Felip II, de la Casa dels Àustria, traslladà la seva cort de Toledo a Madrid fa prop de cinc-cents anys. I ho va fer perquè l’actual capital d’Espanya era una ciutat petita, sense interferència del poder eclesial perquè sols no tenia bisbat. Una ciutat sense grans poders establerts. A més, tenia moltes possibilitats per a la caça i això per un monarca sempre és important. Amb el temps, tota aquesta visió idíl·lica i ideal del monarca s’ha esvaït. Ara, Madrid, a més de ser el símbol d’un poder central que xucla recursos de la perifèria d’una manera molt poc sostenible, és una ciutat molt atractiva, sigui per convicció, devoció o imperatiu legal. Vegem-ho en el cas dels polítics.
Les d’abans
Hi va haver un temps que el Partit Popular de Manacor era molt influent dins l’organització a nivell balear. Tant que tenia la capacitat per col·locar sempre algú dins la llista illenca a les eleccions al Congrés dels Diputats. Això va fer que a les eleccions de 1993 posàs Bartomeu Blanquer a la llista i a les de 1996 Jaume Darder. Eren temps que Aznar estirava fort. Estirava tant que l’any 2000 aconseguí la majoria absoluta. Això en l’àmbit balear es traduí amb cinc dels set escons illencs en poder del Partit Popular. I la número cinc, aportació de Manacor, entrà mig de carambola al Congrés dels Diputats. Era una joveníssima Antònia Febrer Santandreu que, des de la militància de feia pocs anys a les joventuts populars, ascendí als honors de Madrid en un tres i no res. La seva trajectòria a Madrid fou discreta, molt discreta, ja que dins un Congrés amb una majora absoluta del seu partit va sortir a rotlo en molt poques ocasions. Ningú no es va plantejar que repetís experiència a Madrid i ni tan sols va ser repescada per algun càrrec mallorquí o simplement local. Tan ràpid fou l’ascens com meteòric l’ostracisme. L’altra diputada manacorina a Madrid fou Maria Antònia Mercant Nadal. Ho va ser la legislatura que començava l’any 2008, en plena era Zapatero. Mercant venia de la regidoria de Cultura de Manacor. Dins un grup tan gran i amb pocs padrins tampoc va triomfar gaire i el seu pas per la carrera de San Jerónimo fou també anodí. Només destacà una mica dins aquell ambient perquè l’aleshores presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, la presentava com «la tía de Rafa Nadal». Tampoc repetí.
Els de sempre
El món conservador de Manacor sempre ha sentit fascinació per Madrid. El batle Miquel Riera Servera era soci del Reial Madrid i de tant en tant anava al Santiago Bernabéu. D’altres, com el Manescal Taverneta, amants de les bones viandes, tenien més tirada pel restaurant Zalacaín. A ambdós llocs s’hi coia i s’hi cou encara bona part de la política informal. D’altres hi anaven als toros i d’altres hi feien escapades furtives. Era un bon lloc per enviar-hi també la descendència a estudiar, allunyada del rogim catalanista de la UIB i no en parlem de la cosmopolita Barcelona. Si els anys 2000 i 2008 s’obrà la carambola que una ciutat d’aleshores menys de quaranta mil habitants col·locà diputades a Madrid, el 2004 amb tot a favor no pogué ser. El candidat local Salvador Llull anava de número cinc. Ja es triaven vuit diputats per les Balears, fruit de l’increment poblacional. Tothom preveia un repartiment de cinc a tres entre PP i PSOE. Però arribaren els atemptats de dia onze de març i la pèssima gestió de tot plegat que en feu el govern d’Aznar. Això envià Rajoy a l’oposició, Zapatero a la Moncloa i Salvador Llull no es mogué de Manacor. De Llull, gran i corpulent, conta la llegenda urbana que ja s’havia fet la roba a mida per anar a Madrid. «Quin desastre, Salvador!» digué la gent. La frase, més de vint anys després, encara circula amb una mica de fortuna dins alguns ambients de la ciutat.
I ara, Carme Gomila
Dins l’altre espectre ideològic una altra manacorina pot ara ser diputada a Madrid. Carme Gomila lidera la llista de l’esquerra nostrada que a més compta amb el suport de totes les branques de l’esquerra alternativa espanyola. Ara-MÉS ha aconseguit que aquells que a Madrid no es poden veure ni en pintura, a les Balears li donin suport. Tant Sumar com Esquerra Unida com Podemos estan d’una o altra manera dins la llista unitària de l’esquerra. Això dona moltes possibilitats, tot i l’ambient de gir a la dreta, perquè Gomila sigui present a Madrid per defensar els interessos de les classes populars illenques. I, sobretot, per ser la diputada territorial d’aquest país enmig de la mar deixat de la mà de Déu i que només serveix per engreixar AENA i altres arques de l’Estat. Fa trenta anys, dins el mateix àmbit polític, ho va intentar Maria Antònia Vadell. Va faltar poc però no va poder ser. Remarem perquè aquesta vegada vagi bé. Gomila no sent la fascinació per Madrid que tenia i té tot el món conservador local. Com a bona progressista carrega més cap a Barcelona. A Madrid hi serà per imperatiu legal. I perquè Mallorca ho necessita…
