Jaume Rigo Matheu
Ara que fa un any que vivim aquesta crisi sanitària mundial, és quan els problemes ocasionats per la crisi econòmica arriben a punts insostenibles per a moltes famílies i petites empreses. Tots tenim amics i coneguts que treballaven a un local comercial, a un bar, a una fusteria o a un hotel i que varen veure dràsticament minvats els ingressos o directament hagueren de tancar temporalment el negoci per motiu de les restriccions. Se’ls va fer un expedient de regulació temporal d’ocupació, temporal perquè pensàvem tots que això passaria aviat, que hauria estat només un breu parèntesi, però de moment s’ha allargat un any i du camí de tenir coa encara.
El refredament de l’economia domèstica, la disminució dels ingressos, té conseqüències immediates en l’ús que fa dia a dia cada ciutadà del que té al compte corrent. D’entrada, la incertesa provoca la retallada immediata en les despeses destinades a l’oci, fins i tot a les persones que han pogut seguir tenint els mateixos ingressos que abans de la pandèmia, i l’augment de l’estalvi. Tampoc no hi ha hagut moltes oportunitats per a gastar, primer amb el confinament, després amb la restauració tancada i finalment amb les limitacions als viatges turístics. Sociològicament s’observa també una frenada brusca en la inversió domèstica: canviar de cotxe quan aquest torna un poc vell ja no és tan prioritari, comprar alguna peça de roba una mica elegant també es descarta si pensam que no la podrem aprofitar… En canvi, el fet d’estar més temps a ca nostra ha fet que aquells que s’ho poden permetre hagin aprofitat per fer petites reformes que millorin l’habitabilitat i funcionalitat de les seves llars, adaptant-les al teletreball. Fins i tot sembla que el mercat immobiliari ha viscut un canvi important, augmentant la demanda (i per tant el preu) de les finques rústiques i dels habitatges unifamiliars amb jardí. Habitants de les grans ciutats han posat els seus ulls en les cases de camp, i els petits pobles, en un canvi de tendència que ens du cap a la ciutat global.
Però és que hi ha moltes famílies del nostre entorn que no poden prendre aquestes decisions, simplement perquè els ingressos que ara tenen són tan escassos que just els dóna per viure o fins i tot han de demanar ajuda. Aquesta és la gran tragèdia de l’actual crisi economicosanitària. Molta gent que havia fet feina tota la vida, que vol treballar, que no sap viure sense treballar, no ho pot fer, de manera totalment involuntària i no desitjada. Les conseqüències psicològiques d’aquesta situació encara no es poden mesurar, però possiblement seran greus i llargues en el temps.
Hem vist com moltes petites empreses del nostre poble han tancat les portes o es traspassen. Persones amb nom i llinatges que havien decidit emprendre una aventura comercial autònoma, fent una inversió en ocasions important, han fracassat i han vist com la millor opció per no quedar endeutats era tancar. I com que el mercat es regula a ell mateix, això ha posat locals comercials a disposició de nous emprenedors, potser ara a un preu més econòmic, i s’estan obrint ja algunes noves aventures comercials a varis carrers de Manacor, amb l’esperança que ens trobem a la recta final d’aquest calvari.
En paraules d’Antoni Riera, catedràtic d’Economia Aplicada de la UIB: “La línia de temps que transcorre entre les restriccions generalitzades a la mobilitat i a l’activitat, un estiu tumultuós i un final d’any tan incert com esperançador, no ha fet sinó posar de relleu les característiques del shock econòmic que ha exercit la COVID19 sobre Balears”. Ja no tornarem mai al punt de partida, les persones hem canviat, l’economia ha canviat, les regles del joc han canviat.
Que la paraula “crisi” en xinès sigui homònima a la paraula “oportunitat”, és fals, però així i tot, se non è vero, è ben trovato. A principis del segle XX sorgí aquesta idea fruit d’una errònia traducció del xinès, que després utilitzà àmpliament i popularitzà John Fitzgerald Kennedy. És una oportunitat, una crisi? Ho pot ser, no hi ha dubte, i si no que els ho demanin als hereus de Joan March. Ho serà per a tothom? Sense cap dubte tampoc: no!
