“‘Mon cor aflama estels’ em suposa una conversió que em fa morir en pau amb tot el món”

Ja són 86 anys a l’esquena, pero la seva claredat mental és envejable, pròpia d’un escriptor que ja ha publicat desenes de llibres. Després de tota una vida d’enfrontaments amb l’església més tradicional, Jaume Santandreu publica “Mon cor aflama estels”, un llibre de reconciliació i d’homenatge a la vida a través de la mort. Amb ell xerram del seu llibre i de la seva vida.

• Jaume, ets conegut sobretot per la teva tasca com a capellà, però fa molt de temps que escrius. Ara has presentat “Mon cor aflama estels”. Com definiries aquest llibre?
• Aquest és un llibre que combina petits poemes i contes, tots ells tocats per la veu de la mort d’éssers estimats, membres de la meva família o de Ca’n Gazà. El llibre conté el subtítol «apoelegies», ja que molts dels escrits d’aquest llibre són una mescla d’apologia i elegia.
• Una part interessant d’aquest llibre té a veure precisament amb aquesta mescla. Hi ha poemes, hi ha contes…, fins i tot hi ha dibuixos.
• Així és, els dibuixos, tant el de la portada com els que hi ha a l’interior del llibre, estan fets per Àlex Fito, fill d’un gran amic meu, en Jerónimo Fito. Aquests dibuixos són un homenatge al meu amic, que ja tampoc es troba entre nosaltres. Com pots veure, és un llibre diferent a tots els que he fet. Els altres eren més clàssics formalment, i en el fons tenien un contingut més malèvol. En canvi, aquest té una forma diferent, menys clàssica, i el seu contingut és molt més íntim, més tendre, ja que xerra de la mort per celebrar la vida.
• I per què aquest canvi tan radical en el teu nou llibre?
• Crec que obeeix en gran part a una voluntat de reconciliació amb tots aquells que he pogut ofendre al llarg de la meva vida, més enllà que aquells que se sentin ofesos per les meves paraules tenguin raó o no. Dit d’una altra manera, “Mon cor aflama estels” em suposa una conversió que em fa morir en pau amb tot el món.
• Crec que podem afirmar que en la presentació del llibre, el més important no va ser el llibre, sinó l’acte en sí…
• Totalment. Més que la presentació d’un llibre, va ser un acte de reconciliació i justícia entre dues parts de l’església molt diferents, com són la que jo represent i la que representa el Bisbe de Mallorca.
• Dediques el teu llibre a la teva germana i a la teva neboda, que varen morir molt joves…
• Sí, perquè la seva mort em va transformar. Una mort sempre té molts d’adjectius, però no ha de ser mai inútil. Una mort no pot ser inútil. Les morts de la meva germana i la meva neboda varen ser morts redemptores, em varen salvar. Quan va morir la meva germana, jo estudiava la carrera eclesiàstica, i tenia molt clar que havia d’ascendir per ser capellà tradicional. Aquesta mort em va destruir, i em va servir per rompre amb aquell esquema egoista i apostar per l’Evangeli.
• Creus que has gaudit d’una bona vida?
• Sí. He de reconèixer que tenc l’ego molt crescut, i sempre li he donat de tot: literatura, obres socials, revolució, política… Sí, no em puc queixar, ha estat una bona vida.
• Vares néixer l’any 1938, el que ha fet possible que hagis vist tot tipus de canvis. Com veus el món d’ara, després de passar pel franquisme i per molts d’anys d’homofòbia normalitzada per la societat?
• Jo crec que quan vaig néixer el món estava pitjor, i una bona prova d’això és que en aquell temps varen matar 1.000 innocents a Son Coletes, i tot això sempre amb un capellà presenciant l’escena. El que passa ara és que tenim qualsevol informació a l’instant. Abans, la meva mare, que vivia a quinze quilòmetres de Manacor, no sabia que s’estaven cremant cadàvers en el cementiri. Ara, els míssils cauen a la teva cuina, a la teva habitació, perquè tot d’una estam informats de tot. Abans no se sabia res, i ara se sap tot.
• Quin futur li veus tant a la religió com a l’església més tradicional?
• Amb aquest sentit jo estic molt feliç, ja que l’església més triomfalista ha de desaparèixer, perquè ja no té raó de ser. De la cova de Betlem fins al Vaticà hi ha un camí molt llarg, i aquest camí ha de tornar enrere. Jo som de l’església de Betlem, no del Vaticà, i em fa molt feliç que anem cap a aquest canvi.
• Ja fa quasi quinze anys que vares deixar el sacerdoci i que et dediques en exclusiva a Ca’n Gazà. Quin balanç fas d’aquests darrers anys, després d’una renúncia tan important com la que vares fer?
• A mi sempre m’ha salvat en aquesta vida fer aquelles coses en les què crec, aquelles que m’entusiasmen, i això és el que estic fent els darrers anys. Les darreres cerimònies que feia a cases particulars ja les sentia com un espectacle, com una cosa falsa que ja no m’agradava, per això les vaig deixar. Quan no crec en alguna cosa l’he de deixar, i la veritat és que estic molt content d’haver respectat sempre aquesta decisió.
• Com és el teu dia a dia?
• Més enllà de quan no estic bé de salut, perquè ja tenc 86 anys, sempre intent fer el mateix que els meus companys. Estic a l’equip de cuina de Ca’n Gazà, i la darrera setmana vam fer, en dues ocasions, menjar per a 250 persones, el que suposa una gran satisfacció per a mi. Per altra banda, tenc una gran amistat amb els meus companys, i aprofitam molt bé el terreny que tenim. Tenim dues hectàrees on cuidam animals, al mateix temps que també estam molt a prop de l’estació de bus… Tot són facilitats, és una delícia viure a Ca’n Gazà.
• T’agradaria escriure un altre llibre després de “Mon cor aflama estels”?
• Sí, de fet, ja tenc diversos escrits en marxa. Per a mi, l’escriptura no és un capritx, l’escriptura és la meva respiració. Jo respir amb les lletres, estic condemnat a escriure. Seguiré escrivint, perquè el dia que no escrigui, moriré.