Opinió

OPINIÓ JORDI CALDENTEY: Quin do, que és la paraula!

Un costum mallorquí molt arrelat és, en voler dir que ‘no’ a qualcú sense dir-ho, enflocar-li, per acabar la conversa i sortir-ne, “ja te diré coses”. D’aquesta manera, amb les coses que no arribam a dir mai, sense voler llevam importància a la conversa, al dir coses, a parlar-ne, a xerrar, a comunicar-nos i, davant qualsevol proposta que ens facin, “dir coses”, que tocaria voler dir respondre amb un bon sí o un bon no.
No sé si vos és passat mai anar a un cafè, demanar-hi qualque cosa per menjar o per beure i topar-vos-hi amb un servidor sull, esmús, que sols no vos diu res, que vos aboca el beure o vos du el menjar d’una manera igual de si arreglàs o abeuràs un ca o un moix. I al contrari: de vegades topau amb qualcú que vos escomet amb un ‘bon dia’, que vos mira a la cara, que vos cerca els ulls amb la mirada, cap alt, que vos dedica unes paraules, ‘com va tot?’, ‘quin temps que fa avui!’, que vos fa sentir que vos atén qualcú i que sou qualcú. Quina diferència, d’un tractament a un altre! D’això depèn, almanco per mi, que faci ganes tornar-hi o que vos n’engeguin, d’això depèn, molt més que no del menjar que vos hagin servit ni del beure que vos hagin abocat.


És per això que m’estim molt més anar a comprar, preu per preu, a comerços petits, i encara més si m’hi coneixen, on sé que m’hi atendran com una persona, i no a les grans superfícies, on, en acabar-se l’enfilall de pip-pips que fa la caixa que suma cada producte, les úniques paraules que vos dediquen són ‘cinquanta-set euros i vuitanta-dos cèntims’, per posar un cas, i s’ha acabat. Vos assegur que tan poca comunicació, tan poc contacte humà, me lleva la comprera en aquests establiments.
Ara que som a temps de matances, adesiara me ve al cap el tio Toni, quan en fèiem a Son Cigala. Ja de ben jove, vaig tenir la tirada a escoltar com deien les coses, com conversaven, els nostres padrins, els nostres majors. Me cridava l’atenció i m’agradava una cosa de no dir sentir aquelles expressions mallorquines tan pageses que no sortien a les gramàtiques ni en els llibres. Me veig com si fos ara devora ell, davant la xemeneia, escalfant-nos-hi, movent-li conversa, donant-li corda per jo escoltar-lo ben arreu així com deia les coses, quines paraules feia servir. I ell, encantat i orgullós de sentir que aquells records, aquelles històries i vivències seves, de la primeria del segle XX, tenien importància, interessaven a un jove.
La comunicació no és la virtut de l’època que ens ha tocat viure. El mal ja ve d’enrere: d’infant, me’n record que la gent, en l’estiu, seia a la fresca. A molts de carrers, hi veien rotlades de veïnats que seien a una cadira perhom conversa qui conversa fins que se feia hora d’anar a jeure. Però, amb la invasió de la televisió, si un provava d’anar a fer veïnat, en lloc de fer-hi companyia, de llavors ençà, va començar a fer-hi nosa: “-callau, que no senten sa tele!”. Idò bé: ara, amb els mòbils, encara més mal: no sé les vegades que he reparades taulades de joves a qualsevol terrassa de bar, tots amb un mòbil perhom, amb els ulls fiters a la pantalla, els dits punyint-hi i culejant-hi damunt, i sense dir-se res entre ells. Ni mirar-se a la cara. Això no vos emmalalteix?
Els humans hem de menester la conversa. Que ens dirigesquin la paraula i que ens escoltin. Reparau els nins d’uè, acabats de néixer: si els diuen coses agradoses, les capten totd’una i fan una rialla, maldament no entenguin cap paraula ni una.
Farem bé si ens deim coses. Si agafam el costum d’estar maldament just sigui mitja hora al dia, en conversa amb qualcú, sense l’entrebanc de la televisió ni del mòbil pel mig. Sentir-se escoltats i escoltar és una teràpia que fa molt més bé que molts de medicaments d’aquests que ara estan tant de moda per aturar la tristor. Digau-vos coses. Digau-ne i escoltau-ne. Comunicau-vos. Eixampla el cor de bon de veres!

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba