Entrevista al xeremier Antoni Genovar

0
El xeremier Antoni Genovart i la seva família ens conten la seva experiència en les sonades i actuacions que feren al terrat durant el confinament per animar als veïnats de Sant Llorenç

Magdalena Ordinas

El diumenge 3 de maig, el professor de xeremies i fundador dels Xeremiers des Puig de Sa Font, Antoni Genovart, juntament amb la seva dona Aina, filles Cecília i Llúcia, donaren per acabades les seves actuacions diàries des del terrat de casa seva, a Sant Llorenç des Cardassar. Han estat més de 40 dies sonant i animant als veïnats a les 8 de l’horabaixa, a passar millor el confinament, amb la seva música arribava l’esperança i l’alegria als veïnats que puntualment sortien al terrats, corrals i balcons per escoltar les sonades dedicades a tots els que contribuïen a lluitar contra la COVID 19, i en record de les víctimes. També es va unir a la família el tenor i company de na Cecília, en Roger Berenguer (que ja entrevistàrem fa unes setmanes) que just tres dies abans del confinament va anar a viure a Sant Llorenç amb na Cecília per començar una nova vida junts. Com va dir Antoni, el dia de l’acomiadament, ho feren el millor que van saber, posant el cor a cada peça. I de veritat que ho aconseguiren i emocionaren als que els escoltaven en directe i a tots els que hem tingut el plaer de visionar els vídeos de les actuacions.

– Antoni, sabia que la teva filla Cecília forma part de l’agrupació dels Xeremiers des Puig de Sa Font que tu vares fundar, però també vos han acompanyat en les sonades al terrat la teva dona Aina i la teva filla Llúcia. Havien actuat abans amb el grup?

– Toni. Na Cecília ja fa més de deu anys que forma part del grup Xeremiers des Puig de Sa Font sonant el flabiol i el tamborí, i darrerament també ja sona la xeremia. La meva dona, Aina, i la meva altra filla, Llúcia, encara que tenen bases musicals, no havien sonat mai en grup.

– Com va sorgir la idea de fer les sonades pels veïnats?

– Toni. La idea va sorgir d’un amic meu xeremier, de Sa Pobla, en Felip Arnau, que just començada la fase de confinament me va comentar que ell sonava a les 20h, just després de l’aplaudiment als metges. Els meus amics, els Xeremiers d’Artà, també feien el mateix. I mos va parèixer una gran idea. A més, n’Aina ja feia uns dies que ens deia que havíem de treure les xeremies i sonar.

– Aina. Hi faltava qualque cosa a les mamballetes, i les xeremies sempre animen.

– Cecília. Era una forma d’acompanyar als nostres veïnats, i de donar-li un  poc de valor afegit als aplaudiments. Recordo que, els primers dies, al terrat hi feia molta fosca i molt de fred.

– Quin dia vàreu començar a fer-les, i quan va començar a cantar en Roger?

– Cecília. D’un principi vam començar a sonar en colla, mon pare i jo, dos dies després ja s’hi apuntà la resta de la família, i quasi una setmana més tard en Roger s’hi animà.

– Aina. Na Llúcia i jo els acompanyàvem amb la percussió. Era divertit.

– Roger. D’un principi va començar com una forma de fer qualque cosa amb la família. Uns dies més tard me vaig animar a cantar, sense micròfon, però amb acompanyament musical enregistrat.

– Si la informació és correcte, als pocs dies de començar les vostres actuacions millorareu l’equip de so, és així?

– Roger. Encara que la meva intenció i devoció és dedicar-me a cantar òpera, una forma de guanyar-me la vida és cantar a diferents esdeveniments (encara què, no sé enguany com anirà la cosa). Per aquest motiu tenc un equip sencer de so, per a completar el meu treball a damunt els escenaris. Quan vaig veure que el meu cant era rebut amb grat i sorpresa, l’endemà em vaig decidir a muntar l’equip de so a la terrassa. I és clar, ara ja podia cantar arribant més lluny, i amb els acompanyaments musicals necessaris per a completar la cançó. La tecnologia és una eina de treball impressionant. Dos dies després, es presentà a ca nostra en Pep “Gall”, regidor de l’ajuntament, portant dos altaveus grossos cedits pel mateix ajuntament de manera altruista. De cop, la potència i la qualitat del so quedaren engrandides. Vaig poder posar dos altaveus mirant cap als corrals i al poble, i un altre altaveu a la part contrària de la casa, mirant al carrer. Així arribà a molta més gent.

– Cecília. I és clar, aprofitàrem tot aquell equip per a també augmentar la sonoritat de les xeremies, ja que poguérem esser sonoritzats elèctricament.

– Toni. El fet de muntar l’actuació en base al cant i les xeremies fou, bàsicament, perquè eren els recursos que teníem a mà.

– Llúcia. Era un contrast musical curiós. Però satisfactori.

– Ni el vent ni la pluja van aturar les vostres actuacions. Quants de dies heu sonat en total?

– Toni. Jo no ho sé, però vam sonar una quarantena de dies amb les xeremies.

– Roger. I jo vaig començar a cantar, crec que una setmana després d’ells. Sense micròfon com ja he dit abans. Ja més endavant me vaig aturar uns dies per a descansar un  poc… i en total han estat més d’una vintena de dies, però no en vaig treure el compte de manera concreta.

– Aina. Els dies que ens va ploure, vam aprofitar els fils d’estendre la roba per aguantar-hi els paraigües per a protegir-nos. Vàrem voler seguir sonant a fora.

– Llúcia. I l’equip de so va quedar muntat a dins la casa, ja que no es podia banyar.

– A més d’un grapat de cançons de xeremia, Antoni, fetes per tu, i de sonar un variat repertori de cançons més populars, veig que vos atrevíreu fins i tot a versionar la música de la sèrie “Juego de Tronos” i també de la pel.lícula “Piratas del Caribe”. Van ser brutals aquestes sonades. Com se vos va ocórrer?

– Toni. La culpable va ser na Llúcia. Jo no ho veia gaire clar.

– Llúcia. Jo trobava que havíem de fer música més “coneguda”, que a la gent des poble realment li fes il.lusió escoltar alguna cançó i ubicar-la dins la seva memòria amb una pel.lícula o sèrie, i no només música de xeremies. Aquest tipus de cançonetes queden molt bé enmig de les festes, però jo volia arribar a més públic i, ja que enviàvem el vídeo cada dia a molts amics i familiars, vaig pensar que els agradaria i els hi pareixeria graciós.

– Aina. Tenc una amiga que li encanta la música de “Juego de Tronos”, i se me va ocorre que li faria gràcia sentir-la amb les xeremies.

– Cecília. “Juego de tronos” la va versionar el meu pare, i “Piratas del Caribe” va ser cosa d’en Roger.

– Roger. En ma vida havia escrit res per a xeremies! Vaig haver de fer-ne un curset accelerat amb en Toni.

– Cecília. La transcripció de “Juego de Tronos” es va fer en qüestió de minuts, i just després ja la vàrem provar al pati. I la vàrem enregistrar en vídeo per a poder-la enviar a la nostra amiga. Veient que la cançó quedava bé, ens decidírem a sonar-la al terrat. Va ser dit i fet.

– Toni. Va ser un èxit. La veritat és que no m’ho esperava.

– Roger. L’endemà, n’Aina i na Llúcia proposaren sonar “Piratas del Caribe”. Que tampoc en teníem cap partitura, ni res semblant. Per tant, me vaig seure a davant l’ordinador fins que la vaig tenir a punt. Me va dur més feina, perquè, com he dit abans, mai havia escrit res per a xeremies.

– Aina. Igualment l’assajàrem i la gravàrem al pati, amb el mateix resultat. Sonava molt bé. Per tant, ens decidírem a sonar-la també al terrat.

– Donat l’èxit, incorporareu al repertori dels Xeremiers des Puig de sa Font temes musicals de pel.lícules?

– Toni. El grup es quedà entusiasmat. Igual ens plantegem afegir-les al nostre repertori habitual (rient).

– Tenc entès que tu has fet feina els matins. Què ha estat el més difícil del confinament per a la teva família?

– Toni. Tenia una jornada laboral a complir cada dia, i als horabaixes/vespres me tocava fer classes de xeremia, per vídeo conferència, o directament amb una telefonada de mòbil (depenia un poc de l’alumne). Les classes encara continuen igual, amb un profit prou interessant. M’ha sorprès veure l’actitud positiva dels alumnes en vers d’aquesta estranya situació.

– Aina. El més difícil per a la família ha estat la mateixa dificultat que té tothom. La incertesa de cada dia, la preocupació de cada moment, pensant en els teus familiars i coneguts. Sempre tancats a dins ca nostra. Sortir al terrat a fer mamballetes i veure als nostres veïnats, era una forma de donar-nos coratge entre tots. Era important agrair a totes les persones que han lluitat a primera fila i aplaudir-los, però també era important veure que no hi faltava cap veïnat, que estaven bons. Com per exemple el fill d’una veïnada, que va passar el coronavirus, però quan vam veure que havia tornat i que estava bé, ens vam alegrar molt.

– Amb la vostra música heu fet l’espera més divertida i amena a moltes persones. Com veieu tu i la teva família el futur?

– Toni. Com diu ma mare: “Qui dia passa, any empeny”. Amb paciència i salut, el futur arriba. Som optimistes, poc a poc tornarem a recobrar la nostra vida quotidiana. I podrem assaborir allò que ens semblava quasi banal: el dia a dia.

– Creus que per les Festes del Turista de Cala Millor que es celebren a finals d’estiu, sortireu com cada any els xeremiers? O els hotels continuaran tancats i no hi haurà temporada turística…

– Toni. Com he dit abans, som optimista. Pot ser hi haurà menys turistes, però és difícil imaginar un estiu a Mallorca sense ells. Les xeremies seguiran formant part del so i el color de les nostres festes, i de la imatge que volem que els turistes tenguin dins la seva retina quan s’entornin a ca seva.

– Aina. La nostra vida, el nostre dia a dia, és gràcies al turisme. De moment no hi ha gaire més.

– Cecília. M’imagino que amb el nostre grup de Xeremiers seguirem sortint al carrer, això sí, potser d’una forma més estricta, respectant distàncies entre nosaltres mateixos i el nostre públic. Però les festes a Mallorca necessiten el so de les xeremies.

– Roger. Els hotels tornaran a obrir. I la vida continuarà. De la feina hi depèn la salut, i de la salut hi depèn l’alegria.

Deja una respuesta