Probablement l’única certesa que tots nosaltres tenim és que qualque dia morirem. És a dir, la mort biològica és una cosa inevitable. Al llarg de la història s’ha dit moltes vegades que la mort és l’única cosa que iguala tots els éssers humans, independentment de la riquesa, el poder o la posició social. Però quan cavil·lam una mica després d’haver llegit el darrer llibre d’Antoni Tugores titulat Son Coletes: història de la mort a Manacor, no tenc massa clar si morir ens nivella a tots per igual. Està clar que tots compartim el mateix destí final, sense excepcions, però hi ha moltes maneres de morir. De fet, la majoria de nosaltres voldríem fer-ho sense patiment, mentre dormim. Morir sense haver-nos temut de res: passar de la vida a la mort evitant el dolor.
Tugores analitza, amb mà d’historiador expert i meticulós, l’evolució d’un dels espais més potents de Manacor des del punt de vista simbòlic: el cementiri de Son Coletes, que s’obrí l’any 1820 amb motiu de la pesta letal d’aquell any. No és per casualitat que Guillem d’Efak va escriure i cantar la Cançó de Son Coletes, fent referència a les víctimes enterrades en el cementeri manacorí amb motiu de la guerra.
L’epidèmia del 1820 fou vertaderament terrible i obligà les autoritats a prendre mesures preventives molt serioses. A Artà moriren unes 1.300 persones i, com apunta Tugores, a Son Servera la meitat de la població es veié afectada. En aquelles circumstàncies, el pànic es va estendre entre la població i s’imposà la necessitat de fer cordons sanitaris. És en aquestes circumstàncies quan s’habilita un espai als afores de Manacor per enterrar la gent (el costum era fer-ho a l’església). Sembla ésser que, mitjançant aquella munió de mesures, se’n sortiren, perquè aquí tan sols va morir una persona. Aquest és l’inici del cementiri. En aquest cas, ens servirem de l’afirmació d’Albert Camus al seu llibre La pesta, quan assegura que “hi ha en els homes més coses a admirar que a menysprear”, perquè s’actuà amb diligència i degué prevaldre un esperit veritablement cooperatiu a l’hora d’afrontar aquella malaltia pestilent i abominable. Les epidèmies són una evidència de que les persones som vulnerables, vivim arrelats a la terra de manera fràgil, però ens permeten reflexionar sobre la manera en què les persones reaccionen davant l’infortuni i el sofriment. L’exemple més recent el tenim tots nosaltres en la memòria: em referesc a la pandèmia de la Covid.
El cas és que, a partir d’aleshores, Son Coletes fou l’indret on s’enterraren els manacorins i manacorines. Un petit cementiri, amb tombes modestes i espais poc estructurats, envoltat d’una paret baixa i amb una gran creu amb base de pedra i creu de ferro situada a la zona central. Tot això ens ho explica l’historiador de Manacor, i ho fa amb xifres: entre 1820 i 1835 s’hi enterraren devers un miler de persones.
Si la pesta de 1820 constituí un exemple encomiable de fer front a l’adversitat, ben diferents foren les circumstàncies del 1936 (i anys posteriors), període marcat per la guerra i, per tant, per la violència, els abusos de poder, la impunitat i la mort. Per això podem assegurar que, a l’hora de morir, hi ha maneres i maneres de fer-ho. També a l’hora de ser inhumats: no és el mateix morir i ser enterrat a l’indret escollit per la família (cosa que permet dur a terme tots els rituals que com a cultura i col·lectivitat rendim als nostres morts) que fer-ho després de patir tota casta de turments i ser enterrat en una fossa comuna (és a dir, en un forat) de qualsevol manera.
Segons les xifres que ha manejat Tugores, almenys s’hi enterraren 129 víctimes d’aquella violència. Però probablement eren moltes més (un parell de centenars més), perquè l’espai, és a dir, aquell petit cementiri, fou remodelat, eixamplat i s’emportaren part dels cossos.
Després del desembarcament de les tropes republicanes comandades per Alberto Bayo, l’agost del 1936, Son Coletes no fou un cementiri normal ni ordinari. Hi passaren moltes coses. Eren nits de fosca, d’espant, de sang i de fetge. D’aquella violència, l’enyorat Jaume Santandreu en feu el poema Dues espipellades de cotó, on denunciava la mort, la ignomínia, la fragilitat dels cossos i els silencis i reclamava la necessitat de la memòria. Era la guerra, cert, i en la guerra la violència està present en tot moment. I també la mort. Però una cosa és morir en un camp de batalla i una altra a la rereguarda. Ambdues coses, però, terribles.
Antoni Tugores parteix d’una pregunta: qui, quan, com i per què moriren tantes persones a Manacor en aquelles circumstàncies marcades per la guerra? Aleshores es va posar a treballar (és una feina d’anys), cosa que ha permès saber moltes coses. Identifica una part important de les víctimes (el llibre inclou un llistat de víctimes de la repressió a Manacor identificades). També construeix el procés pel qual es varen fer intervencions de la mà d’arqueòlegs, antropòlegs forenses i altres especialistes per excavar, trobar, exhumar i identificar els cossos. Tres foren les campanyes gràcies a les quals s’han recuperat cossos d’homes i de dones (un total de set dones hi han estat trobades). Fou crucial localitzar la base de la creu del cementiri, cosa que permeté suposar com estaven distribuïts els enterraments i dissenyar un pla d’excavacions coherent.
La lectura d’aquest llibre és plenament actual. D’una banda hem referit la darrera epidèmia de la Covid que va sacsejar la nostra societat i que tingué repercussions terribles des del punt de vista humà, social i econòmic. Tots ens vàrem haver de confinar i adoptar mesures severes que, en certa manera, recorden les del 1820 per evitar la mort. D’altra banda, el món actual viu i pateix guerres (i la vulneració dels drets humans) que ens retornen necessàriament a la fragilitat de l’existència, expressió filosòfica que fa referència a la idea que la vida humana és incerta, limitada i fàcilment trencable. També hi ha una altra cosa que em volta pel cap mentre escric aquest article: el món i les persones no són perfectes, ni tan sols en el millor món possible.
Pens que Antoni Tugores, amb aquest llibre, tanca el cercle i probablement un cicle de recerques i estudis sobre la Guerra Civil a Manacor. Investigacions que es remunten una vintena d’anys enrere i que no s’han aturat. El 2004 va treure una biografia del batle Antoni Amer i des d’aleshores ha publicat treballs imprescindibles com La guerra civil a Manacor: la guerra a casa, Víctimes invisibles, Com la carn de xinxa, Moriren dues vegades. Daria i Mercè Buxadé, infermeres catalanes assassinades a Mallorca l’any 1936, La Segona República a Manacor (1931-1936) i Les plomes de Franco.
Els manacorins hem d’estar satisfets i agraïts. Una de les màximes del Nou Testament és aquella que diu: “La veritat us farà lliures”. Efectivament, la recerca, la ciència i el rigor sempre ens aproximen a la veritat i possibiliten treballar per una societat més justa, tot i les imperfeccions inherents a la condició humana.
Manel Santana i Morro
