De tant en tant, Manacor té bones èpoques, moments de la història que es destaquen per significar un clar progrés per la nostra ciutat. Al capdavant normalment hi ha persones decidides, que tenen un objectiu i no tenen por de fer avançar aquesta col·lectivitat, encara que es puguin posar algunes persones en contra, persones ancorades al passat. Pens, per exemple, en Josep Oliver Billoch, que va ser batle de Manacor fa més de cent anys, i que volgué modernitzar l’urbanisme del fins llavors Manacor pagès per fer-ne una capital de comarca amb una incipient indústria del moble, les perles i unes coves dirigides al turisme.
Per contra, altres dirigents que hem patit no han sabut llegir els temps i s’han dedicat a gestionar amb poc encert uns serveis públics de cada vegada més ineficaços, i no passaran a la història per cap consecució positiva. Segurament a la majoria de qui llegirà aquest escrit li haurà vengut immediatament al cap el govern municipal actual i la persona de Miquel Oliver, que difícilment en deixar l’Ajuntament d’aquí a un any haurà aconseguit solucionar cap dels principals problemes que pateix Manacor: la brutor, la inseguretat, la degradació del centre, les voreres dels carrers destrossades, els clots (alguns tapats amb pegats)…
Si pensam estrictament en el bé comú, podem trobar la lògica en la compra que efectuà aquest Ajuntament de la casa situada al final de l’avinguda dels Pins de Sa Torre, per allargar aquesta avinguda i arribar a l’estació del tren. Però al mateix temps, no podem trobar cap lògica en què aquesta obra s’hagi deixat aturada i no estigui ja executada. A la mateixa barriada, està molt bé voler augmentar la superfície de pati al col·legi de Sa Torre, però no a costa de sacrificar la plaça que els seus veïnats s’han sabut fer seva i ha estat el nucli de les celebracions festives dels darrers anys i un punt de trobada, el cor de la barriada, amb la seva rosa dels vents.
Podem aturar-nos a reflexionar què guanyarà el municipi amb la compra de l’edifici del convent dels dominics, quina despesa en rehabilitació serà necessària i quin profit li podrem treure després com administració pública. Però el que resulta més difícil és pensar en la finca de s’Ermita com una finca pública, considerant el cost del seu manteniment i el de les activitats que s’hi podrien organitzar si no hi hagués aquest equip de govern, que ha demostrat una capacitat de gestió pràcticament nul·la. Però el que no té massa lògica és l’intent de compra de la finca de Can Blau a Porto Cristo, quan les escoles rurals municipals necessiten mà de mestre i aquest increment del patrimoni mobiliari crea una hipoteca per les futures legislatures que difícilment permetrà gaire més inversions que el seu manteniment i gestió.
I per mi aquesta és la pregunta: els ajuntaments, els consells insulars, els governs autonòmics, l’estat… han de continuar adquirint propietats progressivament, que de cada vegada menjaran més recursos en el seu manteniment, personal i organització d’activitats? És a dir, la cosa pública ha de créixer sense fi fins a ocupar el tot? No era això el comunisme? O, en canvi, s’ha de reduir a la mínima expressió la massa de l’administració pública com defensen altres? No ho sé, crec que en tot hi ha un equilibri, però almanco és un debat que com a societat ens convé tenir.
Si darrere aquesta adquisició de propietats hi ha algun pla, és evident que la intenció real no ha estat comunicada a la població, es manté en secret. Personalment, crec que ni tan sols s’han plantejat fer una planificació estratègica de cap a on ha d’anar l’administració local, sinó que les circumstàncies han proporcionat oportunitats que han agafat al vol. El creixement del patrimoni propi de l’Ajuntament i els seus organismes dependents (Auditori, SAM, etc.) ha estat exponencial els darrers anys, i si segueix aquest ritme només són previsibles dues situacions: un augment constant de personal i despesa destinada a manteniment, o la desatenció i degradació de les propietats municipals.
Això són els que es diuen demòcrates
No volia acabar l’escrit d’aquesta setmana sense destinar un breu espai a la demostració de “respecte democràtic” que Manacor ha viscut aquests dies, quan algú ha cregut que seria una bona idea pintar a la vidriera d’una immobiliària amb lletres vermelles “sionistes assassins”. Sembla que l’autor ja podria estar identificat quan estic escrivint aquestes línies, i que podria tenir relació amb l’Acampallengua. En qualsevol cas, sigui qui sigui, aquesta persona i qui l’acompanyava demostraren ser uns grans demòcrates i un exemple de civisme, insultant i realitzant un acte vandàlic en una propietat privada que a més no té res a veure amb l’estat d’Israel. No es pot evitar recordar aquelles imatges de l’Alemanya dels inicis del nazisme, quan es feien pintades similars als mostradors dels negocis dels jueus. O el “Saqueió” de Manacor de 1920, també contra els xuetes. I, per cert, es rumoreja que la màxima autoritat manacorina hi passà per davant i que quan va veure la feta es xapava de riure.
