Escolania de Manacor (1950/2020). Setanta anys d’història… i no hem acabat

0

Marc Juaneda

Érem jovenells, nins quasi diria. El món sortia d’un trull de mil dimonis i dins les famílies, la majoria humils, hi havia al rebost més teranyines que a la xemeneia. L’escola era un luxe a l’abast dels més rics, on els al.lots de casa pobre, després de fer la primera comunió (això era sagrat), tenien poques opcions de triar camí de futur: Porqueret, mosset… o posar-se baix la protecció de l’església, es a dir, fer-se escolanet i tenir l’opció d’estudiar a l’escola parroquial a canvi dels serveis que aportaven a la parròquia o, els més agosarats, anar-se’n a estudiar per capellà.

Del nostre grup d’aquella època, uns quant un poc majors, provaren aquesta opció: en Joan Sales, en Toni Perelló “Patró”, en Miquel Serra, en Pedro Maia… els altres agafàrem dos camins: escolans de diari (misses, funerals, noces) i els escolanets cantaires. Aquí va néixer la famosa, en aquella època, Escolania del Dolors.

L’escolania va ser fundada l’any 1950 per mossèn D. Mateu Galmés, assistit per D. Miquel Gomila, vicaris dels Dolors i pares espirituals de tot el grup d’escolanets. Tots érem alumnes de l’escola parroquial, envejada per la gran majoria de centres educatius dels voltants. Allà ens enriquírem culturalment i també diria espiritualment. D’allà sortírem un bon grapat de jovenells, tindríem de deu a dotze anys, ben preparats per cursar els estudis de batxillerat. D’aquí no recordo que sortissin ni grans filòsofs, pensadors o científics, però sí grans professionals i empresaris i, per damunt tot, persones amb gran estima cap al seu poble, les seves arrels i les seves costums.

D’aquests anys d’escolanets… i moltes voltes pel campanar, sorgí un grup de joves que, una vegada fets homes i arrelats la majoria dins el propi poble, es convertiren en pagesos, altres vilans, la majoria fusters, qualcun començava a introduir-se dins la mecànica, barbers, cambrers, o el que se podia pillar, fins i tot alguns  aprengueren una carrera, i altres la feren. Però una cosa va perdurar en el temps i la voluntat de cada un, i això era l’amistat i la fidelitat a la que s’havia convertit en institució: l’Escolania. No passava ocasió on no trobéssim l’excusa per reunir-nos, després d’una processó, per rememorar moments viscuts.

Arribaren anys de benaurança. Aquests anys, anys d’expansió econòmica baix l’influència del boom turístic, desvirtuà un poc la nostre empremta espiritual assolida durant els anys d’infantesa i joventut. Uns es dedicaren de ple al sector turístic, sent engolits per la voràgine del coneixement d’altres cultures i costums que el nou esquema de vida ens oferia. Amics de la nostra petita comunitat d’escolans, que havien fet els vots sacerdotals, renunciaven a ells fagocitats per un nou estil de vida més mundà i fàcil. Altres continuàrem amb les nostres rutines, negocis o professions, ajudant també com ells a fer del nostre poble una ciutat pròspera, productiva i envejada, que anava ampliant territori i prosperitat a mans plenes.

Una fita sí ens marcà a tots, i aquesta va ser la fidelitat a la figura més venerada del nostre poble, el Sant Crist de Manacor.

Casats i amb famílies formades, amén d’obligacions laborals i professionals, els anys han anat passant i davant l’augment del fervor processional del nostre poble – després d’uns anys de fredor espiritual-, varem decidir constituir-nos en associació cultural, i d’aquí va néixer la confraria de l’Escolania del Sant Crist de Manacor.

Però a pesar dels inconvenients laborals i familiars que també això ens portava, un fermall, fet de profund sentiment ens mantenia units a tot el grup: pertanyíem a l’Escolania.

Es un vincle que res ha sigut capaç de rompre durant tots aquest anys. Any rere any, ens hem estat reunint, responent a la convocatòria de qualsevol membre, per assistir i fer acte de presència a esdeveniment religiós o popular, o malauradament per acomiadar companys que per enfermetat o accident ens han deixat.

Dels que érem, ja no hi som tots; els anys no perdonen i cada un du damunt les seves espatlles la motxilla que ha anat carregant durant el transcórrer de la vida. Darrerament, apart de veure’ns a les processons on tenim representació com a confraria, ens retrobem cada mes o dos per posar peu davall taula i anar fent memòria del dut a terme pel grup, que, any rere any i per llei de vida, va minvant dels primers fundadors.

Però, cosa poc comú dins aquestes realitats, es que, l’antiga escolania s’està reconvertint en una nova, ja que, i benvinguts siguin, ara qui la reconforta i proveeix són les dones, les vídues, els fills, germans, germanes o cunyats i hereus dels antics escolanets que ens han deixat… Visca l’eEscolania del Sant Crist de Manacor!!!

Deja una respuesta