El dia ha arribat: a Manacor ja som cinquanta mil habitants. La veritat és que ens crida l’atenció la dada però qualsevol observador una mica atent haurà detectat que Mallorca bull i que el nostre municipi més que excepció seria punta de llança. N’és un exemple que sigui hivern o sigui estiu, dia sí dia també, la ciutat és un embós i fa falta molta paciència per travessar-la. Tant és així que el TIB ja preveu en segons quins horaris trenta-dos minuts per anar de Vilafranca a l’aturada de la rambla del Rei En Jaume i moltes vegades no li basten…
El creixement
Han bastat vint-i-cinc anys per passar de trenta mil habitants a cinquanta mil. És molt o és poc? Vegem-ho sols amb un apunt històric: per passar de vint mil a trenta mil havien fet falta cent anys! La dada és demolidora. I és que hi ha hagut moments que s’ha crescut al tres per cent anual, xifres només similars en tot el món a països africans que es recuperen de guerres i deixen enrere les epidèmies. A aquestes terres de l’Àfrica negra el creixement és tan elevat perquè a més d’haver-hi molta natalitat l’esperança de vida es dispara degut als avenços mèdics. A les nostres latituds la cosa no augmenta pel creixement de l’esperança de vida, que ja és alteta, ni per una natalitat desbocada, ans el contrari, moderadeta. Manacor es dispara demogràficament fruit bàsicament de l’arribada de gent d’arreu del món. I què estira tanta gent a agafar maleta i venir a un poble de gent ferida de reuma per la humitat malsana? Idò dues coses: un model econòmic que demana mà d’obra precària i dòcil per atendre vint milions de turistes cada any i a la vegada un model de protecció social universal (escola, sanitat, transport, prestacions d’atur…) dels més avançats del món. I és que el món mundial, saturat i insostenible, en vint-i-cinc anys ha crescut un senyor 33%, just la meitat que Manacor!
Les tribus
Toni Gomila, al seu recordat pregó de les Fires i Festes de l’any 2012, explicava la diferència substancial entre la gent que no només habitava a Manacor sinó que a més i sobretot hi vivia i el vivia. Ho resumia amb allò tan gràfic del poble de quinze mil habitants dins la ciutat de quaranta mil. Ara amb els cinquanta mil tot s’accentua més i podríem establir, amb el permís de Gomila, una teoria sobre les quatre tribus que habiten Manacor. Quatre tribus molt estanques, tot sigui dit. Tant que fins i tot conformen moltes vegades pobles diferents dins el mateix recipient. La tribu A serien els mallorquins de tota la vida i aquells que sense ser-ho s’han adaptat a la majoria d’usos i costums de la terra. La tribu B seria la gent nascuda a les Espanyes que encara no ha adoptat els usos i costums nostrats o que simplement ja no ho farà mai. En molts casos hi ha els seus descendents. La tribu C serien els estrangers del nord i la tribu D els del sud. El D és el col·lectiu que ha crescut més. Les nissagues sud-americanes i nord-africanes superen ja el vint per cent del padró. Els membres del grup C no arriben al deu per cent però el seu poder adquisitiu és més elevat que el pes demogràfic. Les tribus A i B són les que tenen més permeabilitat d’una a l’altra. Els números i l’observació ens podrien deixar una relació 50-20. Per tant, allò que un temps en dèiem «mallorquins» avui, al Manacor dels cinquanta mil, amb prou feines arriben a la meitat. Amb l’afegit que a les esqueles són majoria clara i als natalicis minoria inapel·lable.
El futur
El futur és complex, més fins i tot que el present. Avui els compartiments estancs només es trenquen, i d’aquella manera, a les escoles. Poc fa pensar que en poc temps es trenquin a altres àmbits. Les diferències culturals, econòmiques i de manera de viure fan poc optimista un punt de trobada. No ho serà la feina, molt diferenciada per tribus; no ho serà la festa, tot i el poder unificador de Sant Antoni; no ho serà la religió, a la baixa a les tribus A, B i C i a l’alça a la D. Ho hauria de ser la llengua. L’escola ens juga a favor perquè el català sigui aquest agent aglutinant però massa coses ens hi juguen en contra. Tanmateix acabam amb dues certeses. La primera: mallorquí ho és qui xerra mallorquí. La segona: a la Sala ja poden fer una mica d’obra perquè anam directes al consistori de vint-i-cinc regidors.
