Un dia d’aquests vaig entrar dins una fusteria per feines. I l’encarregat, per escometre’m, i fer-me cas, i riure una mica tots dos, m’enfloca aquesta:
- Gorrió, no mos dus cap calendari de femelles en pèl enguany?
I jo dic: – Nooo!!! Ni de mascles. Ara torna esser pecat!
Riguérem una mica, arreglàrem les feines que havíem d’arreglar, ens donàrem els molts d’anys, i això va esser tot.
El vespre, a fi de moure debat, vaig tenir la idea de posar-ho a part o banda damunt l’internet (Facebook, Twitter o cosa d’això), tant l’escomesa del fuster com la resposta meva. Fins i tot, ja havia preparat una mica de comentari per afegir-hi, que el posaré tot seguit, i que més o manco hauria dit això:
“No trobau que hem feta molta de voltera per acabar allà mateix? Un temps, quan jo era al·lot, una estampa d’una al·lota en pèl era un escàndol. Només que llavors ens renyava un capellà; i ara ens renya aquesta correntia de moda tan fina i tan esquitarella, que tot ho troba gropellut, mal dit, que cerca catorze cames al moix i que veu mala intenció pertot.
Vos ne recordau, fa devers set o vuit anys, justament per Sant Antoni, que envestiren En Toni del ‘Perlas y Cuevas’ perquè va gosar fer un calendari del Dimoni Gros acompanyat d’una model que no duia res de cintura per amunt? On era la diferència entre l’esplet de betcollades que pegaren al director de la revista, quan vos dic, i les que li hauria entaferrades fa cinquanta anys qualque capellà extremat, ranci i capclòs dels que hi havia aquell temps? M’ho voleu dir?
Ben igual com no sé veure quin mal hi havia amb els calendaris de bombers masculins que mostraven musculatura, que estaven de moda fa una partida d’anys. Jo, per molt que vulgui, no hi sé trobar brutor, ni menyspreu contra el gènere masculí, ni perversió, ni res d’això, en aquells calendaris.
Trob que una cosa és que una persona (home o dona) surti en pèl fent carusses i positures de mal vici (que així sí que ho trob una grolleria) i una altra cosa és si surten amb un posat de dignitat. O és que hem de considerar el cos humà una brutor que val més amagar-la de davant la vista de tothom? És que ens hem de girar allà deçà, en veure un cos, com si véssem una bubota?
Si tan pervers és un cos nuu, com pot esser mai que l’història de l’art en vagi tan plena dins qualsevol època, del temps dels egipcis, dels grecs, dels romans, de l’edat mitjana i fins avui? Per dir un parell d’exemples de l’infinitat que n’hi ha, podem apuntar, si ho cercam una mica per l’internet, escultures com l’Afrodita de Cnidos, feta el temps de la Grècia clàssica; el David d’En Miquel Àngel, fet entre l’any 1501 i 1504; la partida de pintures espectaculars de cossos nuus que va pintar el mateix pintor a la Volta de la Capella Sixtina, que les hi va comanar el papa Juli II; altres pintures com l’Home de Vitruci, feta d’En Leonardo da Vinci un parell d’anys abans; la Venus d’En Lucas Cranach el Vell l’any 1532; l’Adam i Eva, pintat d’En Martin van Heemskerck l’any 1550; la ‘Maja desnuda’, d’En Francisco de Goya, pintada l’any 1800, i una infinitat que no acabaríem mai.
En canvi, sí que trob que no hi ha dret que, a molts de canals de televisió, quan mostren les campanades de Cap d’Any, hi facin sortir una pobra dona amb quatre pelleringos, morta de fred, que tremola a les totes, devora tot un senyoràs mascle ben mudat, ben encorbatat i ben vestit. Això sí que ho trob una discriminació de la presentadora femenina que no treu cap enlloc. I no hi ha ningú que remugui. Jo trob que o tocarien anar mig en pèl tots dos, tant ell com ella, o tocarien anar tots dos ben mudats, així com pertoca qualsevol nit d’hivern”.
Tot això que heu llegit fins ara anava jo a apuntar per l’internet quan me demanaren allò dels calendaris, que vos he dit de tot d’una. I me’n vaig afluixar perquè ara tothom té la pell molt prima i la sang totd’una li puja a la cresta per no res. Però me’n pened perquè trob que hem de poder debatre qualsevol tema i, per mor d’això, me som decidit a posar-ho aquí damunt. Serà lo que Déu voldrà!
