Devers les dotze de la nit, un dia de festes populars, aquell home es retira a casa. Caminava per un carrer estret de Mankur quan sent un fort Crec!, com si fos de plàstic esclafat, i veu un cotxe que ha fet marxa enrere per sortir d’on estava aparcat i ha enganxat un altre cotxe amb la bolla rodona de remolcar. Vol accelerar cap endavant, però la punyetera bolla no surt del vehicle de darrere. Finalment, se sent un altre Ka-ta-krac!, i el cotxe de la bolla va aconseguir sortir, tot arrabassant la part frontal de l’innocent vehicle posterior, al qual li va deixar malmesa una part plasticosa del frontal i la matrícula penjant. L’autor d’aquell acte va sortir discretament i no es va preocupar de deixar una nota. El cotxe posterior degué donar una mala sorpresa al seu propietari.
Bolles per enganxar carretons? Haurien d’estar prohibides si no són retràctils. N’hi ha que sí, es poden plegar i no fan mal a tercers. Però la moda és que, quan compres un cotxe, ja t’ofereixen una bolla d’aquestes per “resguardar-te” dels altres. No diuen mai per agredir. Però són propícies al delicte.
D’altra banda, na Cati va anar a l’Hospital (que després de l’ampliació no tindrà més llits) amb un flamant cotxe elèctric. Hi ha vuit o deu aparcaments dedicats als cotxes elèctrics, perquè puguin carregar. De fet, és un premi de l’Hospital o de l’Ajuntament per a aquella gent que adquireix vehicles no contaminants. Però aquell dia (i molts de dies) els aparcaments estaven ja ocupats, no va poder utilitzar-ne cap.
Després de fer voltes i cercar-ne un altre, no massa avinent, es va dirigir cap a l’entrada del centre sanitari i passant pel lloc on hi havia els carregadors de bateries, va observar que més de la meitat no eren cotxes endollables. Va pensar: “pirates!”.
Com a bona ciutadana es va dirigir, ja dins l’Hospital, a una dona amb bata blanca i li ho va comentar. La resposta va ser: “No hi podem fer res més que posar-los-hi un prospecte als parabrises, demanant que no hi aparquin si no són electrificats; però no els podem sancionar, això és cosa de la policia”.
No hem d’acabar amb coses tristes. La celebració del Centenari del Museu de Manacor va ser un acte entretingut, divertit i il·lustratiu. A més d’una celebració hi podríem afegir que constituïa un homenatge mig ocult, però efectiu i afectiu a la directora, na Magdalena, qui ha fet molt per a dinamitzar la més noble mostra manacorina i la participació dels ciutadans.
