat la generositat i benevolència, perquè ens respectassin els nostres furs, franquícies i privilegis, lleis i usatges, però això no fou així.
    Després de la capitulació del Regne de Mallorca, Felip V comença a governar aplicant venjativament el dret de conquesta amb el predomini de l’autoritat militar sobre la civil. El nou monarca va agafar el Regnat amb mà dura, als generals i altres personalitats que li varen ajudar a guanyar la guerra els omplia de prebendes, i als contraris, garrot a voler.
    Està clar, l’amo és l’amo, degué pensat el Borbó quan guanyà la guerra: on hi ha patró no hi comanden mariners.
    Dictaren el Decret de Nova Planta, amb les corresponents conseqüències tan negatives que resultaren pels illencs, i que avui en dia encara les patim, com l’obsessió malaltissa per menysprear la llengua catalana, així com tot allò que hi podia tenir a veure.
    D’aquesta forma es van retallar els privilegis florals, no tan sols dels mallorquins, sinó també dels aragonesos, catalans i valencians partidaris de l’Arxiduc Carles.
    El Rei Felip V quan es va fer amb el tron espanyol era un jove amb 17 anys, d’estatura no molt alta, de cabells rosos i d’ulls blaus, és a dir, de molt bona presència física, però també era abúlic i tímid, molt procliu a les depressions i bogeries, i sempre aferrat a les faldes de les dones, vertaderament la seva gran passió.
    El Monarca borbònic estava casat amb Maria Lluïsa Gabriela de Savoia «La Savoiana», una dona que mai es va fiar dels cuiners espanyols, tenia molta por a ser enverinada com li va succeir a l’hereu testamentari de la corona Josep de Baviera. La reina, dins les seves estàncies, a més de cuinar sopa de ceba, es passava dies i dies sense sortir de l’habitació, fent l’amor amb el rei.
    De molt enrere ve idò aquesta passió de la nissaga dels Borbons pel sexe femení!
    Però la realitat era que el nou Rei de les Espanyes no era més que una simple tereseta del seu padrí, el Rei francès Lluís XIV, conegut com el rei Sol.
    Així doncs, l’any 1715 amb la conquesta borbònica s’acabaren les possibilitats de desenvolupament democràtic del sistema, imposant a la força un sistema de control central, front al sistema de govern mallorquí, i d’una futura integració econòmica en el bloc europeu més avançat democràticament, aleshores l’angloholandès.
    Hagueren de baixar el cap, no quedava més remei, però mai ens vàrem rendir.
    Avui dia, en totes les regions que foren sotmeses a la força pel Borbó, encara supuren per aquesta ferida que es va infligir.
Placa recordant la batalla a Calonge

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba