Encara que pel títol qualque despistat pensarà en el moble casolà, no va d’això, sinó d’algunes cadires concretes que són tan desitjades que per elles alguns farien qualsevol cosa. Essent la primera cadira coneguda la del faraó Tutankamon al voltant del 1335 abans de Crist, va constituir un objecte de luxe només a l’abast de les elits més riques fins al segle XVIII, la població s’havia de conformar amb senzills tamborets o bancs sense respatlera. Al cap i a la fi, un trono no és més que una cadira, però simbolitza molt més. I avui una cadira segueix essent un símbol, i ara també en sentit figurat.
Però no ens enganem, la cadira és la cadira, i qualsevol fill de veïnat sap quines són les desitjades cadires d’aquest món. Per exemple la cadira institucional i figurada del president del govern, que segons els escrúpols de cada un (o la manca d’ells) pot ser adquirida en una subhasta d’ideologies i concessions desmembradores de la igualtat entre els ciutadans que la sustenten, que poden fer que perdi la seva raó de ser.
No puc evitar que em vengui a la memòria la magnífica obra dels germans Marx a l’Oest, quan en Groucho crida “¡Es la guerra! ¡Traed madera!” (em sap greu, ho he de dir en castellà perquè així ho vaig conèixer i té per mi tot el sentit). El que vull dir és que trobant-se en Sánchez en el tren, ha de fer que aquest segueixi avançant, sigui com sigui, encara que sigui desmantellant el propi tren i cremant tota la fusta de què està fet, deixant-ho només en la simple plataforma. Aquests dies hem contemplat una vegada més l’espectacle “cafè per tots, que conviden els que paguen els imposts”, regalant a cada partit nacionalista allò que ha demanat. Quedarà res del tren d’Espanya després de cremar-ne totes les fustes? Però al cap i a la fi l’únic que importa és la cadira si tens pocs escrúpols.
I què direm de Manacor, on una cadira fa possible que existeixi un govern en minoria? I què si no podem aprovar els pressupostos? No hi ha cap problema, ja prorrogarem els de l’any passat, i si fa falta mourem doblers d’una partida pressupostària a una altra, que això es pot fer. I si no podem fer segons quines coses, no passa res, qui dies passa anys empeny. Per la meva sorpresa, un membre del partit governant em va dir l’altre dia que llevat de les qüestions que la normativa indica que s’han d’aprovar al Ple, la resta del que s’hi aprova no passa de declaracions polítiques, són com les PNL dels parlaments (proposicions no de llei), i no són d’obligat compliment.
Això significa planament i en llengua vernacla, que per l’equip de govern municipal el que es representa una vegada al mes al Ple és una obra de teatre, un sainet, un entreteniment del personal per distreure a l’audiència. El que realment importa és conservar la cadira. I jo que pensava, ignorant, que era la seu on residia la sobirania popular, i que els 21 representants tenen el mandat de les urnes per complir la voluntat del poble!
Els ajuntaments es regeixen per la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local, de 1985, que al seu article 22 parla de les atribucions del Ple. Entre altres, aquest òrgan municipal ha d’aprovar i modificar les ordenances, aprovar els pressupostos, aprovar els projectes d’obres i serveis, etc. Per la seva banda, l’article 21.r determina que el batle ha d’ordenar la publicació, execució i fer complir els acords del Ple. I tot això es complementa amb l’article 78, que determina que els membres de les Corporacions locals estan subjectes a responsabilitat civil i penal pels actes i omissions realitzats en l’exercici del seu càrrec. I a partir de quan un equip de govern municipal que no compleix els acords del Ple es pot considerar que està incorrent en prevaricació?
Però no ens enganem, realment la cadira està molt sobrevalorada. A dia d’avui és molt millor un bon sofà per descansar i veure tranquil·lament la pel·lícula, amb unes crispetes, i disposats a riure i plorar a parts iguals en funció de les ocurrències polítiques dels deficients (o delinqüents) polítics que hem elevat a la magnànima cadira. Al cap i a la fi, i a diferència del que passava fa uns cents d’anys, una casa on només hi ha un parell de cadires és pobre de solemnitat, i una casa que no tengui un bon sofà o una partida d’ells només són quatre parets. En un exercici d’imaginació perversa cluc els ulls i veig en Felip i na Letízia escarxofats en un acollidor sofà i mig tapats pel vestit d’una camilla. Deuen fer animats comentaris, o veuen la pel·lícula bocabadats?
