Un dia d’aquests, a una daixona d’internet, no sé si “facebook”, o “twitter” o cosa d’això, me va cridar l’atenció un que demanava una cosa i la se responia ell mateix: “Què poden fer en l’estiu a Manacor? Anar-se’n”.
Vaig suposar que allò era una queixa perquè, almanco passat Sant Jaume, no hi ha gaire activitats organitzades per l’Ajuntament, com revetles o balls, o festes de barriada, o sopars de veïnats, o cosa d’això.
Bé, crec que és bo que la gent, a les autoritats, els tengui l’ull damunt. I, quan fan una cosa mal feta, o quan no en fan ni brot, els peguin qualque estirada d’orella, a fi que malavegin fer qualque coseta, i fer-la ben feta. Però bé: dit això, també pens que n’hi ha molts que van (o que anam) una mica mal avesats, esperant que l’Ajuntament, o el Govern, o l’Estat, ens ha de treure les castanyes del foc en tot. Fins i tot en qüestió d’avorriment estiuenc. No. Les persones, la majoria ja som majors d’edat i hem de procurar tenir eima per passar el temps, tant estiuenc com de qualsevol moment de l’any, pel nostre compte, sense esperar que els polítics ens ho engirgolin tot. Ben mirat, ells tenen (o tocarien tenir) altres feines més necessàries.
Tenc record que, quan era al·lot, a moltes de cases, les vetlades d’estiu, hi veien una guarda de veïnats que seien a la fresca, conversa qui conversa, fins a hores d’anar a jeure. A ca la meva padrina Maria, al Cel sia, sé que hi venien veïnats i familiars a enfilar tomàtigues, o a pelar ametles, o a encistar figues. En l’hivern, sé que de vegades n’hi venien a jugar a cartes, o al tup-a-tup. O al·lots de per allà a prop que venien a escoltar el padrí Jordi contar-nos contarelles de les seves, del repertori que sempre seguit tenia a la boca. No sabeu com ens feia embadalir, devora el foc de la foganya! Els al·lots, pel carrer, jugàvem a bolles, o a fer ballar baldufes. I les nines botaven amb l’elàstic, al ritme d’un repertori de cançons que cantaven, una darrere l’altra. D’això que dic, ja en fa un fester d’anys.
Amb l’arribada de la “tele”, sobretot quan se’n va enforinyar una dins cada casa, tota aquesta convivència humana entre persones se’n va anar en orris. Si provàveu d’anar a ca’l veïnat, trobàveu tothom encaraxofat en el sofà davant el televisor i, si provàveu de moure gens de conversa, aviat qualcun vos enflocava: -Callau, que no senten sa tele!
I encara res, “sa tele”, comparada amb els mòbils: amb la “tele”, tothom badava davant el mateix programa, o cine, o concurs, o partit de futbol, o qualsevol cosa que donassen. Però és que ara, amb els mòbils, som anats a pitjor: reparau com, dins moltes de cases, o a moltes de taules dels cafès, molts de pics els veis tots amb un mòbil perhom, ulls fiters a la pantalleta, que ni se diuen res ni tan sols miren ni escolten la mateixa programació, o informació, o entreteniment. Molts de pics, jo també m’hi compt: no puc dir res.
Del pas que anam, les persones haurem de fer una mica d’esforç per tornar descobrir que hi ha vida allà deçà la pantalleta del mòbil o del televisor. I sense pagar-la l’Ajuntament. No aniria gens malament, ni una mica, que tornàssem aprendre de conversar, de fer-nos cas i de fer-nos companyia humana. Tanta de maquineta sé cert que ha deshumanitzada la vida fins a un punt que ja n’hi ha molts, sobretot joves, que no són capaços de conversar deu paraules seguides. A tot això li diuen “avanços tècnics”. Jo, en canvi, ho trob una reculada d’un caramull de passes de gegant.
No fa gaire, vaig haver de pujar a un pis que hi habiten uns marroquins. M’hi vaig trobar una tracalada de dones que seien enterra (bé, damunt uns telerets sense cames), amb els al·lots que jugaven i reien, i elles amb una tassa de te perhom, xerra qui xerra, riu qui riu, pegant un glop adesiara. Me traginaren sense voler per una estona al meu temps d’infant. Allò era vida, vaig trobar jo! Vénc a dir que una mica més de companyia humana, i no tanta de maquineta, ens deixondiria una mica a tots i ens seria ben bona. No ho trobau?
