Fins no fa gaire, quan havíeu de menester treure un tiquet d’estacionament, n’hi havia prou amb ficar a la màquina les monedes que pertocava ficar-hi segons el temps que havíeu de tenir el cotxe aparcat, pitjar el botó verd, i au.
En canvi ara, han posades unes màquines de treure tiquets que, per entendre-les, han d’esser mig enginyers.
A dalt de tot, a la dreta, és vera que hi han posat un escrit que diu “pitjau 1”. Però, com és natural, els ulls de la gent que s’hi acosta per treure un tiquet no se’n van a dalt de tot, sinó que la vista se’n va a l’aspirall allà on emboteixen les monedes o a la patalla que hi ha enmig de la màquina.
Sense voler, n’he vist més d’un que, com és normal, se treu l’euro o els cinquanta cèntims de la butxaca, el du a l’aspirall que vos dic, puny per ficar la moneda allà dins, allò està tancat, torna mirar de punyir amb una altra moneda, i debades pot pitjar i punyir aquell pobre usuari.
Llavors aquella persona mira la pantalla, i resulta que està a les fosques. Just davall la pantalla, hi ha un teclat (com si allò fos una màquina d’escriure o un ordinador). La gent comença a punyir botons, veiam si n’endevina qualcun que faci deixondir la pantalla, de manera que hi surtin les instruccions o almanco qualque escrit que indiqui quines passes han de fer. I quan, per intuïció o per carambola, endevinau el botó que du el número u, o també un dels dos botons verds que hi ha a baix, o un altre que du aquell rotlo amb una retxa enmig de dalt a baix, que és el símbol que duen els mòbils i els ordinadors que vol dir amollar o aturar, fins llavors no s’encén la pantalla.
Quan a la fi surt cosa, resulta que hi diu Manacor, Portocristo i una altra població, ara no estic segur si és Son Macià o Cala Murada, o una altra, amb un numeret petit devora, dins un rotlo negre, que no contrasta gens amb el fons blau, de manera que costa destriar-lo, si no hi posau els ulls ben fiters. I res si no teniu gent darrere que frissa, que se comença a posar nerviosa, i que comença a bufar i a fer morros i carusses. Així ja no vos dic la nirviada que agafau.
A força de llegir la màquina dels dallons, arribau a aclarir que heu de pitjar el número del poble on sou. (Jo me deman, si tan moderna i tan viva és la màquina, no tocaria saber ella a quin poble és que l’han posada? O si no, no ho tocaria saber el maquinista que hi deu fer la passada de tant en tant a arreplegar les monedes?).
Si és que arribau a aclarir que heu de pitjar el número que representa Manacor, que és l’1, llavors surt una imatge amb unes lletres que vos diuen que apunteu la matrícula. Si no la sabeu de memòria (com passa a la majoria de conductors), resulta que heu de tornar arrere cap al cotxe a mirar quina matrícula té. Si no teniu bon cap, l’heu d’apuntar a un paper, o al mòbil, i tornem-hi cap a la ‘gran modernitat’ de la màquina nova!
I a repetir el calvari, s’ha dit!
Trobau que tot això treu cap enlloc? L’administració, per què serveix?: per facilitar la vida a la gent, o per tocar-li els orgues? Me voleu dir quina millora representa haver de fer tota aquesta comèdia… per treure un simple tiquet per a aparcar?! I una altra cosa: això d’haver d’apuntar la matrícula, a què ve? Que no poden consentir que, entre els usuaris que parteixen una mica abans d’hora, un de cada cent, si el tiquet encara sobra per mitja hora o això, el doni a qualcú que és a punt de treure’n un? Tan afamats de doblers van? Això fa molt lleig. És ben hora que l’administració se posi en el lloc de la gent i cerqui ajudar-la, en lloc de fer-li la vida impossible cada dia més! No estan empegueïts?
