
«Vaga política», per Jaume Rigo
Que Espanya és un país surrealista és una qüestió fora de tot dubte. Hem arribat a un punt en què costa molt diferenciar la realitat que vivim d’una obra de Lewis Carroll. Analitzem per què ho dic.
L’actual govern de Pedro Sánchez s’ha mantengut al poder durant els darrers vuit anys i mig. Durant tot aquest temps, ha deixat el país en una de les pitjors situacions de la seva història pel que fa a l’habitatge. També ha provocat una pèrdua de poder adquisitiu de la ciutadania. És a dir, amb els doblers que es guanyen amb una nòmina normal, avui costa molt més que abans arribar a finals de mes, i no diguem estalviar.
La responsabilitat d’aquesta situació es pot atribuir al govern del país; també es pot donar la culpa a la conjuntura econòmica internacional i, fent exercicis de malabarisme, fins i tot a quatre rics especuladors. Però qui no té absolutament cap responsabilitat? L’oposició, qui no ha governat Espanya durant aquests darrers vuit anys i mig.
Idò resulta que un parell de sindicats, els dirigents dels quals semblen estar a les ordres del govern, han entrat en campanya convocant una vaga general… contra l’oposició! I no ho dic jo. La mateixa María Jesús Montero, exvicepresidenta del Govern i aleshores dirigent del PSOE, ho va explicar públicament sense amagar-se gens: “Habitualmente, para que los ciudadanos lo sepan, las huelgas generales se convocan contra los gobiernos. En este caso, la huelga general se convoca contra la oposición”. Si això no és surrealisme pur, que baixi Dalí i ho vegi. Deuen tenir tan clar que s’ha acabat el cicle de Pedro Sánchez Pérez-Castejón i que el pròxim president del govern serà Alberto Núñez Feijóo, que ja han començat les mobilitzacions que voldran mantenir durant tot el temps que no governin els seus. En aquesta mateixa línia s’ha d’entendre l’amenaça en seu parlamentària de la portaveu de Más Madrid, Manuela Bergerot: “No habrá paz en las calles de Madrid”.
No és d’estranyar que els sindicats pateixin, encara més que els partits polítics, la desafecció de la immensa majoria de la població espanyola, per no dir el seu rebuig frontal. Al nostre país es calcula que al voltant d’un 12,5% dels treballadors estan afiliats a un sindicat. Una xifra ridícula si la comparam amb la d’Islàndia, on supera el 90%, o amb la de països com Suècia i Dinamarca, on se situa per damunt del 60%. Fins i tot Itàlia, amb la qual ens podríem comparar, supera el 30%, més del doble que Espanya. La raó és que els nostres sindicats són especialment actius en política, i massa submisos als seus respectius partits. I això, evidentment, té un preu.
Quan més de la meitat de la població espanyola ja té decidit que donarà suport a un canvi del govern de l’esquerra i l’extrema esquerra, per un altre dirigit per un Partit Popular de centredreta, els sindicats encara queden més desconnectats de la societat. És molt probable que la vaga hagi tengut un seguiment mínim quan aquestes línies arribin als lectors. Vostès mateixos hauran pogut comprovar si al seu voltant hi ha hagut gaire gent que hagi fet vaga. Al capdavall, aquest és l’únic criteri que els ha de valer, no les xifres manipulades del govern, que segurament haurà demanat ajuda a en Tezanos per a cuinar-les.
Si els sindicats es limitassin a defensar els drets dels treballadors, a aconseguir millores en les condicions laborals mitjançant negociacions col·lectives efectives, a donar suport legal als seus afiliats davant els abusos empresarials i a oferir una formació laboral de qualitat, segurament, a poc a poc, arribarien a unes xifres d’afiliació més semblants a les d’altres països europeus. Però mentre continuïn actuant al dictat dels partits d’esquerres, difícilment aconseguiran ampliar la seva base social i, probablement, continuaran perdent afiliats.
Fins ara he xerrat dels sindicats com a institucions d’àmbit nacional, però darrere aquestes grans organitzacions hi ha petites agrupacions locals, implantades en empreses i administracions públiques, al capdavant de les quals trobam persones d’una vàlua extraordinària. Persones que realment es preocupen dels seus afiliats i de tots els treballadors de l’empresa o administració pública on exerceixen la seva tasca. Sense elles, els sindicats probablement ni tan sols existirien a escala nacional, o hi tendrien una presència molt més reduïda. Són aquests representants sindicals de les empreses i administracions els qui mantenen vives les seves organitzacions.
I tenc la llibertat de dir tot això perquè fa uns anys em vaig afiliar a un sindicat, precisament per la gran tasca de defensa dels treballadors que fan els seus actuals responsables dins l’administració pública que els correspon. Però cada dia em sent posat a prova i temptat d’esqueixar el carnet quan veig les actuacions dels dirigents nacionals d’aquest mateix sindicat. Si no ho faig, és únicament per gratitud a les persones que tenc a prop, no per les sigles. Per cert, jo no he fet vaga.
I per aquells que sé que els fa molta ràbia, tic, tac, tic, tac… al govern de Sánchez només li queden 17 dies, i al govern dels seus socis de MES a Manacor 192 dies. Això s’acaba!








