Quan arriba la segona quinzena de desembre dins la cosa publicada hi comença a haver ganes de fer balanç de l’any i de donar les bones festes. O de fer retrospectiva d’anys redons. El balanç de l’any segur que aquest setmanari d’una manera o una altra el farà. Les bones festes vagin per donades amb els millors desitjos per a tota la bona gent de Manacor i comarca. De retrospectiva d’anys redons en farem una miqueta aquí. Estam a punt de tancar l’any 2025 i n’ha fets deu, tallada redona, d’un fet extraordinari que va marcar durant molt de temps la vida política de Manacor, ni més ni menys que la moció de censura de l’any 2015.
La cocció
Qui guanya les eleccions té la iniciativa per ser batle. I les normes a favor, ja que si els altres no en fan onze no hi ha res més a dir. Davant la debacle del Partit Popular, que d’onze regidors va passar a quatre, el rogim catalanista de MÉS-Esquerra va guanyar per sorpresa les eleccions amb cinc regidors i 3.486 vots. Miquel Oliver, per tant, partia amb molt avantatge en la cursa per assolir la batlia. La negociació amb el Partit Socialista d’Amanda Fernández i Volem Manacor de Carles Grimalt fou senzilla. Però només se sumaven nou regidors. Hi va haver certes negociacions amb AIPC i el PI, que també per sorpresa tenia cinc regidors. Però entre les ganes de canviar de règim, que uns no s’acabaven de fiar d’AIPC per la manera de fer del seu líder i uns altres pensaven que el PI era més del mateix, l’operació política d’alt risc fou deixar amb un pam de nas AIPC-PI, que es venien com un sol cos de vuit regidors, i iniciar un govern a nou que duràs el que pogués durar. Recordem que a cal PP havien patit una derrota severíssima i que la ruptura amb la gent que ara duia el PI era total. I d’aquesta manera començà el mandat. Inicialment el PP de Pedro Rosselló tolerava el nou equip de govern mentre que la ràbia d’AIPC-SyS i del PI era extrema. La cosa va començar forteta: multes a centenars de cotxes a Cala Varques, retroexcavadora a Cala Morlanda per obrir el dret de pas i avisos a navegants que moltes coses deixarien de ser com havien estat sempre. Quan el sector negocis amb influència dins el PP va ser conscient d’algunes coses, tot d’una es relaxaren les ferides i es posà en marxa el mes d’octubre la presentació de la primera i única moció de censura de la història de Manacor.
La reacció
Després de cent quaranta-quatre dies de govern d’esquerres la dreta tornava a Manacor. Pedro Rosselló esdevenia batle per la porta de darrere amb uns dies de molt de renou. MÉS-Esquerra va fer una campanya immisericorde de denúncia de la moció de censura, l’altra operació política d’alt risc. La campanya va posar èmfasi en la baula més feble de la cadena, Joan Gomila, el cap de files d’AIPC, qui en paraules d’un antic regidor conservador “de vegades pareix més el regidor dels Nadal que el delegat del Port”. La campanya va funcionar prou ja que la pressió va ser forta i l’ombra de dubte es va escampar durant molt de temps. La nova regidora d’Urbanisme, Bel Febrer, deia que els motius de la moció eren molt senzills: «dotze són més que nou». Tenia tota la raó legal i matemàtica però alguna cosa no acabava de funcionar. I no acabava de funcionar perquè s’havia creat un imaginari col·lectiu que allò que se li havia fet a Miquel Oliver era una injustícia. Cent quaranta-quatre dies de mandat no eren suficients per treure defora aquell jove que havia guanyat les eleccions. I tot això amb un bon govern liderat per Pedro Rosselló primer i Catalina Riera després. Rosselló feu gestos contemporitzadors com ara deixar instal·lar al cementeri municipal el mural als republicans dissenyat per Jaume Ramis i construït per Andreu P. Frau. Es va fer l’aprovació inicial del Pla General vigent avui. Es va modernitzar la brigada. Es varen posar les bases perquè la SAM fos el monstre que és avui i moltes coses més per les quals no ens basta el paper. Però el mal estava fet i dins l’opinió del poble alguna cosa no acabava d’anar tan llatina com alguns podien suposar.
Les conseqüències
Les eleccions de 2019 foren el reflex d’aquest foc colgat. El PP baixava els resultats fins arribar al seu clot històric, això sí, havent defenestrat el seu batle. El PI de la batlessa Riera passava de cinc a tres regidors i perdia qualsevol casta de rellevància. AIPC-SyS es mantenia però també seria enviat al racó de pensar. MÉS-Esquerra tornava guanyar i pujava un regidor, igual que el PSOE. Començava, ara sí per durar més que el posar, la batlia d’Oliver i un govern nostrat d’esquerres. Un període en què s’aprovaria de manera definitiva el Pla General o en què s’hauria de gestionar una pandèmia. El resum seria que les dues operacions polítiques d’alt risc sortiren malament. La primera, el govern a nou, perquè va durar cinc mesos en lloc de quaranta-vuit. La segona, la moció, perquè va crear un sentiment d’injustícia envers una persona i una gent que, deu anys després, encara són a la Sala.
