Que l’economia sigui de cada vegada més global pot ser una explicació de l’accelerament del progrés econòmic mundial i individual. De cada vegada sembla que tot avança més aviat, la tecnologia, el consum desaforat, les infraestructures… Però al mateix temps, el que està passant amb l’economia des de l’aparició de la pandèmia de la COVID-19, ens demostra que la interconnexió de totes les petites economies locals en una gran economia mundial, fa que tots els racons del món es vegin afectats en gran mesura per moltíssims factors. I a més, aquests factors tenen estretes relacions entre si.
L’augment del preu del corrent elèctric ens conten que té distintes causes simultànies. En primer lloc, de manera totalment incomprensible, es calcula aquest preu en funció de la forma de producció més cara del mercat, que actualment és el gas. L’augment del preu del gas es calcula que és la causa del 50% de l’augment del preu de l’electricitat. A més, el preu del kWh depèn d’una subhasta a la baixa entre les distintes productores, que provoca un estat d’ànim entre les empreses compradores que magnifica les pujades i les baixades de preus. La Unió Europea imposa un gravamen a tots els països en funció dels drets d’emissió de CO2, i els països els repercuteixen a les factures que rebem els ciutadans; aquesta és la causa de l’augment d’aproximadament un 20% de la factura. L’eliminació de les centrals nuclears, que és una de les formes de producció d’energia més barata, ens fa augmentar també el preu. A Espanya creim que consumim energia verda perquè la producció amb nuclears significa només un 20% de l’energia consumida, però importam des de França al voltant del 75% de l’energia que consumim, on l’energia nuclear significa més del 70% de la producció. Al mateix temps exportam una petita quantitat d’energia elèctrica a Portugal i Marroc. La generació d’energia “verda” no és necessàriament més cara, però les mesures aprovades per gravar les no-renovables fan que el conjunt del sistema sigui més car, perquè de moment no hi ha suficient generació d’energia “verda”. Invertir en energies renovables i eliminar les nuclears a Espanya té un preu que hem de veure si podem pagar, al manco al ràpid ritme actual.
Si el preu del corrent augmenta, les petites empreses i grans indústries on l’energia elèctrica és bàsica, com una perruqueria, qualsevol negoci que tengui càmeres frigorífiques o forns elèctrics, la indústria automobilística, etc. veuen com el seu compte de despeses es dispara. Moltes grans indústries del nostre entorn ja han començat a fer aturades, entre elles les siderúrgies, les fàbriques de rajoles, la indústria química, etc. Això es tradueix immediatament en ERTO i ERO, tancaments d’empreses, major despesa pública en subsidis, reducció del consum i refredament de l’economia.
I de la mateixa manera que el gas puja, també pugen la resta de combustibles fòssils, és a dir, la gasolina i el dièsel. De rebot aquest augment fa pujar el cost del transport de mercaderies, tant a petita escala local com a gran escala internacional. El preu de dur un contenidor de la Xina s’ha multiplicat per 14, el que significa que a les empreses que es dedicaven a la importació de productes del gegant asiàtic, ara ja no els surt tant a compte. Ja hi comença a haver supermercats de productes xinesos que comencen a comprar a productors locals i els nostres souvenirs també ho notaran en l’adquisició de producte per la propera temporada turística, així com taxistes, camioners autònoms i petites empreses de distribució.
On ens deixa tot aquest panorama? Idò evidentment estan cobrant valor les empreses de proximitat, anomenades de quilòmetre 0, que no depenen tant del preu dels transports. Si produir tones i tones de fruita que s’ha d’emmagatzemar dins càmeres frigorífiques i transportar d’un extrem a l’altre del món ja no és tan rendible, els hortolans i pagesos dels nostres pobles tenen una oportunitat per oferir el seu producte a un preu competitiu i una qualitat molt millor. Ja abans era un deure ètic ajudar als nostres productors de proximitat, apostant per la qualitat, manifestant també així el nostre rebuig al consum de combustibles per transportar mercaderies innecessàriament, que es poden produir al nostre voltant. Com que l’ètica no ha estat el nostre fort, ara veurem si tocant la butxaca s’aconsegueix algun canvi.
Si comprar una joguina fabricada a la Xina és gairebé tan car com una feta aquí, els fabricants europeus tenen de moment la possibilitat de competir en preus. Si les grans marques de roba que han deslocalitzat la seva producció a països on paguen una misèria als treballadors, veuen com el que eren abans beneficis ara s’esmunyen en el cost del transport de contenidors, potser ja no els sortirà tant a compte i es canviarà el model productiu. La mala premsa que tenen aquestes pràctiques pot ajudar. Si els països desenvolupats d’Europa i Nord-Amèrica veuen com es perllonga en el temps l’escassetat de components electrònics, potser acabaran veient la feblesa i extrema dependència en la què han caigut, i potser fomentaran la re-industrialització dels sectors estratègics.
Però l’economia mundial sempre es resisteix als canvis, i els mercats confiaran en el retorn a l’estabilitat anterior per salvar les inversions realitzades. Si aquesta resistència dura fins que les pressions sobre els països productors de combustibles fòssils facin baixar novament els preus, tot pot tornar a l’estat anterior de les coses. Però haurà significat un toc d’atenció. Per altra part no es pot confiar en una disminució de la demanda d’energia i combustibles, quan alguns països abans subdesenvolupats estan avançant social, industrial i comercialment. El que és d’imperiosa necessitat és redissenyar la política de producció i comercialització de l’energia elèctrica, amb uns preus justos pels consumidors i uns beneficis limitats de les companyies elèctriques, evidentment sense passar això per una empresa estatal, sinó en un lliure mercat regulat per una normativa europea ben pensada.
