Opinió

El tresor de tenir (o de fer-se) un ca seva

Quan escric aquestes retxes, som a diumenge. I avui se són esdevingudes dues coses, que no tenen res a veure una amb l’altra, però que, cavil·lant sobre totes dues, m’han menat allà mateix.
Una és que han mostrat per la televisió no sé quantes de vegades el volcà de La Palma, que no s’atura de fer regalimar torrentades de terra bullent, que, pertot allà on davallen, cap a la mar, ho enterren tot. Me som posat per una estona dins la pell de la pobra gent que veu com aquestes llengües de llot encès s’engoleixen ca seva a poc a poc, sense aturall, sense ells poder-hi fer res més que contemplar, impotents, com la casa que ho era tot per a ells, que era la seva vida, desapareix per sempre. Vos assegur que no és igual mirar els fets i les circumstàncies de defora, que mirar-les posant-se en el lloc del qui les pateix.
Fer aquest simple exercici de cap, que qualsevol pot fer com podeu suposar, m’ha servit, però, per a una cosa bona, que és valorar per una estona les coses que tenim i donar gràcies per això. No sé on va esser que vaig sentir un dia que hi ha una dita xinesa molt antiga que diu que “no saben com és de bo l’arròs fins que no en poden menjar”. Idò ho vénc a dir per això. Per dir uns exemples, no tothom qui té feina en fa cas fins que la perd. No tothom qui té salut valora aquest tresor que és tenir-ne fins que li pega un mal. Ben igual, no tothom qui té un ca seva en fa cas, el valora i l’estima així com el valoraria si un dia el perdia. Tenir un cobri on no s’hi banyen quan plou, on no s’hi moren de fred quan en fa, una teulada que ens fa ombra quan el sol bofega a l’estiu, vénc a dir una casa on viure, on compartir-hi per ventura la vida amb qualcú, on reposar-hi en estar cansats, on dormir-hi, és un tocar mare que no té preu.


Idò bé: la segona cosa que he reparada i que m’ha fet cavil·lar avui (ja vos dic, diumenge passat) és que he llegit a no sé quin diari que ahir (és a dir, dissabte passat) a Muro hi va haver una una disbauxa d’aquestes que ja fa estona que estan de moda a les grans capitals de la Península cada cap de setmana. Són trobades de jovent que no sap quin cap li va davant i que, per espassar-se l’avorriment, no té altres feines més que anar-hi a engatar-se fins que el suc els regalima per les orelles. Allà en diuen “botellon”. Llavors tot el diumenge, en lloc de poder-lo viure posem per cas anant-se’n d’excursió amb els amics a part o banda, o al cine, o al teatre, o anant a dinar a ca son pare i sa mare, o a cals padrins, no: han de jeure tot lo dia al sofà, a escorxar la moneia de tota la nit passada, sense ganes ni de dinar, sense poder ni badar els ulls, amb un mal de cap que els fibla i una malsofridura que els fa ganes d’envestir tothom qui tenen devora. I res això: entrada la setmana, bona part d’aquests beguessers de cap de setmana, no tenen altre endarrer més que torni esser dissabte per tornar-hi. I així de cap a cap d’any.
Per què n’hi ha tants que tuden la seva joventut, la part més bella de la vida, d’aquesta manera, ofegant-se dins la droga i l’alcohol un cap de setmana darrere l’altre, beu qui beu pel carrer, deixant-ho tot empastissat de pixerades i vomitades? Això és “diversió”? No m’ho faran creure! Jo sospit que la resposta al per què de tot plegat és que avui en dia, entre poca feina que hi ha, excedent de gent pertot i sous de misèria, aquest jovent no té expectatives de fer-se un ca seva (i amb això torn al començament). Allà on hi ha feina, sous dignes i uns preus per a fer-se una casa on viure i on formar una família, que un jove pugui pagar amb posem devers deu anys d’esforç, allà hi ha expectatives. El jovent hi troba sentit a la vida i a l’esforç.
Així és que és ben hora que les administracions, aquí i onsevulla, se posin en el lloc de la gent i cerquin i trobin la manera de donar-li un sentit a la vida.

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba