Els al·lots de primària estudien que del total d’aigua que hi ha a la terra el noranta-set per cent és salada. Només el tres per cent restant és el tresor de l’aigua dolça, imprescindible per a la vida. L’aigua, com a or que és, genera prosperitat allà on n’hi ha però també crea tensions i bregues. N’hi ha de fortes, que provoquen morts i guerres. Altres només causen batalletes pròpies de l’avidesa humana dins societats mig benestants. A Manacor, de les segones, n’hem viscudes i en vivim encara.
Ahir
En aquell temps que totes les cases tenien cisterna el principal mètode d’abastiment d’aigua a la petita ciutat era la pluja. Quan a una casa la pluja no era suficient, un bon grapat de camions es dedicaven a traginar viatges del líquid element. Amb l’arribada de la democràcia, parlam de fa prop de cinquanta anys, ja començava a ser hora que tots els carrers, a més d’estar asfaltats, tenguessin serveis d’aigua corrent. I es creaven empreses i concessions. I les petites mafietes locals optaven a tals concessions. I Dragados y Construcciones va fer un desastre a l’hora de col·locar les canonades i sobretot les peces que les ajuntaven, que perdien més aigua que un forat. I tornaren aixecar el poble. I tal devia ser el desgavell subterrani que l’asfalt s’enfonsava i Manacor començà a ser Manaclot. I fins avui. A finals dels vuitanta es va donar la concessió a Aigües Manacor i es va fer a un Ple Extraordinari Urgent. Tota una concessió per anys i panys ventilada en una sessió extraordinària. Pocs llums i pocs taquígrafs. I l’aigua ja no era bona aleshores. Llorenç Gibanel va aconseguir que la factura digués que no era apta pel consum. I encara ara ho diu. La magnitud de la tragèdia se suavitzava perquè tot i existir la xarxa d’aigua corrent moltes cases, la majoria de fet, encara tenien les cisternes, les cuidaven i aprofitaven el regal del cel.
Avui
L’era contemporània en temes hidrològics comença a Manacor l’any 2012. Fins aleshores la situació era dantesca. L’aigua tenia nitrats però a més se’n perdia més de la meitat per les fuites d’una xarxa envellida i sense mantenir d’ençà del primer dia que es posà en funcionament. Bernat Amer era regidor del darrer govern d’Antoni Pastor i decideix agafar el bou per les banyes. Ni més ni menys que es planteja la intervenció de l’empresa concessionària per acte seguit des de l’Ajuntament agafar les regnes de la gestió de l’aigua corrent a la ciutat de Manacor. Conten que la profunda determinació del delegat Amer i del secretari Benlloch foren clau per poder tirar endavant tal atreviment: la intervenció pública d’una empresa concessionària! I no ho feia un govern comunista… Però la cosa va anar bé. En poc temps la SAM va agafar el maneig de tot plegat. El primer i efímer govern de Miquel Oliver l’any 2015 va treure a concurs la plaça de gerent de l’empresa municipal amb un perfil clarament tècnic i no polític. I va ser un gran encert. I una gran sort que la guanyàs Francesc Grimalt, que en poc temps aconseguí imprimir un gir copernicà a la gestió de l’aigua. I tots els governs municipals d’aleshores ençà s’hi han implicat molt i hi han dedicat doblers i hores. Les tres presidències de la SAM de llavors ençà: Maria Antònia Sansó, Cristina Capó i Sebastià Llodrà han mantingut en general la mateixa línia: sectoritzar la xarxa barri per barri i reduir les fuites. I tirar endavant un projecte gegantí: la instal·lació d’una planta potabilitzadora que permetrà llevar els nitrats de l’aigua que s’extreu dels pous i esborrar per sempre l’afegit de la factura que la insistència del malaguanyat Gibanel hi aconseguí introduir.
Demà
Avui ja és un poc demà perquè a dos barris de la ciutat ja hi funciona una planta potabilitzadora pilot que els dona aigua bona. A més, s’han instal·lat mitja dotzena de fonts públiques que permeten que, de manera gratuïta, tots els ciutadans tenen accés a l’aigua de boca si la van a cercar. Com que l’aigua no és potable les tarifes no s’han mogut de fa moltíssims d’anys. La inflació els hi ha passat per damunt i la progressivitat en la seva aplicació és inexistent. Perquè aviat sigui demà és important aplicar la progressivitat que ja s’està implantant a tot el nostre entorn. No és de rebut que hi hagi un vint per cent de llars que consumeixin més de 24.000 litres cada dos mesos. És una tudadissa grossa. Les cases que gasten 125.000 litres cada dos mesos, que n’hi ha un bon grapat, just paguen per aquesta barbaritat 192 euros. Moltes se n’afluixen d’arreglar les fuites que tenen dins ca seva perquè tanmateix la factura de la SAM els surt baratíssima. Serà demà quan la planta potabilitzadora funcioni a ple rendiment. Serà demà quan arribi la connexió amb la xarxa balear que du aigua bona de sa Costera i sa Marineta. No serà demà si no es permet treure el garrot en forma de tarifa astronòmica a aquells que tuden la font de la vida per nitrats que tengui. Si acabam l’aigua amb nitrats no la podrem desnitrificar.
