Si qualsevol dels qui vos posau a llegir aquestes retxes, com jo mateix, un dia ens empadronam a les Canàries, ja serem canaris? Ho serem, sense sebre res en absolut de l’història i els costums d’allà, sense sebre cap paraula ni una de les paraules especials que té el castellà d’allà, sense sebre, ni voler sebre res d’allà? O serem italians, si anam a viure un parell d’anys a Itàlia i no volem aprendre italià ni volem sebre res de l’història i la cultura d’allà? Jo crec que no. Per esser de part o banda, n’han de tenir ganes. S’han d’esforçar per aprendre els costums d’allà, i l’història i l’idioma i tot això.
Ara bé: dit això mateix però referit a Mallorca, hi estaria tothom igual d’acord? Ho pos en dubtes. Tocaria esser necessària, això sí, la mateixa feina, les mateixes ganes, la mateixa il·lusió, el mateix interès i el mateix esforç guanyar-se la condició de mallorquí que la d’esser de qualsevol altre lloc, tant d’aprop com d’enfora. I tocaria dur la mateixa satisfacció guanyar-se la condició de mallorquí que qualsevol altra. La mateixa. No dic més molta. Ni més poca.
Ho vénc a dir perquè resulta que la setmana passada hi va haver un candidat al Govern de les Balears per a les eleccions del 2027 que va gosar dir això que he apuntat, d’haver-se de guanyar una mica la condició mallorquina, i més a l’hora de rebre ajudes públiques de l’administració mallorquina, i li digueren el nom del porc.
Jo pens que tocaria esser la cosa més normal del món, tant a Mallorca com onsevulla, haver de demostrar uns coneixements mínims, bàsics, rònics, de la terra que un trepitja, del redol que un ha triat lliurement anar-hi a viure, a l’hora de demanar ajudes públiques a qualsevol oficina de qualsevol administració d’aquesta terra. De la terra que sigui.
Vivim dins una cultura dels drets. Tothom vol drets, però tothom fuig de les obligacions com de la pesta. I tanmateix qualsevol dret toca anar fermat a una obligació. Com molt bé deia En Jaume Santandreu, al Cel sia, «el plat damunt la taula el s’han de guanyar. Si l’ajudat, si l’assistit sent que li donen el plat per compassió o per llàstima, li fan més mal que bé». És per mor d’això que En Jaume, es capellà Collet, sempre feia fer qualque cosa, qualque feina, qualque tasca als marginats que ell acollia i ajudava dins sa Casa Llarga.
Així és que, si jo comandava, fos del Govern balear o del Consell de Mallorca, obriria unes oficines per oferir-hi a tothom uns cursets senzills, clars, bons d’entendre, explicats en els idiomes que fes falta, de franc, que hi explicassin les coses principals de Mallorca: com se saluden els mallorquins el dematí; com se saluden el vespre; quines són les principals paraules mallorquines; quin any va fundar el Regne de Mallorca el rei En Jaume; què és la diada del 31 de desembre; quina és la muntanya més alta de Mallorca; què és la Balanguera; com és que hi ha a Perpinyà el Palau dels reis de Mallorca; i totes aquestes deu o dotze coses principals que aquí la majoria no sabem, però que a qualsevol lloc normal qualsevol al·lot de vuit anys les sap ben sabudes. (Llavors hi ha una altra qüestió, que és que qualsevol ajuda pública ha d’anar lligada a una obligació de fer qualque feineta, qualque servei, qualque tasca pública. Però ara no m’hi enforiny per manca de cabuda dins aquesta plana).
Veuríeu si en farien, de via, a apuntar-s’hi, a l’Escola de Coneixements de Mallorquinitat, tots els qui cerquen qualsevol ajuda de l’administració mallorquina, que pagam entre tots! Així Mallorca a poc a poc començaria a esser qualque cosa més que un redol d’empadronament. Començaria a esser una comunitat humana. L’interès aniria i vendria.
I, per esser just amb la qüestió de les ajudes, estaré mal a pler si no dic una cosa: els ajudats han de tenir drets però ben igual obligacions… tant si no tenen on caure morts com si parlam de peixos grossos, com per exemple els hotelers. No els posa el Govern de les Balears una doblerada, una milionada cada any en les fires de promoció turística internacionsals? No els fa depuradores? No els fa enllumenat d’urbanitzacions? No els lleva les llosques i la brutor que deixen els seus turistes damunt les platges? No els ajuden de mil altres maneres amb doblers públics? Idò que els exigesquin ben igual a canvi que comprin producte mallorquí! Que comanin les feines a electricistes mallorquins, a llauners d’aquí. Que comanin les cadires, les taules, els mobles i el portam a fusters mallorquins. Que afegesquin, i en lloc destacat, la llengua oficial i pròpia de Mallorca dins les seves cartes de menjar i a tots els cartells i rètols tant defora de l’hotel com de dedins.
Vénc a dir que les ajudes, l’ajudat les s’ha de guanyar. Tant si és un mort de fam com si és un hotelerot tapat de milions. No ho trobau?
