ActualidadCulturaManacor

GENT VALENTA MANACORINA. Capítol V.- La pèrdua de les colònies espanyoles a Ultramar (Cuba, Puerto Rico i Filipines)

Antoni Sureda Vicens
A les acaballes d’aquell segle XIX tan convuls, Espanya va rebre un cop molt fort quan va perdre tota la seva hegemonia internacional amb la pèrdua de les poques colònies espanyoles que encara dominava a Ultramar.
La situació a Cuba a l’any 1895 era d’una nova i imminent sublevació. A Espanya, aquest creixement de l’independentisme a Cuba, suposava un perill per por a una possible pèrdua econòmica molt aguda degut al cost econòmic que suposaria una nova guerra. Es tenia molt present encara la primera sublevació que es va dur a terme i va durar més de deu anys (1868 – 1879).
Espanya, a finals del segle XIX era una potència de segon ordre amb una infraestructura socioeconòmica semifeudal. Un règim polític anacrònic, inestable i corrupte. És a dir, una nació endarrerida.
El 4 d’abril de 1895, el President del Govern Espanyol, Cànovas del Castillo, va ordenar al general Martínez Campos la seva partida cap a Cuba, i el va nomenar màxim comandant de les tropes destinades a aquell indret. Una vegada haver-se fet càrrec de les tropes espanyoles, al principi es va donar una falsa impressió de control absolut de la situació, especialment en els moments en què el Cap de la insurrecció, José Martin, fou mort en un enfrontament amb les tropes espanyoles.
Però les tàctiques de control i guerra del general Martínez Campos no eren acceptades per la majoria dels espanyols residents a l’illa, i especialment pels criolls. Degut a aquest fet es varen produir manifestacions pels carrers de les principals ciutats de l’illa, demanant que el general Valerià Weyler Nicolau fos nomenat com a màxim comandament de les tropes espanyoles a l’illa caribenya.
Degut a la situació creada, els criolls seguien donant molta de creu a la reina regent d’Espanya Maria Cristina d’Àustria. Aquesta, davant la pressió creada, les cames li degueren fer figa i d’acord amb el Consell de Ministres, va nomenar al general mallorquí Valerià Weyler, governador general i capità general de l’illa de Cuba. Aquest militar es va fer càrrec, amb el seu nomenament el dia 10 de febrer de 1896.

General Valerià Weyler


A Cuba, les tropes espanyoles, baix les ordres del general Weyler, dominen la situació de guerra. I en una batalla que resultà ser molt violenta, acaben amb la vida del famós cap dels mambises, Antonio Maceo. Aquesta mort va crear una certa eufòria i esperança en la població espanyola, perquè es creia que hi podria haver un imminent final de la guerra.
Però poc a poc, amb la pèrdua d’algunes batalles contra els mambises i amb l’entrada en guerra contra Espanya per part dels EE.UU, mitjançant la voladura del cruïssat Maine a l’Havana al febrer de 1898, amb l’ajuda d’una suposada conspiració d’alguns polítics espanyols, poc a poc va anar creant-se una mala reputació pel general Weyler, de cruel, despiadat i inhumà, especialment amb la creació i construcció dels camps de concentració on estaven tancats molts presos cubans en condicions inhumanes.
El 18 d’agost 1887 a Espanya, assassinen al president Cánovas del Castillo, gran valedor del general Weyler. Al president Cánovas el va substituir Sagasta.
La reina regent Maria Cristina d’Àustria destitueix al general Weyler i nomena al seu lloc al general Blanco.
El 24 d’abril de 1898, els Estats Units declaren la guerra a Espanya. Poc després, la pèrdua de l’esquadra de guerra espanyola comandada per l’almirant Pascual Cervera, on els bucs que formava la flota foren destruïts un a un en la Bahia de Santiago de Cuba, fou definitivament el gran desastre total de l’exèrcit espanyol.
Estats Units ens va enviar a filar estopa i la pèrdua de l’armada va ser el detonant final de la derrota espanyola. Potser, i segons la versió de diversos historiadors, aquesta humiliació va significar la pitjor derrota de l’armada espanyola contra la flota d’una potència estrangera.

General Martinez Campos


Espanya es rendeix el 15 de juliol de 1898 i perd les colònies d’Ultramar, és a dir, quasi tot l’imperi colonial espanyol, tan sols una franja en el nord d’Àfrica es trobava baix el control del poder Espanyol.
A tot això s’afegia a la població espanyola el cost de vides humanes que havia suposat la guerra, per la mort de molts de joves. No obstant, cal mencionar que la gran quantitat de baixes dels soldats no eren degudes a ferides de guerra sinó tot el contrari; els soldats espanyols no estaven acostumats als paisatges ni al clima del Carib i això derivava en perilloses malalties, on molts d’ells moririen a causa de la disenteria i de la febre groga, coneguda també amb el nom del vòmit negre.
Els soldats repatriats que es trobaven malalts, molts d’ells moririen en el trajecte de retorn. Llavors, després d’haver fet el darrer alè, els sepultaven a la mar amb una argolla de ferro penjada al coll per por a les epidèmies.
La pèrdua dels darrers territoris espanyols a Ultramar va situar al país en un profund sentiment de fracàs, de frustració i de recel cap a l’Exèrcit.
Era la fi de l’imperi espanyol. “L’imperi on no es ponia mai el sol”. Orgull que fou en el seu dia de la dinastia dels Àustries majors (Carles I i Felip II).
La majoria dels ciutadans donaren a l’Exèrcit molta part de la culpa de la nostra decadència exterior. Potser fou aquest el motiu del perquè quan els nostres soldats tornaven, no se’ls va rebre com mereixien.
Els militars se sentien empegueïts i la massa popular es va sentir tranquil·la quan va saber que els seus fills no haurien d’anar a la guerra per morir injustament de fam, malalties i de misèria. Al final, quan la guerra acabà, el poble feu un gran alè.

Joan Llodrà Durán, vestit de militar en la vellesa


Aquell patriotisme de molta de la classe alta tan sols ocultava uns interessos econòmics i també uns determinats compromisos polítics. Aquests burgesos interessats tan sols en els seus beneficis econòmics i de poder, solen ser gent molt llesta per el que volen, però saben fer el beneit quan els convé. I així d’aquesta forma deixaren als pobres jovenets, que donaren la seva vida pels seus interessos econòmics privats, completament a l’oblit i inclús els varen repudiar quan ja no els necessitaven.
Manacor hagué de pagar un preu molt elevat per unes guerres promogudes només per defensar els interessos dels burgesos i de la resta de les esferes dominants. La caduca i nefasta idea de mantenir un imperi que feia temps que no s’aguantava i d’una decadència completa, va ser un dels causants del desastre.
D’aquells fets històrics, hem d’elogiar als joves soldats manacorins que foren reclutats per lluitar en les guerres de la independència de Cuba, Puerto Rico i Filipines a finals del segle XIX, unes guerres que consistien simplement en poder seguir mantenint les restes d’un gran Imperi que es desfeia a trossos per moments.
Un record i un reconeixement als 244 soldats del nostre poble que foren enviats a les guerres d’Ultramar a finals del segle XIX.
D’aquests 244 fills de Manacor que varen anar als tres fronts, 187 soldats foren destinats a Cuba, i 60 d’aquests manacorins varen deixar la vida per aquelles terres. Aquestes xifres representen quasi un 25% del contingent de joves que partiren cap a la guerra de Cuba, concretament un 24’6%, i representava l’1’5 % del total de la població (l’any 1897, Manacor tenia una població aproximadament de 12.000 habitants).
A Filipines hi moriren 13 soldats manacorins.

Llorenç Fullana Galmés. (1875-1897), manacorí mort en la batalla de Santa Clara


De tots els soldats fills del poble manacorí que foren enviats a les guerres d’Ultramar, quan acabaren les guerres, 171 foren repatriats. La major part dels soldats varen tornar, com ja hem mencionat, malalts, i altres completament en la més absoluta misèria, sense ofici ni benefici. Molts d’ells varen subsistir gràcies als seus familiars, i hagueren d’enfrontar-se a una penosa situació laboral.
Però de tot el desastre per les pèrdues de vides de molts de joves, hem de remarcar i sentir-nos orgullosos de l’actuació dels nostres soldats manacorins en les guerres de Cuba i Filipines que deixaren el nom de Manacor molt elevat. D’ells, 15 foren distingits amb medalles, i entre ells, en Joan Josep Llodrà Durán, que fou condecorat amb la major distinció de l’exèrcit espanyol, és a dir, amb la medalla de la Creu de Sant Ferran de Primera Classe.
Els altres soldats manacorins condecorats amb distintes classes de medalles, entre elles la de plata amb distintiu vermell al mèrit militar, foren: Bartomeu Galmés Llull, Llorenç Juan Salas, Bernat Vidal Sureda, Miquel Mas Molina, Pere Josep Grimalt Pastor, Bartomeu Riera Sureda, Antoni Aguiló Miró, Antoni Fullana Grimalt, Tomàs Amer Llodrá, Francesc Llull Fullana, Andreu Gomila Monjo, Andreu Gomila Cerdà, Gabriel Ferrer Veny i Rafel Nadal Lliteras.
En total, 15 soldats manacorins foren reconeguts pel seu heroisme. Molts d’ells formaven part del Batalló Provincial de Balears.
Segons consta als arxius militars, alguns manacorins, malgrat fossin condecorats, no hem pogut localitzar el tipus de distinció en concret que les fou concedida, però sí que sabem que foren felicitats pel mateix general Weyler, segons consta en el corresponent diari de guerra.
Com va succeir en el cas del soldat manacorí Llorenç Fullana Galmés. En Llorenç, quan va arribar a Cuba, juntament amb el seu amic Joan Josep Llodrà, va ser destinat al Regiment Alfons 62 d’Infanteria, i una de les seves missions era la defensa de la ciutat de Santa Clara. Va participar en la sagnant i heroica batalla per defensar la ciutat, on l’enemic era molt superior, però els defensors espanyols aguantaren metxa i feren retrocedir als mambises.
En Llorenç fou ferit per dos tirs de bala, una de les ferides es va produir prop del coll, i després d’uns dies de sofriment va morir a l’hospital de campanya de Ciego de Ávila, com a conseqüència de la ferida, que se li va infectar. No hem localitzat en els diaris de guerra si el varen distingir amb alguna condecoració per la seva actuació en el camp de batalla, però sí que es fa referència, com abans hem mencionat, a la felicitació i agraïment personal del general Weyler pel seu heroisme demostrat, i que al final li va costar la vida.
Manacor mai se’n va tornar a recordar dels seus fills morts o que lluitaren en les guerres d’Ultramar.
I de tots aquells germans morts en terres llunyanes, per no tenir, no tendran qui els pugui honrar, ni els reconeixerem el valor demostrat, ni trobaran quasi ningú que els recordi, simplement perquè els governants consideren que lluitaren per un país i varen estar on estava el seu deure, sense mencionar que els pobres soldadets donaren el seu dret més apreciat, és a dir, la seva vida, pels interessos econòmics de l’alta burgesia espanyola.

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba