Entrevistas

25è Aniversari de l’ONG Llevant en Marxa (i 3a part)

Continuam oferint als lectors la 3a i darrera part de l’entrevista amb al Dr. Antoni Mesquida, president de l’ONG Llevant en Marxa, una ONG que al llarg d’aquests vint-i-cinc anys ha col.laborat a països d’Amèrica i Àfrica. El primer projecte sanitari i educatiu va començar a l’amazònia Peruana realitzant intervencions a Perú, per continuar a Colòmbia, El Salvador, Guatemala, Hondures, Haití, Cuba i Etiòpia, i a més, sense oblidar les ajudes solidàries d’aliments a Mallorca, així com també ha rebut el reconeixement internacional i premis per la seva tasca.

Antoni, parlem ara de la teva breu etapa com a conseller de Sanitat del Govern Balear. Què va passar?

El problema és, que quan agafen a una persona i la fan consellera, és perquè aconselli, no perquè li diguin només conseller i fer-li fer el que no vol! A més, aquest senyor que em va triar no em coneixia a jo. Molts d’amics meus… deien “no durarà en Toni, no durarà”. Efectivament, quan tu arribes a un acord amb una persona i poses damunt la taula una sèrie d’acords personals etc., si no compleixes va malament la cosa. Després, a més, et trobes amb dos temes, un sobretot, que volien tancar el Joan March i l’Hospital General, això va ser el primer que vaig trobar. Resulta, que el President Bauzá, ja havia decidit tancar-los i ho va fer arribar a la premsa. Quan em van demanar informació, vaig contestar que això s’havia d’estudiar. Això era la primera part del que volia de jo el president José Ramón Bauzá; la segona, que acomiadés a part de la plantilla de Sanitat. Aquí jo vaig dir que també em semblava molt malament, que res de res d’acomiadar personal. Ara, vist el que ha passat actualment, són dos hospitals que han servit per ajudar, i a més volia acomiadar personal, quan en fa falta a les totes. Pensau que hagués passat? Ara jo hagués estat un criminal.

Sort que et negares…

Sí, record que vaig fer un viatge a Etiòpia i vaig anar a veure a l’ambaixador, i resulta que quan surten notícies a Espanya de Etiòpia, li arribava un avís al mòbil, i em va dir “eres el tio que ha generado más notícias de Etiopia este último mes, però, olé tus cojones, porque los hospitales no se cierran, si acaso no se inauguran”. Les notícies que arribaren a Etiòpia, és que em varen pegar “fins al carnet d’identitat” perquè me n’anava 4 dies laborables a Etiòpia. A més, això era el mes d’octubre i era una setmana que només hi havia 4 dies lectius, i a la premsa sortia que jo deixava la Sanitat abandonada, quan la primera condició que vaig posar per acceptar el càrrec, era que jo tenia programat un viatge a Etiòpia i hi havia d’anar. A més, tots els consellers havien tingut vacances, i jo no, havia reservat els dies pel viatge.

Conten’s un poc més de les recaptacions que heu fet l’ONG Llevant en Marxa per a poder dur a terme els projectes…

Dacord. Com et vaig explicar al principi, vam anar a recaptar quadres a pintors per a poder fer dues exposicions, i la primera com ja saps va ser a la central de la Banca March de Palma. A partir d’aquí ja ens posàrem en marxa. A partir de la segona subhasta de quadres, férem també un sopar, i ho vam fer a Ca n’Apol.lònia, a Son Carrió, i després en férem un a l’hotel rural Sa Franquesa de Vilafranca. Aquest va ser el més multitudinari; vingueren devers 1.000 persones, i aquí va posar tot el menjar i personal -com moltes vegades ho ha fet- en Guillem des Cruce i la seva dona. Sense ser sopars- subhastes també vàrem fer més sopars al restaurant es Cruce. Nosaltres posàvem el preu que volíem, per exemple 20 euros, i en Guillem ens deia “molt bé”, per a 300 persones, nosaltres veníem els tiquets i la recaptació íntegra era per Llevant en Marxa. En Guillem i la seva família posaven el material i personal. Això ens va ajudar moltíssim als començaments. Després en férem a Can Riera Ferrari, on els sopars eren cars, uns 60 euros per persona, però en aquell temps la gent encara ho podia dur. Allà aconseguírem -a la subhasta- la recaptació més alta de tot el temps, quasi 120.000 euros. També en férem a l’Hotel Mirador de Palma, allà tampoc ens costava res, la recaptació era íntegra per Llevant en Marxa, però era molt enfora per la gent de Manacor; l’anada a Palma va ser més per necessitat d’espai. Llavors ens van oferir fer-les al Club Nàutic de Porto Cristo i a nosaltres ens va semblar bé, ja que era una associació nascuda aquí i la gent de la nostra comarca li era més fàcil. Una ajuda que també va ser molt important al principi van ser les recaptacions per aconseguir fons per a Llevant en Marxa que va fer TV Manacor a dues maratons; van ser una passada; durant hores la gent va col.laborar. En cinc hores, de les 7 a les 12 es van recollir 7.000.000 de pessetes. Hi havia voluntaris que amb els cotxes anaven a les cases a recollir els donatius i altres atenien les cridades. Avui en dia pareix no res 7 milions de pessetes, però en aquell temps eren molts de doblers. Un dels fets més entranyables, va ser el de una doneta major, que va venir amb les seves joies embolicades dins un mocadoret perquè els venguessin i ens va dir: “A jo ja no em fan falta; voltros en treureu profit”. També molts de col.laboradors i voluntaris durant uns anys a les Fires i Festes de Primavera de Manacor, muntaren un estand de menjar i begudes que ens regalava la gent, per poder ajudar als projectes de Llevant en Marxa.

Ara toca xerrar de les ajudes i donacions que heu fet el darrer any a associacions i gent d’aquí, no?

El darrer any no… nosaltres ja a l’any 2012/2013 hi havia a Palma els Caputxins, veritat?. Aquí, a la nostra comarca, encara no hi havia cues de res, i en canvi als Caputxins veies cues de gent que anaven a cercar menjar. A mi em varen dir si com a metge volia anar a ajudar, i vaig xerrar amb el Pare Segarra, i començàrem a col.laborar, i en un moment donat, els vam fer una donació per a comprar menjar, llet etc. Les dues donacions, si no vaig equivocat, varen ser d’uns 3.000 o 4.000 euros, però no em facis molt de cas. L’únic que sé, es que quan vaig començar a tenir contacte amb ells van ser els meus temps triomfals l’any 2012, que vaig ser tres mesos i mig conseller de Sanitat i Família. Quan vaig dimitir, el Pare Segarra (que era el Prior dels Caputxins) em va enviar una carta que encara la guardo i deia “…ara que teníem un conseller amic, mira que dimitir”.

I al temps actual, com heu fet arribar les ajudes d’ençà de la pandèmia?

D’ençà la pandèmia hem fet dues coses: comprar a preus baixíssims perquè pensàvem que la situació actual no és per anar a demanar doblers als que ho passen malament, que són els comerciants que no han pogut obrir els seus comerços, i a sobre dir-los Regalat… per exemple, un litre de llet ens costava 0,30 euros -gairebé a preu de productor-, ens van vendre ous, formatge, iogurts, farina, fruites etc. també molt barat. L’entrega d’aliments va ser possible gràcies a la col.laboració entre d’altres de Agama, Agroilla, Avícola Ballester, Distribucions Servera, etc. Es feren entrega de 1.000 dotzenes d’ous i 3.000 litres de llet, a més de formatges, iogurts, fruites, etc. Les primeres associacions que arribaren de ben matí a carregar els productes, varen ser els voluntaris del Banc d’Aliments de Porto Cristo i s’Illot/Cala Morlanda, coordinats per Toni Font. Després seguiren Creu Roja Manacor, Càritas Diocesana i el Banc d’Aliments, que és una garantia a la nostra comarca. També acudiren a recollir aliments Càritas Cala Millor, sa Coma, s’Illot, Cala Bona, Capdepera, i pel Convent d’Artà, Fra Pere Vallespir i Fra Tomeu Pastor, ja que degut a l’actual crisi han augmentat el nombre de famílies que acudeixen a Càritas Cala Millor, i també al Convent d’Artà, que és on es canalitzen les ajudes. La nostra idea era comprar productes destinats als nins. Nosaltres volíem ajudar, però mantenir-nos al marge del protagonisme, per això ho vam lliurar a Càritas per a la seva distribució. Però ha passat un problema, amb les llargues cues per demanar menjar, sobretot de la població autòctona, ja que molts no havien pensat mai veurer-se en una situació com l’actual, i els feia vergonya anar a les cues a demanar, per tant, el que vam fer va ser enviar menjar a les monges Benedictines, ja que sabem que a vegades gent mallorquina acudeix a elles, a l’escola de Sant Francesc, ja que tenen nins, a la Creu Roja i a Càritas Porto Cristo i de Cala Millor de Fra Pere Vallespir, ja que tots ells sí que coneixen a aquestes famílies mallorquines necessitades, moltes amb infants petits, i els han fet arribar els aliments. Per això ens interessava arribar a aquest grup de gent, que no van a les cues i a través d’ells ho vam aconseguir.

Antoni, no sabia que la teva dona va venir al primer viatge que feres, i sempre pensava “què deu trobar la dona dels viatges”?

Has de pensar que els viatges que he fet amb Llevant en Marxa no han estat estades llargues, el que més va ser de 20 dies. A més, amb aquests viatges i en tots els problemes que van sorgint, sempre és ella que em dóna les ordres. Posaré un exemple: les escoles d’Etiòpia han anat creixent i fa uns quatre anys demanàrem pressupost per fer tres aules més. Pactam 45.000 euros; comencen les obres i em telefona en Behair, una persona que tenim a Etiòpia, dient que el constructor volia més doblers. Vaig contestar enfadat: “Diga-li al constructor que pot anar-se’n, que no posarem més doblers”; i sa dona em diu… “s’han de fer, arregleu”, total, que acceptàrem posar un 10% més i es van fer. És que t’has d’enfadar i ser dolent, perquè 4.500 euros costen molt d’aconseguir.

Els teus fills Joan i Aina, també estan implicats amb Llevant en Marxa?

El meu fill va venir una vegada a l’Amazones quan tenia 18 anys, i partírem tot-sols, jo anava super preparadíssim de logística i de tot. Però ja començàrem malament, no feia tres hores que navegàvem i es va espenyar la barca, vam haver de deixar molt del menjar que dúiem i altres coses, ja que seguírem amb una barca més petita i vàrem pujar pel riu Amazones, profund. Mosquiteres només vaig poder agafar-ne una, i les necessitàvem per a dormir. Ara et contaré una anècdota: un vespre ens aturàrem a unes barraques indígenes, i ens convidaren a sopar i vaig dir al meu fill, “Joan, véns a sopar?”, s’acosta i en terra hi havia unes fulles de plàtans amb trossos de carn de moneia, tot hi era menys el cap; el meu fill mira allò i diu “d’això jo no en menjaré”, i aquella nit no va sopar. Però després, quan ja havíem arribat al nostre destí, un dia ens varen donar carn de “jabalí” i feia una olor espantosa, però el gust no era dolent, llavors sí, ja en va menjar de “jabalí”. La desgràcia va ser que anàvem molt mal preparats, al haver-nos vist obligats a deixar material, com t’he dit, i el meu fill va agafar Paludisme. Quan vam tornar va estar molt malament, en aquell temps estudiava a Madrid, i va estar ingressat a l’hospital d’El Escorial de Madrid. La meva dona estava molt preocupada, i jo mateix, però al final ho va superar, però no va tornar mai més de viatge amb jo. La meva filla Aina, sí que ha vingut moltes vegades, i treballa moltíssim (és dentista, els dos són dentistes). Pensa que en aquests llocs has de dur tot el material quirúrgic i instruments. Ella a Etiòpia ja té allà la seva maleta amb els instruments, treballa a la Sabana profunda i allà no hi ha anestèsia ni res, no pot fer empastaments o segons quines coses, només pot alleujar a la gent. A un altra centre que hi ha allà sí que ja tenen material. Ella treballa matí i capvespre, va a dinar en un moment per agafar energies, i s’hi torna a posar. Es formen unes cues enormes de gent, hem de donar número, a n’Aina li encanta la seva feina i passa gust d’ajudar, i més si són nins. No és l’única, allà va venir dues vegades de viatge una persona que per jo va ser molt entranyable, en Pedro Sureda “Noi” de Mobles Sureda, que ja és mort. Ell ajudava i passava molt de gust. A vegades faltaven medicaments i anava a comprar-los, ens donava una mà en tot el que podia. El qui també ha vingut a qualque viatge és el meu nebot Joan, fill del meu germà Joan, que va morir el passat mes d’octubre.

Al llarg dels teus viatges has tingut qualque problema de salut?

Només vaig tenir una malaltia una vegada a Perú, a l’Amazones, vaig anar a una ciutat que estava dins la selva, em vaig beure un suquet de papaia comprat a un venedor del carrer, fet amb l’aigua que empraven ells. Va ser una imprudència total meva. El dia següent ja dins la selva vaig començar amb una febrada, diarrea per un tub, estava tot-sol dins d’una barraca, damunt unes fustes, no hi havia llit, tenia cinc classes de medicaments,… em fotia un còctel que no vegis. Al matí vaig intentar anar a rentar-me al riu i vaig caure, pensava que no tornaria. Això va ser l’any 2006.

Heu passares malament idò…

Sí, perquè érem un grup de cinc i tu el que no vols és entorpir la tasca i el treball dels altres. Encara avui en dia ho record perfectament. En aquests viatges hi ha hagut moments que han estat arriscats per la teva part, però no han estat difícils per jo, al contrari. Per exemple: quan vam començar a anar a Colòmbia hi havia els grups guerrillers de les FARC que estaven a tope, nosaltres fèiem feina dins les seves zones, fins i tot teníem un projecte d’una cooperativa de pesca a una zona controlada per ells a Puerto Saica, nosaltres havíem d’aconseguir el seu permís perquè no ens segrestessin i ens deixassin treballar. Parlàrem amb la guerrilla i explicàrem la situació. La primera vegada hi vaig anar tot-sol a parlar amb ells i em dugueren per riuets dins la selva fins arribar on estaven. Vaig tenir la reunió i vaig explicar el que fèiem i ja ho sabien tot; fins i tot m’explicaren certes coses que podíem fer per ajudar millor a la gent. Després, una altra vegada hi vaig tornar amb un metge i amb un senyor de Manacor que tu i jo coneixem, un tal Antoni Sureda, que escriu al “Manacor Comarcal”; anàrem a veure un altre grup de guerrillers. En aquest viatge hi havia un amic meu metge, en Miquel Àngel, i jo li vaig dir “si no vols venir ho entendré”, i em va dir “jo Toni, contigo al fin del mundo”. Quan passen aquestes coses a un país, no és perquè sí, es que hi ha qualque cosa manifesta de injustícia.

25 anys donen per molt. Tens moltes anècdotes?

Sí, tenc moltes anècdotes, però no totes les puc contar per a publicar, ja que es sabria qui van ser els protagonistes. Hi va haver una persona (ja és mort) que va venir al meu despatx, em va tirar un sobre a la taula i em diu: “Tengui Dr. Mesquida 1.000.000 de pessetes pel que vostè fa”. Al llarg dels anys hi ha hagut molta de gent, entre ells empresaris de diferents sectors, que ens han fet arribar donacions per a poder continuar amb la nostra tasca. Just l’any passat un empresari d’Artà ens va fer arribar 150.000 euros; a més del treball personal de tantes i tantes persones que s’han implicat al llarg d’aquests anys i continuen ajudant.

Quins projectes teniu en aquests moments?

Projectes en tenim molts. Ara mateix els darrers anys anàvem a una població Quetchua a 4.000 i 4.500 metres d’altura i els vam fer hivernacles, els vam dur motobombes, un tractor, això fa tres anys només, i era tot un poema anar allà, perquè degut al mal d’altura, havíem de mastegar coca per un tub. Pel que fa als projectes, no ho deixes mai del tot, ja que ens fan consultes, per exemple els quetchuas del Altiplano. Ara mateix a Etiòpia continua un projecte que és el seguiment sanitari matern infantil que és fins a 3 anys. Després tenim el projecte dels leprosos, tenim escoles, ajudam a un centre de salut etc.

Què ha estat el més difícil d’aquests 25 anys?

Tot ha estat molt fàcil.

A tú et faran sant, Antoni…

No, però és que es veritat, tota la gent que s’ha apropat a Llevant en Marxa, és una gent molt especial, amb el bon sentit de la paraula, persones amb una capacitat especial per donar-se als altres. No és una cosa fàcil a vegades participar; participar no és només fer un donatiu. L’altre dia un home em deia “qué trabajo que hacéis”, i li vaig respondre “no, el treball i mèrit és teu, que ens dones uns doblers sense conèixer-nos de res”. Jo no tenc cap mèrit, perquè jo som com Sant Tomàs, que ho he de veure.

En aquests vint-i-cinc anys, hi ha hagut qualque moment que hagis dit, “jo tir la tovallola”?

És veritat que hi ha hagut qualque moment que ho he passat molt malament, però abandonar i tirar la tovallola mai.

Moltes gràcies Antoni per compartir part dels teus records i anècdotes d’aquests vint-i-cinc anys. Ja per acabar, com valores el camí que heu fet i com veus el futur…

L’Any 1996 començàrem a caminar, i record que dins la junta hi havia en Leopoldo López, Joan Mestre, Gonzalo Aguiar, Toni Miquel i Magdalena Escales. Després amb els anys la junta s’ha anat renovant cada quatre anys, i actualment estem pendents de demanar l’interès social de Llevant en Marxa, i a més, volem fer una ampliació i renovació de la junta directiva per a poder continuar tots els projectes que queden pendents.

A la propera edició de Manacor Comarcal, oferirem als lectors un especial amb testimonis de persones, a les que la seva experiència amb Llevant en Marxa els va permetre veure la realitat d’un món diferent, i el dia a dia de les persones menys afortunades, i col.laborar amb l’ONG Llevant en Marxa per canviar aquesta situació.

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba