No m’agrada remolcar coses tristes. M’estim més tocar temes que alegrin el dia i que eixamplin el cor. Però de vegades, maldament un no ho cerqui, vos arriba qualque informació feresta, que malament si en parlau, però pitjor si un fa de no tenir cor i no en vol sebre res, maldament sigui per posar-hi un granet d’arena, veiam si qualque dia qualcú hi fa qualque cosa.
És que hi ha un país a l’altre cap de món, que se diu l’Afganistan, que hi comanden una guarda de carabassots fanàtics, que se diuen els «talibans», que no s’aturen de fer la vida impossible a les dones i a les nines sempre seguit.
Resulta que les nines, ja ben de jovenetes, les lleven de l’escola i els tenen prohibit anar-hi. Ni a les universitats. Tampoc les deixen estudiar de metgesses, ni d’infermeres, ni de comares. No les deixen fer feina enlloc. No les deixen anar pel carrer totes soles: sempre les ha d’acompanyar el seu home o qualque home familiar. Tampoc les deixen anar en tren ni en bus totes soles.
Les fan anar embolicades amb aquell com a llençolot tant si fa fred com si s’acuben de calor. I les fan anar per força amb la cara tapada per mor d’una «Llei de prevenció del Vici», com si mostrar la cara una dona fos igual de mostrar el cul. Aquesta mateixa llei els prohibeix que xerrin en públic: només poden badar boca dins ca seva. Els tenen prohibit anar a cap parc públic, ni al gimnàs, ni a la piscina, ni fer cap casta d’esport.
No poden anar a ca’l metge ni a l’hospital si no les hi mena el seu home o un home família seva. Els homes se poden divorciar, però elles no. Fan casar per força dones de qualsevol edat, nines de dotze o tretze anys i tot.
No me ve de nou, per tant, que hi hagi com més va més dones que se lleven la vida elles mateixes en aquell infern de país. És que val més no néixer, que néixer-hi dona. Si qualsevol cussa, o moixa, o vaca, o egua, o somera hi té més bon viure!
Idò bé: dia 10 del mes de setembre, que just ara acabam, va esser el Dia Internacional de la Prevenció del Suïcidi. I, que jo sàpiga, no hi ha cap moviment, ni humanitari, ni feminista, ni de drets humans, ni l’ONU, ni l’Unió Europea, ni de res, enlloc del món que se’n recordi ni poc ni gens, d’aquestes pobres dones.
Aquest Dia Internacional, a molts de punts del món, les autoritats feren actes i xerrades i trobades per «conscienciar» i «prevenir» aquest mal. Però ni una sola paraula dedicada al drama humanitari de les dones afganeses, les grans ignorades del món. Per què serveixen aquests grans discursos internacionals, si tanmateix les potències mundials se giren allà deçà, davant aquest genocidi social de gènere mai vist, sense plànyer-les per res, ni dedicar-los una sola paraula?
Ja sabem que el barrut Trump només s’interessa per anar «a posar pau» i «democràcia» i «llibertat» i «drets humans» allà on hi ha petroli. Però me ve molt de nou que, igualment, les organitzacions feministes, pacifistes i humanitàries, allà on el dolent no són els americans o Israel, no tenen motivació per dir-hi res: perden el remuc i no els lleu badar boca, ni proposar-hi remei. No els fa il·lusió parlar-ne gens. Els fa vessa i s’estimen més fer de no veure-ho. I això com és? N’hi ha cap que m’ho pugui explicar?
