De vegades quan contemples una determinada situació, no pots evitar pensar que la història es repeteix una vegada i una altra, que hi ha paral·lelismes i similituds que es van reproduint al llarg del temps. Aquestes setmanes, la notícia que ha ocupat gran part de l’espai als mitjans de comunicació nacionals, ha estat l’accident de tren d’Urda, una desgràcia, una catàstrofe, però no imprevisible, sinó més bé esperada. Després de l’accident ferroviari d’Adamuz, relacionat amb l’alta velocitat, era del domini públic que aquest mitjà de transport no oferia les garanties de seguretat necessàries, i que els avisos dels treballadors i dels experts sobre el seu mal funcionament havien estat constants.
I és que projectar, construir i inaugurar és un caramel polític. La inversió en nous serveis ofereix fotografies als mitjans de comunicació, publicitat sobre la gestió d’una administració o d’una altra, i permet vendre a la ciutadania la feina feta com una millora del país. En canvi, el manteniment no ofereix aquests beneficis polítics. No té un rèdit publicitari immediat. Ben al contrari: si no es fa diligentment i de manera constant, les seves conseqüències són absolutament devastadores, com ha estat el cas d’aquests dos accidents, amb més de cent morts en menys d’un any.
Quan es creen serveis nous sembla que es millora la vida a la ciutadania. En canvi, si els esforços es dirigeixen a fer-ne un bon manteniment i a introduir-hi les millores necessàries, sembla que no es fa res. Pareix que la política actual pateix la mateixa necessitat d’aprovació immediata que tenen algunes persones enganxades a publicar continguts a les xarxes socials. Necessiten crear impacte mediàtic, ser reconeguts per les seves aportacions innovadores, aconseguir “likes”. Això no ho donarà mai haver-se de gastar dos mil milions d’euros anuals en el manteniment de la xarxa ferroviària espanyola, quan els darrers anys se n’han invertit, de mitjana, només mil cent.
Idò el paral·lelisme amb el Manacor actual és immediat. Hem arribat a un nivell de degradació de les infraestructures públiques que resulta preocupant. El motiu és que, any rere any, no s’ha destinat una partida pressupostària suficient al manteniment dels carrers i les voreres. I ara ho tenim tot espenyat: molts carrers plens de clots i massa voreres destrossades, per on pràcticament no es pot caminar. Si aquesta feina s’hagués anat fent una mica cada any, ara la glopada no seria tan gran.
Perquè, al cap i a la fi, governar no consisteix només a fer obres noves, inaugurar equipaments o anunciar grans projectes. També consisteix a cuidar allò que ja existeix, a preveure els problemes abans que es converteixin en emergències i a administrar els recursos públics amb responsabilitat. És una feina menys vistosa, certament, però molt més necessària del que alguns semblen entendre. Un carrer ben mantingut no surt a les fotografies de les inauguracions, però millora la vida quotidiana dels veïnats. I una infraestructura ferroviària revisada a temps potser no genera titulars, però pot evitar tragèdies. Aquesta és, precisament, la diferència entre fer política per aparentar i governar amb responsabilitat.
Certament, les conseqüències del mal estat d’una via d’alta velocitat i d’un carrer ple de clots són ben diferents, però la deixadesa política és la mateixa. És una incapacitat de gestió que posa en perill les persones i que, tant si és intencionada com si és fruit de les pròpies limitacions, hauria de ser motiu suficient per inhabilitar qualsevol càrrec públic. El que passa és que aquí les dimissions no solen ser gaire habituals, perquè s’han anat perdent valors com l’honor, la responsabilitat i el compromís.
I per acabar d’adobar-ho, sembla que al manual del mal polític hi ha escrit que, quan s’acosta el final de la legislatura, has de començar a prometre tot allò que no has estat capaç de fer durant tot el mandat. Tant en el cas del govern d’Espanya com el de Manacor, dues legislatures i set anys de govern han estat suficients perquè la degradació sigui evident. Per tant, ara arriba l’època de les promeses: el Sr. Puente anuncia una forta inversió en la modernització del sistema ferroviari espanyol, mentre que la Sra. Hinojosa (del mateix color polític i, pel que sembla, amb el mateix manual de política) ha promès asfaltar seixanta-nou carrers d’arreu del terme municipal. Bé, en realitat, el que s’hauria d’haver dit és que es tracta d’asfaltar “a seixanta-nou carrers”, que no és el mateix que asfaltar-los sencers. En alguns casos, només es tracta d’uns pocs metres. La semàntica, que n’és, d’important, quan el que es vol és fer creure coses a la gent! En poques paraules, el que ja havíem dit: allò que no han estat capaços de fer en més de set anys, diuen que ho faran ara, amb presses i corregudes, abans d’acabar la lloga.
Diuen que tant el Sr. Sánchez com el Sr. Montero encara tenen esperances de continuar governant després de les seves respectives cites electorals. Em sembla que pequen d’un optimisme excessiu, potser d’il·lusos. Però, si és així, que Déu els conservi la vista (política) molts d’anys. No em fan massa llàstima, s’ho han guanyat a pols després de tants anys de mala gestió.
