Ana Perelló: “El que més m’agrada pintar és retrat, i principalment, persones” (1ª part)

Érem ben jovenets quan férem amistat l’entrevistada, Ana Perelló Mas (Manacor, 1977), i qui subscriu, gràcies a les nostres mares. Durant una bona partida d’anys ens vèiem setmana rere setmana amb activitats d’esbarjo familiar, gaudint de la companyonia. Per diversos motius, la cosa es refredà i ens vèiem menys, però… no ens oblidàvem. Passats més d’una vintena d’anys, i gràcies al Facebook, quedo fred quan veig un dibuix d’Ana Perelló meravellós, i clar, ràpidament la vaig voler felicitar per l’obra i, a partir d’aquí, retornà el contacte amb ella. Del primer dibuix que vaig veure a les xarxes socials, a ara, han passat sis o set anys, i de cada cop -com molta més gent, que la felicita- estic més meravellat del seu domini amb el llapis, el pastel i altres tècniques pictòriques.
Fa uns mesos va muntar una escola de dibuix i pintura, i amb ella xerram d’aquest i d’altres temes, perquè bé val la pena que els lectors i lectores de “Manacor Comarcal” la coneguin un poquet més.

• Ana, primerament, perquè et conegui més la gent, m’agradaria que ens parlessis dels teus inicis dins el món de la pintura. Quants anys tenies, si cursares estudis d’art,…
• Tendria uns 15 ò 16 anys quan vaig començar a anar a classes a una acadèmia de pintura, aquí a Manacor, concretament amb na Francesca Llull. El que no et sé dir és el que m’hi va dur, però jo sempre he estat una persona de fer coses, sobretot dins l’àmbit creatiu, i no sé… crec que ganes de crear i d’expressar-me, senzillament. Passats uns 3 ò 4 anys d’anar a classe, ho vaig deixar anar, i no vaig tornar a dibuixar ni pintar fins 20 anys més tard. Al 2016 em tornà a agafar “la vena” de pintar, i t’explicaré el perquè. Jo al 2016 em trobava un tant deprimida, necessitaba qualque cosa per espaiar-me… i me va pegar per tocar sa guitarra. Però resulta que tenia els meus dos fills petits, i clar, damunt les 9 se n’anaven a dormir i jo no podia fer renou amb la guitarra, motiu pel què vaig decidir a tornar a agafar el llapis i les pintures.
• Quina tècnica utilitzes?
• El pastel sobretot.
• Només aquesta, o has pintat amb altres tècniques?
• Tota classe de tècniques, ja sigui aquarel.la, tèmpera, acrílic, oli, etc., però el que m’agrada més és el pastel.
• Al 2016, de cop i volta, els teus amics i amigues de facebook començàrem a veure les teves obres. Fou aquesta una decisió que, particularment, crec que te va funcionar, no ho creus, tu?
• Crec que sí, i sobretot perquè la majoria de comentaris que em feia la gent eren molt positius i això em va encoratjar a seguir fent més i més, anar perfeccionant i fent-me veure que allò ho feia bé, ja que de sempre m’he sentit insegura. Mai he cregut en jo mateixa, aquest ha estat un problema complicat dins la meva vida.
• El que té el Facebook, és que quan hi penges qualque cosa, t’hi trobes comentaris de tot tipus, molts de positius, però també alguns de negatius. Hi ha hagut comentaris que t’han fet enfadar en qualque ocasió?
• Personalment no he rebut comentaris negatius de cara a la meva feina, però alguns no m’han agradat, com per exemple un que em va dir que “l’hiperrealisme no és art”, deixant-me clar que aquesta persona no sabia del que xerrava. Penso que si una persona ha d’acceptar que un platan penjat a una paret és art, ha d’acceptar igualment que l’hiperrealisme és una obra d’art. Un pintor de Manacor, i casualment quan vaig fer la meva primera exposició a S’Agrícola, va dir que els hiperrealistes pintàvem a damunt fotografies, i està clar que aquesta persona tampoc sap de què xerra. I a més, te diré que me pareixeria absurd pintar damunt una fotografia. Si, posem per cas, jo fes això, no em sentiria orgullosa del que he fet, em faria vergonya i tot, i no tendria cap mèrit.
• Tothom qui veu les teves obres, queda fascinat. Ens podries dir quines són les passes que vas donant en la preparació d’una pintura, des de l’inici fins al final?
• Clar que sí. Primer de tot faig una quadrícula amb un programa de disseny gràfic amb el meu ordinador, consistent en fer quadradets a la fotografia original i faig quadradets al llenç (“lienzo”), i a partir d’aquí ja començo a fer el dibuix a mà a sobre del llenç, que fent-ho amb l’ordinador ja no necessito ni imprimir la fotografia, el que suposa a més un estalvi ecològic, que això també és una cosa que m’agrada.
• Amb quin tipus de pintura et trobes més còmoda? Paisatge, retrat,…?
• Claríssimament, retrat. I principalment, persones. És el que més m’agrada. Quan vaig tornar a dibuixar, al 2016, em vaig “emperrar” en fer cares i més cares amb llapis, i m’hi vaig pegar un any, i és que amb la meva professora de dibuix no podíem fer cares fins a tenir un cert nivell, i no en vaig arribar a fer mai amb ella. Fèiem paisatge, marina, bodegons,… coses fàcils. Quan ho vaig deixar ja feia figura, però no les cares. I, passat aquest any, ja vaig començar amb color, amb les pintures de fusta de tota la vida. Crec que era -no ho puc assegurar- també al 2016, quan vaig començar a mirar vídeos per internet sobre la pintura al pastel, i casualment el professor i pintor Antoni Bennasar va fer una demostració de pintura al pastel, i ho vaig aprofitar per demanar-li un dubte que tenia sobre aquesta tècnica. A partir d’aquí ja vaig comprar les meves primeres pintures al pastel i el paper que a mi me pareixia que m’aniria millor. Per cert, la primera pintura al pastel que vaig fer em va quedar penosa, bruta i asquerosa, i als fems se’n va anar.

• O sigui que, el darrer que feres, el “bodegón” de Sant Antoni, no el degueres gaudir massa…
• Sí que me va agradar pintar-lo!, perquè sempre cerc qualque cosa que me faci ganes pintar d’aquell quadre, o sia, qualque cosa que em cridi l’atenció. El problema seria si no hi ha res que em cridi l’atenció. Per entendre-ho: som capaç de pintar un quadre enorme i només fer aquell petit detall, perquè adoro aquell petit detall. A més, va ser tot un repte pintar el “bodegón” de Sant Antoni.
• I en les teves pintures que fas, sempre hi ha la fotografia de mostra?
• Sí. Ho he provat també al natural, però en lloc d’agradar-me, m’estressa, ja que si pintes al natural, la llum canvia en poc temps i ja no m’agrada. El que em satisfà és poder agafar-me tot el temps que vulgui per fer aquella obra.
• Necessites inspiració a l’hora de pintar un quadre?
• En Picasso deia “la inspiración existe, pero tiene que encontrarte trabajando”. Per jo, la inspiració és el mateix que la concentració, o almenys molt semblants. Quan jo començo a pintar, no estic concentrada, i així com vaig pintant em vaig inspirant i concentrant, però, torn al que deia Picasso, si no te poses a pintar, difícilment t’arribarà aquella inspiració.
• Va aparèixer el teu video al Youtube de l’Ajuntament de Manacor durant les Completes on, en un minut, es va veure com pintaves el quadre santantonier d’enguany. Pareix que tens bona relació amb l’Ajuntament. És així?
• No especialment. L’any passat, senzillament vaig tenir la idea de demanar a l’Ajuntament de Manacor si podria aparèixer el video de quan pintava el quadre del Dimoni Gros al YouTube de l’Ajuntament durant les Completes. Vaig telefonar a l’Ajuntament, vaig xerrar amb en Carles Grimalt, i em va dir que sí. I enguany ho vaig tornar a demanar, aquest cop al batle Miquel Oliver, ja que el vaig conèixer mesos abans, i precisament degut a unes declaracions que vaig fer al “Manacor Comarcal”, on em queixava de que no hi havia sales a Manacor per fer exposicions. En una reunió que vaig tenir amb ell, per parlar d’aquest i altres temes, li vaig dir si veurien bé penjar el vídeo pintant el quadre d’enguany, i em va dir que sí. Trobava que havia de tornar a fer un quadre “pel meu poble”, i per aportar qualque cosa a la festa, ja que poca cosa es podia fer.
• Per pintar, necessites música?
• Sempre!
• Idò rock supòs! Tu ets molt del rock…
• De tot! Depèn del quadre que faci. Escolt flamenc, rock, jazz, blues,… I una cosa més, que fliparàs: per pintar el quadre Santantonier d’enguany, vaig posar música instrumental flamenca den Vicente Amigo! Trobo que segons quin tipus de música flamenca, és molt sentida. Això sí, quan vaig fer el del Dimoni Gros de l’any passat, sí que vaig posar música de Sant Antoni, i concretament d’en Joan Bibiloni, que me va agradar molt. Crec que sense música no seria capaç de pintar.
• Anem amb la teva escola, Espai d’Art Manacor, que obrires a mitjans d’octubre de l’any passat. Com va la cosa?
• Pel poc temps que fa que vaig obrir, més que satisfeta. Tenc una trentena d’alumnes, i setmana rere setmana me demanen informació per apuntar-se’n de nous, per tant, super contenta. Els alumnes que tenc són genials, i m’encanta donar-los classes.
• Les ensenyes diferents tècniques? Ens podries dir quins són els inicis per a un principiant que entra a la teva escola?
• La tècnica que vulguin. Però el primer aprenentatge que els hi don és a assimilar les formes, o sia, aprendre a dibuixar simplement amb llapis i esborradora. D’aquesta manera també ajudes molt a que l’alumne aprengui el clar-obscur. I després també deixo que pintin amb llapis aquarel.lables, sobretot als joves, ja que els hi agrada molt l’aquarel.la, els pinzells, l’aigua,… però simplement és perquè sia més divertit per a ells, però a jo no em preocupa la part del color. Quan ja sàpiguen dibuixar, després ja sí els introduiré al pastel, oli, o al que vulguin aprendre. Quan arriben, jo simplement aconsello; després ells fan el que volen fer, només faltaria.
• Poden apuntar-se, tenguin l’edat que tenguin?
• Dels 5 anyets, fins als cent… i pico!
• Ho deixam aquí, i properament publicarem la segona part de l’entrevista, on ens parlarà de si es fa el suficient per ajudar als joves artistes manacorins, premis obtinguts, pròxims projectes, publicarem alguns dels quadres darrers que ha fet, i moltes altres coses.