ActualidadComarcaCulturaSant Llorenç

L’OCB de Sant Llorenç celebrà la 14a edició de ‘Els Poetes i la Memòria Històrica’

Dins el programa de les Festes Patronals de Sant Llorenç des Cardassar, el divendres 5 d’agost, a l’Estació de Sant Llorenç es va celebrar amb molta assistència de públic la 14a edició de ‘Els Poetes i la Memòria Històrica’.
L’acte es va iniciar amb unes paraules del president de l’OCB de Sant Llorenç, Tomàs Martínez, que va explicar el perquè de l’acte i agraí la col·laboració de totes les persones implicades en dur a bon port aquesta activitat.

Tomàs Martínez i Mateu Morro, en un moment de l’acte


L’edició d’enguany va retre homenatge a Joan Lacomba, l’artista nascut a Palma i que malauradament ens va deixar fa uns mesos als 87 anys. Antoni Sansó va glossar la figura i l’obra de l’autor de l’escultura «Memòria Contra la Mort», i li dedicà entre altres aquestes paraules que el defineixen molt bé: «Soci i amic. Cavaller infatigable de l’Art i la Paraula, combatiu, creatiu, pacient, fidel, imprescindible». L’acte es va celebrar davant l’escultura que va regalar Lacomba i que va ser inaugurada l’agost del 2009, i per la qual en Joan no va voler cobrar res per la seva feina, ja que fou realitzada en record de les víctimes de la Guerra Civil. La néta de l’escultor, Aïda Lacomba, també present a l’acte, parlà de la figura del seu padrí.
Un any més, la música de clarinets acompanyà l’acte, i va anar a càrrec de Maria Eugènia Jaume i Nadal Capó. Enguany els lectors dels poemes van ser: Andreu Matamalas, que va llegir el seu poema A l’Estació; Bàrbara Servera per la declamació d’Elles; d’Agustí Bartra, Cante, de Matilde Llòria fou recitat per Antònia Maria Sbert; Mercè Gomila llegí l’Humil Heroïsme de Clementina Arderiu; Núria Llull recità un breu poema d’Antonina Canyelles, 1950. La veu de Bàrbara Mesquida ens feu present en Comiat de Josep M. Murià; La lectura de La Partença de Rafael Massip fou a càrrec de Clara Santandreu; Jaume Galmés recità Estornells d’Antoni Vidal Ferrand; Bel Llodrà posà veu al poema de Josep. M. Prous, Nadal de 1938; La lectura de poemes acabà amb La Meva Pell, d’Andreu Matamalas, recitat per Antònia Santandreu.
A la segona part de l’acte va intervenir Mateu Morro, que va ser presentat per Josep Cortès. Morro parlà del seu llibre “Els Norats. Dos homes antifeixistes a les muntanyes mallorquines”, on explica la història d’Honorat Tries (pare) i Jaume Tries (fill) que fugiren per les muntanyes de la Serra de Tramuntana, per no acabar en mans dels falangistes després del cop d’estat del general Franco del 18 de juliol de 1936 i hi van estar amagats durant tretze anys. En acabar la conferència, Mateu Morro signà exemplars del llibre en el qual conta l’experiència d’aquestes dues persones. Enhorabona a l’OCB de Sant Llorenç i a tots i totes les participants per l’èxit d’aquesta edició.

A continuació, el texte íntegra de les paraules que el llorencí Antoni Sansó, ex conseller de Cultura del Consell de Mallorca, amic i bon coneixedor de Joan Lacomba, va pronunciar a l’homenatge de l’OCB de Sant Llorenç.

Antoni Sansó

«Bon vespre a tothom:

Permeteu-me dues paraules sobre en Joan Lacomba, artista nascut a Palma i que malauradament ens va deixar fa uns mesos als 87 anys i que l’OCB li dedicà aquestes paraules que el defineixen molt bé: ”Soci i amic. Cavaller infatigable de l’Art i la Paraula. Combatiu, creatiu, pacient, fidel. Imprescindible”.

D’en Joan podem dir moltes coses: va començar a treballar en Disseny per a Arts Industrials i Publicitat, per després ser professor d’institut, director de teatre, activista cultural i un home fortament compromès amb el país.

Com a reconeixement d’aquesta trajectòria té els Premis Francesc de Borja Moll o el Ramon Llull del Govern Balear i l’Emili Darder de l’OCB.

Però la faceta que més vaig conèixer d’ell i de la que vull parlar, és la d’un artista multidisciplinar com pocs, va treballar el dibuix, la pintura, l’escultura, el gravat, les instal·lacions, les performances, el disseny d’escenografies i altres disciplines. Aquesta feina amb llenguatges tan plurals diu molt del seu vitalisme i esperit innovador, en Joan ens deixa una obra honesta i plena de vida.

Puc dir que va ser un artista d’un caràcter inquietant amb una gran necessitat de crear, sempre ple de projectes i il·lusions i d’una personalitat desbordant. Vull dir també que el treball silenciós i constant d’en Joan, com el d’altres artistes, està clarament en desaventatge davant tantes modes que solen interessar més al mercat.

La seva pintura figurativa de caràcter surrealista, on la fantasia i realitat es confonen, o les seves abstraccions gestuals plenes de colors són una mostra que ens permet valorar la seva extensa producció pictòrica que va començar a exposar a principis dels anys 70, tant individualment com a exposicions col·lectives. Al llarg dels anys ens va anar sorprenent amb noves tècniques i maneres de fer, sempre dins la seva coherència i autenticitat.

Però reconec que el que més m’ha interessat de la seva obra són les instal·lacions i escultures públiques. Pensem que, actualment una instal·lació artística és un gènere d’art contemporani que necessita un espai que s’utilitza per crear un ambient o una experiència i podem dir que en Joan tenia molt clar aquest concepte, tal vegada li ajudava el domini de la part teatral amb el disseny de tantes escenografies com va fer.

Hem de tenir en compte que per definició la instal·lació te una duració determinada i entra dins el que anomenam art efímer on només queden les fotografies, però més com a documentació ja que la instal·lació en si requereix la presencia “in situ”.

Per posar-ne alguns exemples realitzats per en Joan record molt bé el muntatge que va fer al claustre de Sant Domingo d’Inca com un homenatge a tots els treballadors i treballadores de la industria del calçat, omplint el patí de formes de sabates que va penjar de cordes, permetent així a l’espectador contemplar-les des de la distància, passejar-se per davall o tocar-les. Instal·lació que també va portar al pati de l’Ajuntament d’Alaró.

O la que va realitzar l’any 2002 dins la Festa des Vermar al pati de can Gelabert de Binissalem, el qual va omplir de botelles de vi buides, penjades d’una estructura metàl·lica de geometries diverses on els raigs de sol a través del vidre donaven l’efecte de moviment i de colors, essent aquesta una obra dinàmica i interactiva.

O també al claustre de Sant Domingo recordant al seu oncle Ramon i les víctimes de totes les guerres, penjant llençols plens de cossos humans, com un pluja de morts caiguts del cel, ens queda el record d’aquelles imatges fortes i intenses, que desgraciadament són avui encara massa presents a les nostres vides.

O la instal·lació al pati de la Misericòrdia de Palma, on va omplir cinc cilindres metàl·lics, tres d’ells penjats a l’aire, d’envasos de plàstic de tots els colors i formes que el mercat ens ofereix cada dia, com a denuncia d’aquest abús del plàstic que tan de mal fa a la naturalesa i a nosaltres mateixos.

O record també algunes de les seves escultures públiques que podem veure a Mallorca, com la que des d’agost del 2009 tenim a aquest lloc meravellós que domina tot el poble i que en Joan no va voler cobrar res per la seva feina ja que fou realitzada en record de les víctimes de la Guerra Civil.

“Memòria contra la mort”, és una obra rotunda, d’una gran força expressiva que representa set corbes truncades que es dirigeixen cap al firmament com si volgués unir el temps i la memòria.

En Joan ens deia que estan truncades perquè les vides dels homenatjats també es truncaren i si mantenen un cert ritme, és pel record del ritme vital que perderen les víctimes de la Guerra Civil. Està feta de formigó blanc i com sabeu es complementa amb un poema i una inscripció relativa a les víctimes.

Pens que podem estar agraïts a Joan no sols pel significat d’aquesta escultura sinó perquè realment és una bona escultura no com moltes altres, que amb doblers públics s’han anat instal·lant per rotondes o espais públics sense cap criteri, ni artístic ni de concepte. La meva opinió sobre les escultures públiques és que s’hauria de pensar millor on es situen i sobretot el que volen transmetre, per això vull remarcar que aquesta que tenim aquí és un exemple clar del que s’hauria de fer i no ho dic tan sols per la meva implicació en el seu moment.

Pareguda a aquesta, podem trobar la que va donar al poble de Selva, també realitzada en formigó i que va titular “de la infantesa que s’enfila, de la vellura qui s’envà” i que va dedicar a tota la gent del poble que el va acollir durant tants anys.

O la que per commemorar el 50 aniversari de l’IES Berenguer d’Anoia d’Inca, del qual en Joan va ser el seu primer director i professor durant dècades, va donar perquè fos instal·lada a la zona d’accés a l’Institut i que representa un arbre de sis metres d’altura.

O la que també va donar a l’Ajuntament de Palma i que està situada al parc del Sagrat Cor en homenatge a totes les dones víctimes del franquisme i que representa les formes d’una dona embarassada.

Si un es demana que pot aportar al món present l’art i l’artista, sens dubte trobam amb en Joan la resposta ja que els seus treballs ens desperten la consciència i amb aquests exemples d’escultures públiques, donades per en Joan, he volgut remarcar no només la seva part artística sinó la seva part humana i de compromís que sens dubte fa millor la nostra societat que té molt per agrair-li.

Moltes gràcies Joan».

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba