OPINIÓ JAUME RIGO: La formació professional, de la germana petita a una opció preferent

Aquests dies s’han viscut nervis, alegries i decepcions a moltes cases. Les preinscripcions universitàries, les llistes d’admissió i les matrícules han despert molts sentiments, per la importància que té aquesta passa en el futur de qualsevol estudiant. Al mateix temps, aquests dies s’han publicat també les llistes d’admissió a la formació professional, tant de grau mitjà com de grau superior, amb les mateixes conseqüències.
A dia d’avui, la formació professional gaudeix d’una gran demanda, perquè ofereix un ampli ventall de titulacions amb alta ocupabilitat. Aquestes dues condicions han capgirat el seu accés, abans molta gent aspirava a anar a la universitat, potser sense la motivació o les capacitats necessàries per fer-ho, i sense voler pensar en la formació professional com la millor alternativa. En canvi, a l’actualitat, molts dels cicles formatius de grau mitjà i superior són d’accés gairebé impossible per la majoria dels alumnes. Serveixin alguns exemples per il·lustrar aquesta afirmació:
• El cicle formatiu de grau mitjà de Cures auxiliars d’infermeria que ofereix l’IES Mn. Alcover ha tengut una nota de tall de 7,02 pels alumnes que hi accedeixen des d’ESO. És a dir, els alumnes que hi aspiraven amb una nota inferior a aquesta, no han pogut entrar.
• El cicle formatiu de grau superior de Laboratori clínic i biomèdic al CIFP Francesc de Borja Moll de Palma ha omplert totes les places per alumnes que hi accedeixen des de batxillerat, només amb aquells que han tengut notes situades entre 10 i 8,11.
• El cicle formatiu de grau superior d’Imatge per al diagnòstic i medicina nuclear a l’IES Josep Maria Llompart de Palma ha pogut admetre només als alumnes que han tengut entre un 10 i un 7,95 de batxillerat.
Són només alguns exemples del que significa accedir a alguns estudis de formació professional, després d’haver cursat batxillerat amb unes notes excepcionals. Són molts els alumnes que opten per un cicle formatiu a un institut en lloc d’anar a la universitat. Aquest fet ens dóna una idea de la demanda d’aquests estudis.

Però al mateix temps ens parla de la manca d’oferta, és a dir, de la urgent necessitat de que les administracions educatives apostin per aquesta formació i hi destinin els recursos necessaris. Els càrrecs de la Conselleria d’Educació s’han esforçat en aquesta legislatura per explicar que han augmentat les places de formació professional a Balears i que ara tot és de color de rosa, però les xifres demostren exactament el contrari. Moltíssims alumnes que voldrien poder estudiar no ho poden fer, i no precisament perquè les seves notes siguin dolentes.
Un alt càrrec va tenir la barra de dir que no es podien crear més places a alguns estudis, perquè no hi havia tants llocs de feina per tants titulats. Això és intervencionisme. A un altre nivell, quan es vol escolaritzar una filla o un fill, o es vol matricular a batxillerat, tothom vol aconseguir la plaça al centre triat en primera preferència. Però alguns tampoc no creuen en això, pretenen que la ciutadania faci el que ells decideixen que és el millor per la societat. O sigui, limitar les llibertats, intervencionisme una vegada més. L’intervencionisme puntual, limitat, perseguint el bé general, en casos estrictament necessaris, com és el repartiment equitatiu d’alumnes amb necessitats educatives especials, és imprescindible, però limitar les llibertats sistemàticament i amb l’objectiu de modelar una societat segons les idees polítiques del governant de torn, és èticament reprovable.
Tothom ha de poder estudiar allò que vol? En principi així hauria de ser, al manco lliure d’intentar-ho. Si després té èxit o fracassa, tant els triomfs com les caigudes són de la seva propietat. Igualment es podria dir de qualsevol persona que vol crear un negoci, si és bo en allò tendrà èxit, i si no, no, però al manco haurà exercit la seva llibertat personal. No són pocs els casos de persones que han sorprès a propis i estranys aconseguint objectius que tots havien considerat fora del seu abast, amb sacrifici i esforç, i s’han convertit en excel·lents professionals.
Una altra reflexió que aquests dies ha estat sobre la taula és si les qualificacions acadèmiques seran directament proporcionals a si aquest estudiant serà un bon professional el dia de demà. Per tant, si l’accés als estudis s’ha de basar exclusivament en les notes, i no tenir en compte altres aptituds, però aquesta és una qüestió difícil de dirimir, i propensa a prestar-se a consideracions subjectives, per tant val més deixar-ho.
Per últim s’ha de considerar l’efecte de la piràmide poblacional en l’accés als estudis. Els alumnes que aquests anys compleixen la majoria d’edat ja es troben en la franja d’edat que pertany a una disminució de la natalitat. Per altra banda, la nostra societat ha establert com una prioritat tenir estudis superiors, i l’abandonament dels estudis després de l’etapa obligatòria disminueix progressivament. Són dos efectes contraris, que en part es contrarresten, però no podem esperar que hi hagi menor població que demandi els estudis per evitar augmentar ara les places que a dia d’avui són necessàries.