La setmana passada digueren que a Campos han mogut un boicot a la fàbrica de begudes Damm perquè resulta que aquesta empresa no ha acomplida la paraula que havia donada (o almanco donada a entendre) als ramaders productors de llet, de comprar-los-ne a voler de cap a cap d’any. Com que a la fàbrica de begudes li surt més a compte comprar la llet a la península, els lleters d’aquí, ara que s’arreglin.
Bé, jo els planc i els comprenc que moguin un boicot. I també comprenc els qui el segueixen. Ara bé, hi tenc un parell de coses a afegir: Per molt gros que sigui el boicot a la Damm, si va bé, farà rialles devora el boicot que fan els hotelers mallorquins (la majoria, no dic tots) al menjar i beure fet a Mallorca. Si jo comandava, a l’hora de fer dessaladores, depuradores, asfaltar carreteres que menen a urbanitzacions turístiques, posar faroles que les il·luminen, pagar fires turístiques, tot amb doblers públics pagats dels mallorquins, posaria per condició que els hotelers comanassin els mobles, el portam, les taules, les cadires, el manteniment de l’hotel, el menjar, el beure, tot, a empreses mallorquines.
Lo que no pot esser, lo que jo trob ridícul, és que facem com la «justícia», que, a l’hora de jutjar-ne un, no mira la feta sinó qui és que l’ha feta. Per qualque cosa deu esser que els nostres padrins, per qualificar un bastó, un solc, un carrer, qualsevol cosa que tocàs esser dreta i no ho era, deien «això és més tort que sa justícia»!
Vénc a dir: estaríem igual d’emprenyats amb l’empresa que ha deixats amb el cul a l’aire els pagesos de Campos si, en lloc d’esser la Damm (de Barcelona), fos per exemple la «Mahou Cinco Estrellas» (de Madrid) o l’«Estrella de Galícia»? Permeteu-me que ho dubti. Més que res davant el silenci, la resignació, el conformisme general (per no dir l’entusiasme) que veig a Mallorca amb els bous de Costitx, que ens ha fotuts un museu madrileny, comparat tot amb el rebombori que ben segur hi hauria (i amb motiu) si els s’hagués fet seus un museu de Barcelona.
Posaré un altre exemple: un fester d’anys, un caramull de fusters visqueren a Manacor del moble que un majorista els comanava per enviar-los a l’empresa madrilenya El Corte Inglés. La majoria grossa de fusters manacorins feren una bestreta grossa en maquinària per modernitzar-se per fer moble bo i bé de preu. Tot va anar com una seda un caramull d’anys. Fins que un dia al Corte Inglés li va sortir més a compte comprar els mobles a l’altre cap de món, i al majorista li va sortir més a compte dur mobles fets a Xina. Ah vatualmón: sentíreu moure gens de boicot ni al majorista ni al Corte Inglés? Jo no. Al contrari: en lloc de fer-li boicot així com se mereixia, encara ens feia més comprera! O per ventura n’hi va haver cap que s’aturàs d’anar-hi a fer una volta de compres tot el dissabte, de tots els manacorins que tenien per costum anar-hi? Però clar, com que El Corte Inglés no és de Barcelona i és de Madrid, tocava comprendre que així va el «libre mercado». I mamballetes a rompre an El Corte Inglés!
Ben igual com anam ben alerta a reclamar mai a cap govern d’Espanya que ens tracti així com tracta les Canàries (que no paguen IVA i reben subvencions de l’Estat a les totes per compensar-los que són unes illes). Idò aquí, de compensacions ni de llevar-nos l’IVA, res de res. I tothom fotut i ben content, no fos cosa que incomodàssim el govern d’Espanya de torn, i no féssim de submisos bons al·lots i així com toca, com una espècie de colònia consentida i feliç.
Tot això són cosetes que crec que les mos podem fer mirar, per molt dolenta que sigui la Damm.
