Gabriel Barceló Bover
Si sou dels qui tenen el bon costum d’anar al Tanatori de Son Coletes a donar el condol als familiars dels qui han acabat la ruta, haureu observat, de setmanes ençà, que en el puig d’en Móra -ben davant, mirant cap a Migjorn- un grup de màquines excavadores i rosegadores li estan cantant el Miserere durant tot el dia, de sol a sol, i al compàs, gens musical, d’esflorar-li baixos i capçalera. Manacor -diuen els depredadors- necessita omplir camionades i més camionades de grava, i aquell puig té aquest fruit a l’entranya, a la falda i a la cresta per a satisfer-los la demanda durant una llarga temporada més. Ja s’hi nota el que sembla el camí d’accés a la cuculla. Volem suposar que els responsables de Medi Ambient hi deuen haver donat les seves benediccions a una obra tan arriscada, empinada i poc ecologista.
Als acaparadors de diners i de bens materials, no els importa que el paisatge aparegui despullat, ple de nafres i ferides irreversibles que mostren la moca crua i sagnant del turó. Ni que la dèria enfollida dels ecologistes en defensa del verd i de la Natura escaïnin debades amb la il.lusòria pretensió d’aconseguir la mar neta de plàstics, de salvar el poc verd que queda als boscos cremats i als puigs que oxigenen la contrada, l’illa, el planeta sencer. No! De què van, aquests? Es mobilitzen per la mort d’un moix esclafat i no diuen “mu” davant aquesta destrossa. Com si no fossin illencs de nissaga catalana: la de “la pela és la pela!” La resta, tot ben secundari. I d’aquesta manera, els qui ja anam peu rossec pel camí de Son Coletes ens sentim impotents per evitar aquesta nova nafra i ens colpeix el nou silenci sense que ningú gosi moure un dit.
Hem vist despullar i encimentar, en ben pocs anys, per la banda de Tramuntana, el puig de Son Talent. Per la de Llevant, el de Son Galiana (o de Santa Cirga). Pel Xaloc el paisatge de na Pirris, de na Marranxa, del camp de na Serra, de na Bosca -aquest darrer amb “allò” de ran de la Torre dels Enagistes. Pel Migjorn, ses Graveres… Volem més grava, més quitrà, més ciment! -clamen els insaciables. Els morts del Parc de l’Oblit no reclamen ni s’esveren ni es manifesten… Ja no els importa que Manacor del futur sigui una ciutat lletja i bruta, una merdera de cans com ha esdevingut el polígon agroalimentari, vaja! Ja us ho fareu, és cosa vostra -sembla que diu el seu silenci.
Hem vist morir palmeres, ametllers, figueres i augmentar els camps ermassos, sequeres, inundacions… I encara són bens pocs els qui creuen amb el canvi climàtic. També hem observat el néixer i créixer, com agres de bolets, cases -algunes, vertaders palaus- per foravila, i no per cultivar la terra, la mateixa que els nostres avis i pares hi suraren, amb suor i esquena corbada, els actuals septuagenaris i octogenaris que contemplam el panorama present per exclamar-nos: No entenem res. Hem criat corbs i ara ens treuen els ulls. Ens esforçàrem perquè aprenguessin lletra, comerç, comptabilitat, matemàtiques… Tot per alçar el nivell de vida perdut per les misèries de la postguerra. I malauradament, una bona partida n’aprengueren massa, d’aquesta ciència alienadora. L’atractiu del Turisme ens ha fet embogir, abandonar el seny dels avantpassats que lluitaren, ja a mitjan segle XV, a l’Alçament Forà de 1450 amb Simó Ballester al capdavant o al XVI, a la Germania, amb Joanot Colom, per motius semblants. Ara, potser massa tard, en trobam el resultat d’aquelles lluïres dels homes decidits i dones valentes. Hem vist com s’ha esbucat l’imperi dels grans terratinents, el de la indústria (perles, mobles). Ha caigut el petit comerç (fagocitat per les grans superfícies). S’han exhaurit els oficis tradicionals (suplantats per màquines). Ja tenim la seu plena d‘ous amb tots els carrers, fins i tot els de les foranes, ben plens a vessar d’escarabats de llauna de diferents colorins… Vet aquí les flors i fruits del jardins del segle XXI. I d’això n’hi ha molts que en diuen Progrés.
Aquesta cruel pandèmia que ens assota tanmateix farà, més tard o d’hora, meditar i considerar el miratge del fals avenç, ja profetitzat pel savi Josep Melià Pericàs al seu llibre “Els Mallorquins” advertint-nos que havíem perdut el kyrieleison en jugar-nos-ho tot a un sol sector de l’economia.
I no vull donar la culpa de tot plegat als polítics, als quals es solen atribuir molts dels mals i desencerts -de vegades massa permissius, sí que ho han estat- i que han hagut de trampejar els trasbals que únicament els han permès d’esmenar. Sempre hi ha forces “superiors” que dirigeixen la política de darrera la roca -i no del Castellet!- puix els més poderosos fan desviar les aigües sanitoses de cap al seu hort.
M’agradaria que els nostres fills, nets i renets, trobassin i fruïssin d’una altra espècie de ‘flors’i ‘fruits’ als carrers, places i jardins. Que poguessin trescar per turons i pujols reblerts d’arbres, mates, càrritx i fenàs sense ferides de no-retorn. Que tinguessin feina dignament retribuïda per empresaris honrats i gens golafres. Que gaudissin de bona avinença amb la gent que ha arribat a casa nostra, i ja integrada per haver aconseguit allò que no hi havia a la seva. I sobretot, que obtinguessin l’harmonia del tan desitjat equilibri entre homes i dones, sense masclismes ni feminismes, en franca germanor i autèntica estima…
En una paraula, que tothom trobàs el Cel al planeta Terra, ara que ja sabem que els Llimbs, Purgatori i Infern també són llocs d’aquest món, no de l’altre.
