ActualidadOpinió

«Una qüestió que fa vessa pensar-hi», per Jordi Caldentey

Avui tocaré un tema una mica trist, però que crec que ho paga parlar-ne, almanco de tant en tant, perquè en pot afectar un qualsevol quan manco en feim comptes.
No fa gaire me digueren d’una persona que estava ben bona, no patia d’enlloc ni de res i que se sentia ben bé, de mitja edat, que un dia se va començar a sentir mal a pler, com si el cap li rodàs i com si perdés l’equilibri. El dugueren a urgències a l’hospital, li feren proves, i li detectaren un ‘mal dolent’. L’ingressaren dins l’Unitat de Cures Intensives (que en diuen l’UCI), i hi va estar no sé si una setmana o devers deu dies. Els metges debades hi feren tot quant pogueren. Però no tengueren més remei que dir a la família que no hi havia res a fer. Que allò, si ho haguessin agafat a temps, feia mesos, hi haurien poguda fer qualque cosa. Però que, si no ho agafen a temps, allò pren malament, s’escampa, i aviat ja és massa tard per fer-hi res. M’estim més no dir qui era com a per un respecte tant a ell (maldament ja no hi sigui), com a la seva família.
Lo que me va escarrufar una mica va esser que aquest bon home tenia un fill i una filla, que sempre més o manco s’eren ben avenguts (llevat de qualque aferrada que, com és normal, sempre hi ha durant la vida entre germans) i s’entenien en general en tot. Idò va resultar que, quan els metges els donaren a triar entre “allargar” la vida a son pare o “adormir-lo” i acurçar-la-hi i “fer via a sortir-ne”, els dos germans no s’entengueren de cap manera: ella volia fort i no et moguis que allargassin la vida (o l’agonia, segons com ho mirem) a son paret, per poder estar devora ell el màxim de temps possible; ell, en canvi, trobava que això era fer molt més mal que bé a son pare.
Els metges bé els donaven a triar. Però els dos fills del malalt no s’entenien de cap bolla. Un me va dir que arribaren a dir-se de tot a les males pel passadís de l’hospital, que tothom els sentia cridar. Un drama que no té empena.
Tot això me du a pensar dues coses: Una, que aniria ben bé que, així com fan revisar el cotxe o la moto a tothom un pic cada any per comprovar si té cap desperfecte o si pot anar, idò ben igual tocarien fer revisar les persones per força. Així, ben segur que trobarien un caramull de malets que, agafats d’hora, són bons d’arreglar però que, si els deixen covar, tornen grossos i llavors no tenen remei. I un gastòrum que duen a les arques de la Seguretat Social, a més del patiment del malalt i de la seva família. A més, és que no té més importància una persona humana que un cotxe o una moto?
I dues, si jo comandava, posaria que tothom, dins la mateixa revisió anual de salut, declaràs què han de fer amb cadascú els metges si un dia un se troba sense remei: Vols que t’allarguem? Vols que t’acurcem? I que cadascú hagués de marcar per força amb una creu damunt un paper què és que vol que facin amb ell si un dia se veu malalt acabat, sense poder xerrar, i sense remei segons la medicina moderna.
I si a un li és per demés aquest tema i s’estima més no pensar-hi (com jo mateix), idò que li diguessen: “-Monet, si no marques cap creu, idò la Seguretat Social fa això (o això altre) amb els qui no volen declarar res sobre el tractament que volen rebre en aquest supòsit extrem”.
Ja sé que ara ja hi ha això que en diuen el “testament vital”. Només que és voluntari fer-lo-se. Més mal seria que no hi fos, però ja vos dic: No n’hi ha prou que sigui voluntari. Tocaria esser obligatori. Així sé cert que evitarien moltes de bregues entre germans, quan el malalt, son pare, sa mare, el padrí o la padrina, no pot badar boca. Ja n’hi ha prou amb les bregues per herències que sempre hi ha, per haver-hi d’afegir bregues sobre com se n’ha d’anar del món la persona que pateix. No ho trobau?

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba