S’acosten les eleccions generals i els moviments dels partits polítics estan a l’ordre del dia. Cada dia hi ha alguna novetat, i cada una és més divertida que l’anterior. L’encara president Sánchez fa mítings utilitzant el lema “La fuerza de la gente”, quan de gent seva de cada vegada n’hi queda menys, començant per les velles glòries com l’expresident González (que fins i tot ha dit que anirà a votar en blanc), Alfonso Guerra, Nicolás Redondo, Joaquín Leguina, Tomás Gómez, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Jordi Sevilla, Soraya Rodríguez, Eduardo Madina i Juan Lobato, entre d’altres. Però a la seva camiseta hi du un altre lema: “La fuerza del amor”, tot preparat amb una besada amb na Begoña Gómez, la professora universitària sense títols, però que impartia un màster i era titular d’una càtedra. Per cert imputada, com ho estan l’expresident Zapatero, l’exsecretari general Santos Cerdán, Leire Díez, Juan Manuel Serrano, a més dels condemnats Koldo i Ábalos. Per cert, aquest darrer sí que repartia amor.
Però la contradicció més evident del discurs de Sánchez apareix quan, escoltant els seus mítings, tot d’una es veu que en lloc d’amor el que promulga és l’odi, la confrontació. Crida, carrega contra els adversaris polítics, els insulta i dirigint-se al seu públic posa en marxa el discurs de la por. Si governen els seus contraris, ens diu, s’eliminaran drets, hi haurà retallades i es destruiran conquestes socials. Tot un discurs d’amor, sí senyor! Sobretot cap a ell mateix i cap a la seva manera d’entendre el poder. Per tant, el vertader lema de la seva campanya, aquell que no anuncien públicament, és “La fuerza del miedo”.
Una mica més a prop, els partits ja preparen les seves candidatures per optar a algun dels vuit diputats i als sis senadors que s’elegiran directament a les Balears: tres per Mallorca, un per Menorca, un per Eivissa i, per primera vegada, un per Formentera. A aquests després s’hi hauran d’afegir els dos senadors autonòmics designats pel Parlament. Mentre uns partits tenen autonomia per decidir els candidats que li proposen a la ciutadania, d’altres veuen com la decisió els ve presa des de Madrid. Sonat ha estat el cas de Palència, on hi ha 21 agrupacions locals del PSOE, de les que 20 havien elegit en assemblea per encapçalar la llista al Congrés a Álvaro Bilbao, que havia estat ratificat pel Comitè Provincial per 77 vots a favor i una abstenció… Però resulta que a Pedro Sánchez no li va agradar i el va baratar per Mariluz Martínez, fet que provocà la dimissió al complet de tots els integrants de la candidatura. Quan les bases trien una persona i la direcció estatal n’imposa una altra, la pregunta és inevitable: fins a quin punt compta la voluntat de la militància? Democràcia interna en estat pur.
Mentrestant, uns partits es presenten al Congrés amb les seves sigles, donant la cara, i d’altres no tenen més remei que cercar companys de viatge per sumar forces. És el cas d’Ara Mes-Front Ampli, una candidatura que, si no m’he descomptat, és la coalició d’onze partits d’extrema esquerra. I en el cas del Senat, la cosa és encara més divertida, perquè aquí a Mallorca s’ha format una coalició anomenada “Acord de progrés per Mallorca”, que aglutina al PSOE, a Més, a Movimiento Sumar i a Esquerra Unida. Res, tot un guirigall de lletres i gent per intentar treure el màxim suc possible de les urnes. Aquells d’extrema esquerra que havien entrat a la política per acabar amb el bipartidisme, ara no tenen cap mania en sumar-se al PSOE quan els convé electoralment.
Per la dreta no hi ha coalicions per presentar-se al Congrés dels Diputats, però per concórrer al Senat s’ha firmat un acord entre PP i Vox, com un pacte de no-agressió, que és diferent que una coalició. El PP no presentarà llistes a tres províncies: Guipúscoa, Girona i Tarragona, mentre que Vox no es presentarà a sis províncies: Balears, Cadis, Castelló, Gran Canària, Tenerife i València. A més, a catorze províncies Vox només presentarà un dels dos candidats. Una estratègia per concentrar el vot tot el possible, totalment calculada. I quin és l’objectiu? La legislatura 2023-2026 el PP ja ha tengut majoria absoluta al Senat, i s’han proposat augmentar-la, com també disminuir les possibilitats de l’esquerra de tombar la balança. Una majoria del 60% al Senat permet a la cambra alta prendre algunes decisions que d’altra manera no són possibles, com l’elecció dels quatre membres del Tribunal Constitucional que s’han de renovar aquests pròxims mesos.
Hem passat d’un bipartidisme PP-PSOE a un “bi-bloquisme”, dreta-esquerra, cada vegada més irreconciliables. És el resultat d’una polarització alimentada per dirigents polítics i portaveus que, dia rere dia, crispen l’ambient als mitjans de comunicació. La consigna implícita és ben senzilla: si no ets dels meus, ets el meu enemic. I aquesta manera d’entendre la política es vol traslladar també a la societat. Es pretén que la gent sigui de dretes o d’esquerres de manera radical, incondicional i excloent. Que cadascú es tanqui dins el seu bàndol, que desconfiï dels altres i que acabi odiant-los. Com si les diferències ideològiques haguessin de convertir necessàriament els ciutadans en enemics. Potser, si aquesta dinàmica continua, acabarem normalitzant un nivell de crispació que posi en perill la convivència democràtica. No es tracta d’afirmar que una nova guerra civil sigui inevitable, sinó d’advertir que la història ens hauria d’ensenyar a no jugar amb foc. Perquè estimar no és dividir, ni governar és fer por. I una democràcia sana no necessita ciutadans que s’odiïn, sinó ciutadans capaços de discrepar sense deixar de respectar-se. Xerren d’amor, però massa sovint governen amb la por.
