Em perdonaran els meus amables lectors, però aquestes setmanes han estat realment intenses, des que va fer-se pública una determinada notícia. En diferent mesura he rebut felicitacions, condolences i insults, la naturalesa humana és així, què hi farem. Qui no vol pols, que no vagi a s’era, deien un temps, i és ben cert. Però també és ver que per posar-te la llengua damunt avui no fa falta anar per enmig, les xarxes socials són en això antisocials i qualsevol amb la impunitat de la distància o d’utilitzar una identitat falsa diu per allà el que no s’atreviria a dir a la cara. Els algoritmes de les xarxes socials tampoc ajuden gaire a una política de qualitat, perquè premien l’insult, la provocació i l’enfrontament, generant més interaccions. El debat pausat gairebé mai no es fa viral, mentre que la desqualificació acostuma a tenir molta més difusió.
Fan realment llàstima les persones que utilitzen el seu temps en calumniar altres, ficant-se en la vida privada amb l’únic objectiu de causar mal. És gent penosa i trista, que segurament està desesperada veient que les coses no els van bé i segurament els aniran pitjor en un futur. Un amic meu els recomanaria menjar més fibra, fer una mica d’esport o apuntar-se a ioga. El més preocupant és que hem acabat normalitzant comportaments que fa només uns anys ens haurien escandalitzat. L’insult permanent ja gairebé no sorprèn, i això és un símptoma que el nivell del debat públic s’ha degradat més del que ens agradaria admetre.
Aquest crec que és un dels motius pels quals molta gent preferiria que els pegàs un llamp abans d’entrar en política, o simplement deixar que els seus amics o veïnats sabessin a quin partit tenen intenció de donar la confiança en haver-hi eleccions. Avui és realment un acte temerari o una prova de valentia formar part d’un partit, podríem dir que és tenir-los ben posats. No entraré en si rep més atacs el que diu ser de dretes que el que diu ser d’esquerres, aquí que cadascú faci la valoració que trobi. Però que en rep entrant fins i tot en l’esfera privada i, fins i tot, en el seu aspecte físic, està fora de tot dubte. I aquesta és una qüestió que ens hauríem de fer mirar com a societat.
És per tot això que, ara que s’acosten unes eleccions que seran ben disputades, i on estic segur que a Manacor es produirà un canvi significatiu, hem de ser conscients que n’hi haurà que utilitzaran totes les armes que podran aconseguir. Atacaran sense cap mirament i no tendran por d’inventar-se qualsevol cosa per fer mal, si creuen que això els ha de beneficiar. Com a reacció, deman a tothom que estigui atent a aquestes persones i a les que s’amaguen darrere manejant els fils, per fer-se enfora d’elles, per assenyalar amb el dit el seu comportament antidemocràtic, perquè no ens convenen gens ni mica per ser representants públics.
Demanaria que tothom que cregui realment en la democràcia, la defensi, aportant amb respecte les seves idees, confrontant-les amb arguments i no amb violència verbal, atacs personals o a la propietat privada. Voldria que aquesta fos una campanya neta, encara que possiblement és una utopia. No crec que vagin per aquí les coses, vist el que ha passat fins ara. I ho dic perquè un any abans de les eleccions la campanya ja ha començat, encara que qualcú no se n’hagi temut, i alguns partits fa temps que tenen la seva maquinària al màxim.
Però els desesperats no creuen en la democràcia, no. En duen la bandera, com també en duen moltes altres de banderes, però només és aparença. Són els que juguen més brut contra els seus adversaris polítics, i habitualment en lloc de mostrar les seves propostes es dediquen a desqualificar els altres. Crec que a tots els partits hi ha individus aïllats que es comporten així, encara que a uns molt més que als altres, però només alguns partits que ho tenen cru (i per això estan desesperats) ho apliquen com a política de partit, organitzant els seus agitadors mediàtics de les xarxes socials amb perfils falsos per fer-ho.
I en tota batalla hi ha víctimes innocents, que en aquest cas són les famílies i amistats dels que han comès la temeritat de ficar-se en política, que han de patir com insulten, menyspreen o es burlen del seu ésser estimat. Certament, qui es fica en política ho fa perquè vol, però la família no ho ha triat. Per tant, encara que sigui per respecte o per consideració a aquesta gent s’hauria d’evitar aquesta manera de fer política bruta, que realment no aporta res a la gestió de la cosa pública. El problema no és només el patiment personal de qui rep aquests atacs. El problema és que molta gent preparada, amb experiència i amb ganes de servir el seu poble, decideix quedar a ca seva perquè no està disposada a exposar la seva família a aquest nivell d’hostilitat. I quan els més capaços renuncien, la democràcia sencera hi surt perdent.
Però al final, els ciutadans tenim més poder del que de vegades pensam. Cada vegada que premiam amb el nostre vot qui argumenta en lloc d’insultar, qui proposa en lloc de difamar i qui respecta en lloc de dividir, estam decidint també quina política volem per al nostre poble. Utilitzem el poder de la democràcia!
Tic, tac, tic, tac… només falten 325 dies!
