Darrerament ha fet forat la idea de la ciutat dels 15 minuts. Un model de ciutat policèntrica on tots els serveis estiguin a l’abast en un quart d’hora a peu. Parlam d’una idea que qüestiona la hipermobilitat i ens convida a recuperar la idea del barri a les grans urbs com Palma o Barcelona. Posa en valor les ciutats petites i mitjanes, com Manacor, on és ben factible tenir moltes coses a l’abast a menys de quinze minuts a peu. Aviat farà quaranta anys que visc a una casa de ben a prop de Na Capellera. A partir de l’experiència, m’agradaria contar quina és la meva ciutat dels 15 minuts explicant els quatre camins que faig servir per anar fins al centre. Entre el centre i els trajectes crec que es poden omplir una immensa part de les necessitats del dia a dia.
Via Portugal
És el més nou dels quatre carrers i és el que està en més mal estat, sobretot les voreres, impracticables a massa trams per cotxets o cadires de rodes. Urgeix la seva reforma per part del Consell, que mai no acaba d’arribar, però arribarà… Hi ha moltes palmeres, el pitjor arbre per posar a un carrer: no fa mai ombra, costa molt el seu manteniment i, si això no fos suficient, ens recorda Melilla. Però és el carrer on trobam més esportistes i jovent camí d’escola. Hi podem comprar farines i similars a Can Batliu, amb més de tres-cents anys de portal obert. O bunyols a la tardor. Era l’antic Camí de la Mar però l’any 1939 va ser rebatejat com Via Portugal, una via que com a tal no es va obrir fins l’any 1971. Ens acosta als voltants de la plaça de Ramon Llull, els límits del centre però alhora la part segurament més dinàmica.
Baix des Cos
Té arbres, voreres amples i practicables i ara, a més, els cotxes hi van a poc a poc. A la part baixa s’hi genera molt de moviment: SOIB, La Caixa, Can Beia, Correus… S’hi han instal.lat bancs, dels de seure, que la fan atractiva com a zona de passeig de famílies i persones majors. També hi ha fusters, materials de construcció, perruqueries (ca na Roseta ha fet 90 anys), cafès, roba, motos, un basar, ball en línia, hamburgueses, bicicletes, coixins, gestoria i l’encant dels habitatges en planta baixa a tota una artèria principal. És l’opció preferida per anar al centre llevat que tenguem les feines per la plaça del Mercat. Fa anys, molts d’anys, que popularment té aquest nom. M’imagín que de quan el Cos era el cos. No és fins l’any 1984 que es fa oficial, per deixar a l’oblit el General Mola d’infausta memòria.
Carrer d’Artà
És el carrer més estret dels quatre. Ens evoca orígens i noble antigor. Hi ha pocs portals oberts, però emblemàtics. Com la meca dels sospiros. La majoria dels comerços i algun taller són a la part baixa i més moderna del carrer. Al bar Mallorquí s’hi poden passar grans vetlades amarats de cultura popular. Pujar pel carrer d’Artà un vespre amb la visió il.luminada de la majestuosa Torre Rubí, enfilada encara damunt la costeta final, ens fa sentir poca cosa davant tanta immensitat. No m’estranya que els habitants del barri fossin considerats al seu moment dels més beats de Manacor, la visió del camí cap al temple imposava. És el carrer d’on sortia cada dia per entrenar el campió Miquel Mas o allà on pots sentir, quan passeges, l’amable piano d’Andreu Riera. És segurament la ruta que faig servir més poques vegades, perquè les voreres estretes són poc pràctiques, però la seva senzillesa la fa molt bella. No en sé ben bé el motiu però és el trajecte triat per anar a donar el condol als funerals dels Dolors.
Na Camel·la
És el nostre passeig de Gràcia, inaugurat fa poc més de cent anys pel batle Oliver. Oliver Billoch… Té un aire discretament modernista, fruit de l’època, que ens permet aquest modest paral.lelisme amb Barcelona. Hi ha l’escola més guapa del municipi, la Graduada, amb un bust del batle màrtir immortalitzat pel polifacètic i tot just traspassat Eduard Servera. Hi hagué una fàbrica, de pintes, que encara l’hi donava aquell plus de caràcter. El nostre fill il.lustre, Miquel Brunet, la pintà moltes vegades, fent-la encara més valuosa. No estaria gens malament que la plaça de Madrid, antiga rotonda de les gallines, dugués aviat el seu nom. L’obelisc, primer dels tres monuments a la ciutat de dedicat a Antoni M. Alcover, s’alça imponent al final del passeig. La reforma d’aquest carrer, tirada endavant en temps del malaguanyat batle Riera, fou la seva gran batalla. Una batalla que guanyà però que no li permeté tornar ser batle. És per mi, sens dubte, el més interessant dels trajectes per anar al centre, encara que de vegades suposi caminar dos minuts més. L’espectacle de les fulles de tardor caigudes damunt el passeig convida a demanar als agranadors que relaxin la seva feina un parell de dies. Em fa passar pena que les terrasses dels bars se la mengin i la facin morir d’èxit. Oficialment és el passeig d’Antoni Maura. Durant quatre anys fou formalment Na Camel.la. La darrera decisió de calat del batle Homar abans de morir fou retornar-li el nom legal que tenia d’ençà de la inauguració. Tanmateix és Na Camel.la…
