Quan jo era nin, mon pare tenia un SEAT 850; el meu padrí, un 600, que també en dèiem “un seadet”; el meu padrí jove tenia un Renault Ondine. I dos oncles meus pagesos tenien “un quatrele” perhom, que era així com anomenàvem el Renault 4-L. Eren cotxes normalets d’aquell temps, que hi havia una gentada que en tenia, de qualsevol model dels quatre.
Tenc record que tots duien una capseta groga de plàstic plena de bombetes recanvi dels llums, tant de davant com de darrere, tant de curts com de llargs, com d’intermitents.
Si un dia un llum no s’encenia, qualsevol podia desfer el vidre, llevar el llum dolent i posar-hi el bo sense haver d’anar ni tan sols a cal mecànic. Ara, en canvi, “per més fer”, “pel nostre bé”, no hi ha cap cotxe que, si un dia té pana a un llum, hi hagi cap propietari que l’hi pugui baratar ell mateix: els fabricants ho han envitricollat tot d’una manera, que no hi ha més remei que anar a cal mecànic a fer-lo baratar. I gràcies si no vos fan baratar l’òptica i tot. No són bromes, no!: No fa gaire en sé un que li feren baratar el conjunt de les dues òptiques per un llum que no s’encenia, perquè no venien ni la bombeta tota sola ni tan sols el conjunt d’una òptica: havien de ser totes dues òptiques o res. No li bastaren mil euros per arreglar una avaria que en aquell temps, qualsevol, si volia, la se podia arreglar ell mateix per vint duros.
Però res això: lo que m’empeny a escriure aquestes retxes és que, per molt que dugueu idea d’anar alerta, de mirar prim i de cuidar el cotxe per allargar-li la vida i que duri en bones condicions, quan són passats uns quants d’anys (com més va més poquets), és bo de fer que vos enfloquin que “d’aquest model, ja no hi ha recanvis”.
I no tan sols de cotxes: això mateix passa amb moltíssims d’altres productes. Per exemple, supòs que vos és passat a més d’un haver de baratar la rentadora o la gelera perquè la goma que tanca la porta té un crui. I, per mor del cruiet, fuig fredor a la gelera o vessa aigua de la rentadora. Avisau el tècnic, i tornem-hi: “ja no hi ha gomes de recanvi”.
Cada dia sentim a dir com més va més que el món s’encalenteix a les totes i ja no pot engolir-se pus brutor de la que li abocam damunt, un dia darrere l’altre. Prediquen consells i fan normatives perquè mirem prim amb coses petites de cada dia com, posem per cas, no fer servir bosses de plàstic, o destriar dins poals diferents les restes que hi tiram, segons si són roïssos de menjar, o plàstics, o vidres. Tot això va bé perquè són cosetes, sí, però coses de cada dia, de cap a cap d’any. Però llavors amb coses grosses com són els electrodomèstics o els vehicles, en lloc d’obligar els fabricants a fer-ne recanvis sempre, idò no: en esser passats els quatre o cinc anys de garantia, molts de productes, jo jugaria messions que, en fabricar-los, ja els programen aposta perquè comencin a tenir pana i desperfectes, ara això, ara allò, un darrere l’altre, sempre seguit. I si és vera que hem d’anar alerta a fer brutor, me voldran fer creure que no contamina tant o més que una bossa de plàstic l’embalum que fan una gelera o un cotxe quan els duen a tirar?
Vénc a dir que va bé que ens facin mirar prim dins ca nostra amb les petites coses de cada dia. Però trob que no treu cap enlloc que els fabricants no estiguin obligats a fer recanvis, de manera que tothom pugui triar entre conservar i arreglar una cosa quan li torna vella, o bé comprar-ne una de nova. No trobau que, si feien recanvis per arreglar les coses, a més de donar feina als mecànics, també això seria una manera d’arreglar el món i el seu medi ambient, o almanco de no fer-li tant de mal?
