En Joan Llodrà ha decidit llevar pell, i jo, que som partidari de conservar les tradicions manacorines, no voldria ser menys. Com bé ha escrit ell, a Manacor s’ha llevat pell tota la vida. Des d’antic s’ha fet al bar, a la farmàcia, abans, després i durant la missa. Es lleva als que governen, als que volen governar i als que encara no han tengut temps de fer res, però dels qui ja sospitam que, quan facin, ho faran malament. Seria una bona proposta de programa electoral incloure “llevar pell” com a competència de la delegació de Participació Ciutadana.
Com veis, he trobat l’article d’en Llodrà d’allò més divertit i amb un sentit de l’humor propi de persones intel·ligents. Només un petit inconvenient, si aplicàssim als exbatles de Manacor el mateix examen d’accés que ara s’exigeix al candidat del PP, hauríem tengut dificultats serioses per trobar algú que arribàs viu a la presa de possessió. Perquè a la història de la Sala, estimat Joan, hem tengut batles que guanyaren i no governaren, batles que governaren sense guanyar, batles que entraren per pactes, batles que sortiren per mocions, batles que dimitiren, batles que duraren mesos, batles amb majoria absoluta i fins i tot un batle amb un sol regidor. Tu mateix, Joan, recordares que Rafel Muntaner guanyà i no fou batle. Jaume Llull, únic batle socialista que ha tengut Manacor, ho fou dues vegades: la primera per la dimissió de Llorenç Mas i la segona per un pacte entre socialistes, UM, CDI i CDS que el 1987 va impedir revalidar la batlia a Gabriel Homar, malgrat haver estat el candidat més votat. Catalina Sureda guanyà i un pacte li prengué la vara. Bartomeu Rosselló dimití i Miquel Oliver patí la primera moció de censura de la història manacorina. Amb aquests antecedents, haver deixat un equip de futbol a mitjan temporada gairebé podríem dir que és estabilitat institucional, o no?
Però el gran dilema amb en Jaume Mut és que sigui entrenador de futbol. Confés que aquest detall m’ha llevat hores de dormir. Un entrenador està avesat a dirigir persones, prendre decisions amb poca informació, aguantar una grada plena d’experts, gestionar egos, donar explicacions després d’una derrota, refer un equip quan venen mal dades i assumir que, si guanya, han guanyat els jugadors i, si perd, ha perdut ell. Efectivament, tot això no té res a veure amb ser batle. Per ser batle, pel que sembla, és més adequat saber fer-se fotografies. Ah! I això de canviar de club quan arriba una oportunitat professional millor també és gravíssim. Per sort, a la política manacorina ningú no ha canviat mai de partit, de càrrec, de candidatura, de pacte, de responsabilitat, d’opinió o de camisa. A Manacor la coherència política ha estat sempre tan neta que la podríem emprar per rentar-nos el cul.
És clar i notori que en Jaume no és el Winston Churchill del Llevant. Com a polític s’equivocarà, tendrà mancances i probablement qualque dia farà o dirà alguna cosa que mereixerà que en Llodrà, jo mateix i mig Manacor li llevem pell fins que quedi ben pelat. En Mut coneix el món de l’esport, ha dirigit equips i ara entrant en política haurà de demostrar si sap transformar aquesta experiència en lideratge públic. I després els manacorins decidiran.
Mentrestant, deixem que en Jaume entreni, que en Ferran Montero, ja proclamat candidat de MÉS-Esquerra i relleu de Miquel Oliver, prepari el seu equip; que els altres candidats facin els seus fitxatges i que cadascú presenti el seu projecte. Tendrem partit, i això sempre és millor que una lliga decidida abans de començar.
Joan, ja veus que m’has convençut. A llevar pell s’ha dit! Llevem pell a en Mut, a en Montero, als que venguin, als que se’n van i als que fa vint anys que hi són. Llevem pell als entrenadors, als professors, als advocats, als empresaris, als funcionaris i als professionals de la política; als que prometen i als que incompleixen. Però guardem un poc de pell per a després de les eleccions, moment en què qualcú haurà de governar Manacor. I si resulta que en Jaume Mut guanya, sempre ens quedarà el consol de dir que aquest home té un defecte gravíssim per dedicar-se a la política manacorina: estar avesat que, cada diumenge, qualcú li miri el marcador.
Joan Miquel Riera
