Actualidad

GENT VALENTA MANACORINA… capítol IV.- La guerra del Francès i Sa Llorençada manacorina (Guerres Carlines)

Antoni Sureda Vicens
La guerra del Francès, anomenada també de la Independència Espanyola, va tenir lloc a partir de l’any 1808 fins el 1814. Les Illes Balears quedaren al marge de la invasió de Napoleó, però el conflicte va tenir unes fortes repercussions a les Illes.
La guerra contra França es va conèixer amb retard a les Balears, que compliren una funció rereguarda, com per exemple convertir-se en un gran hospital pels soldats ferits, o bé com a camp de presoners d’uns 13.000 francesos derrotats a la batalla de Bailén, i que foren confinats a l’illa de Cabrera.
Realment l’aixecament del 2 de maig de 1808 contra les tropes franceses fou la primera manifestació moderna de sentiment comú dels espanyols per pertànyer a una nació i la primera vegada que es va agafar consciència de ser ells mateixos els protagonistes de la seva pròpia història, amos i responsables del seu propi destí.

Carles Maria Isidre


A Manacor, la guerra del Francès no tengué moltes conseqüències pels habitants del poble, malgrat hi hagué un increment de la població degut a l’arribada de gent que fugia de la guerra de la Península. Els habitants illencs tenien a bastament amb la fam i la misèria de la població en general.
No obstant, pels carrers del poble es va publicar una crida demanant a la població que fes entrega de la meitat de l’or i plata que tenguessin per ajudar a contribuir el cost de la guerra.
I entre tot aquest desgavell de morts i ferits contra els gabachos, un jove capità manacorí del batalló de Regiment Provincial de Mallorca, Joan Morey Febrer, de 26 anys, degut a la seva valenta i decidida actuació com estratega en el camp de batalla, fou condecorat amb la medalla de la Creu de la Divisió Mallorquina. El capità Joan Morey fou considerat com un gran heroi en terres valencianes, i en concret en la segona batalla de Castalla el 13 d’abril de 1813, on es va merèixer el respecte del seu batalló i de l’exèrcit enemic. El manacorí formava part de la divisió mallorquina baix les ordres del general anglès Whittingham.
Uns anys després de la derrota de l’exercit de Napoleó, el rei borbó Ferran VII, a la mort del seu pare Carles IV, va tornar a Madrid recuperant el tron amb gran aclamació del poble.

Regna Isabel II (1830 -1904)


Un poble que va vessar molta de sang per lluitar contra els francesos en aquesta guerra de la Independència. I va resultar que aquell Sobirà tan aclamat, fou una autèntica vergonya, perquè aquell Rei mai va estar a l’atura dels seus vassalls, i els va trair.
Aquest Rei deslleial era capaç de qualsevol infàmia per quedar-se en la poltrona, i una vegada ja recuperat el tron es va passar pel seu particular arc del triomf la Constitució aprovada pel govern provisional de Cadis de 1812, coneguda popularment com La Pepa, per haver-se promulgada el dia de Sant Josep d’aquell any.
Una Constitució que abolia els senyorius, i consagrava que el poder residia en el poble, retallant les grans prerrogatives de la majestat que fins llavors posseïa; llevava doncs el poder legislatiu de les mans del caprici del Rei i el posava en mans dels representants elegits pel poble.
Al 1832, aquest Rei Borbó, fent honor a les seves capritxades, va ordenar que el casc i l’espasa del Rei Jaume I el Conqueridor que havia conquerit les illes i primer Rei del Regne de Mallorca, fossin traslladades a Madrid, robant-nos als illencs un dels símbols de la nostra identitat. Després de 190 anys, aquestes peces de tant de valor pels illencs no han estat tornades.
No faltaren a Manacor les topades i represàlies entre constitucionals i absolutistes, sense saber si aquestes desavinences obeïen a vertaderes divergències ideològiques o bé a rancúnies personals.
I com sempre, fent honor al nostre caràcter guerrer i inconformista, tornàrem a rebel.lar-nos com havia succeït moltes de vegades per simples insignificances, com va passar uns anys enrere quan el poble espanyol es va rebel.lar per una decisió del rei Carles III a l’any 1766 quan va decidir suprimir el chambergo (un capell d’ales grosses) i la capa fins els peus. El Sobirà va voler importar la capa més curta a l’estil europeu. Aquesta decisió tan trivial va provocar el famós motí d’Esquilache.
Però tornant a agafar el fil del greu conflicte de les Tres Guerres Carlistes, hem de ressaltar que Manacor fou l’únic poble de les Illes on es va produir una revolta. Aquesta va tenir lloc el dia 10 d’agost de 1835, quan el poble va voler fer un nou torça braç amb el Govern Central.
Els carlistes, partidaris de l’aspirant al tron Carles, germà d’aquell mesquí i dèspota rei Ferran VII, que tenia més de dues cares i més fals que un moix salvatge com ja hem dit, es varen rebel·lar contra la neboda i Regna de les Espanyes Isabel II, filla hereva del tron per l’aprovació de la famosa llei Sàlica.

Plaça de la Constitució actualment. Lloc on hi havia la presó i on es va encendre la foguera


Una revolució carlina que com ja hem mencionat, va succeir únicament al nostre poble, un enfrontament entre els Liberals i els Conservadors, és a dir, entre Cristins o Isabelins contra Carlistes.
Una cosa estava clara, i és que dins aquest passatge tan tèrbol de la revolució carlina a Manacor, potser no fou obra tan sols d’uns dirigents, sinó d’una possible revenja o bé d’una simple gatera d’un moment determinat de la gent del mateix poble.
Manacor a l’any 1935 comptava amb una població de 8.905 habitants. I el poble curiosament es va alçar en solitari en defensa de mantenir els privilegis dels terratinents i del clergat, en contra de l’evolució dels país cap a la democràcia, proclamant rei Carles Maria Isidre de Borbó com a Carles V. Hem de mencionar que els carlistes representaven l’estat confessional i ultraconservador que recelava de que una dona agafàs el tron d’Espanya, on la misogínia era un fet molt comú dins la societat del segle XIX.
I ja estava la cosa liada. Quan la pedra està tirada, qui la detén?
Aquesta revolta la coneixem com Sa Llorençada (es va produir el dia de Sant Llorenç) i també com el Rebombori, o el Renou.
Els antecedents d’aquest aixecament es troben en els esdeveniments que varen succeir el 24 de juliol de 1835, quan les portes de les cases de 24 liberals manacorins aparegueren embrutades amb creus d’excrements humans.
Els carlistes es varen fer amb el control del poble, tancant a un bon grapat de Cristins a la presó per després encendre una gran foguera davant la presó, volgueren fins i tot cremar als liberals que havien tancat. Llavors posaren cerc a Manacor.
Mestrestant, poc a poc els mateixos carlins comprovaren com els altres pobles no s’havien afegit al moviment.
Un veí del poble, Pere Antoni Moreio, va aconseguir burlar el cerc i va donar avís a Palma de la revolució duita a terme pels carlins a Manacor. Les tropes Isabelines aviat arribaren a Manacor comandades per Joan Ramos de Montes; de matinada, amb un destacament format per 80 soldats, entraren al poble a galop pels carrer dels Guerrers i Ciutat, i ben prest es feren amb el control del poble.
En veure’s acorralats i vençuts els carlins, en Ramon Gomila Garrover va portar una bandera blanca per negociar la rendició, però al final no hi hagué negociació, ja que la majoria dels carlins vençuts havien fugit, s’amagaren i pogueren salvar la seva vida.
Negociar una possible rendició justa pels vençuts davant els vencedors no fou possible. Els liberals consideraven que negociar una justa rendició, era com fer una junta de granots per falta d’aigua.
Aquelles poques hores d’eufòria es pagaven i es paguen encara amb plors, anys de persecucions, amb empresonaments i amb desterraments.
Els caps dels sublevats eren en Francesc Mas Masset, que una vegada burlat el cerc que havien posat els isabelins, va esperonejar les cames i va fugir.
Els conspiradors detinguts foren afusellats per l’esquena com va ser en el cas del manacorí Bartomeu Riera Tafal, que va morir el dia 5 de gener a l’esplanada de la plaça de Santa Catalina a Palma de Mallorca d’uns trets per les tropes cristines.
Les conseqüències personals d’aquella revolta foren 41 cristins tancats a la presó del poble pels partidaris d’en Carles.
Dels carlins, 216 foren condemnats a diferents penes. D’aquests, 74 perteneixien al món del camp, 28 d’ells eren artesans i 8, clergues.
Principalment fou la gent de la pagesia que va nodrir de manera essencial les files dels qui formaren part de Sa Llorençada.
El paper de la dona en la revolta a Manacor fou de gran rellevància. Tres dones manacorines foren detingudes, encausades i condemnades per la seva participació especialment en la foguerada que encengueren a la plaça prop de la presó (actualment plaça de la Constitució).
Antònia Gomila i Maria Riera foren condemnades a un any de galera cada una d’elles, i na Isabel Riera fou empresonada.
Alguns dels carlins/es que de tot d’una foren tancats a la presó, dos anys més tard foren absolts.
Controlada i dominada la situació per les forces Cristines, la Reina Isabel II degué pensar: “Tot arreglat!!! Au, cadascú a ca seva i Déu en la de tots”.
Però no fou així, les conseqüències d’aquell esdeveniment perduraren molts d’anys, rancors i gelosies es congriarien en moltes de famílies manacorines.
Anys més tard, en el mes de setembre de 1868, la reina Isabel II va deixar Espanya després que el general Prim i l’almirant Topete la destronaren i l’enviaren a porgar fum, amb la revolució que té per nom «La Gloriosa».
Això sí, amb les butxaques ben plenes de la fortuna i benestar que havia negat als seus súbdits.

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba