Des de fa un temps sentim a dir que Mallorca està saturada, la darrera xifra oficial de població censada a la nostra illa és de 957.726 persones, el que significa que amb els que no estan censats passam del milió, i això sense comptar els turistes. Per tant, és evident que Mallorca està saturada, no només en temporada turística, també en temporada baixa. I fins quan això pot augmentar? Ha de continuar augmentant? S’han de construir més habitatges o hem de decréixer en població? Són preguntes per reflexionar, que crec que preocuparan molt a les nostres illes els anys venidors, i de manera creixent en el temps.
Si no volem enganar-nos, hem d’acceptar que la gent que ha vengut a viure permanentment a Mallorca des dels anys seixanta del segle passat ha fet possible que la nostra societat s’hagi desenvolupat econòmicament. Que ha estat una peça imprescindible del canvi de model econòmic de la pagesia al turisme i els serveis. I tanta sort, perquè la quantitat de persones que podrien viure de la pagesia a Mallorca avui en dia serien uns pocs milers, per l’extensió de l’illa, seríem pobres de solemnitat a hores d’ara. Amb tota la dignitat intacta, això sí, però sense aire condicionat, cotxes de gamma mitjana ni una caseta planta baixa a vorera mar per anar a estiuejar. Ni mileuristes, cinc-cents-euristes.
La primera onada migratòria de la nostra època va ser quan varen venir a viure aquí els primers treballadors peninsulars de l’hoteleria, forasters els vàrem dir. Eren els mateixos hotelers els que els anaven a cercar a fora, perquè hi havia feines que molts mallorquins no volien fer (cuiners, netejar habitacions, etc.), i al mateix temps no hi havia gent suficient per a moltes altres feines (recepcionistes, cambrers, etc.), ni gent preparada amb coneixement d’idiomes. En molts casos, els donaven allotjament en apartaments de la mateixa empresa. Aprofitant que la nova economia començava a necessitar una gran quantitat de mà d’obra, pel seu compte també vengueren picapedrers, guixaires, conductors de camiona i gent per treballar a totes les professions relacionades amb el sector. No hi hagué gens de renou social, eren temps d’en Franco, però la gent pensava que els forasters eren forasters, i que no eren “dels nostros”, que ens envaïen.
Més tard, els turistes que acollíem per estiuejar i que es trobaven tan bé aquí, pensaren en establir-se i fer-s’hi una segona residència (o la primera), i començaren a comprar cases i finques de fora vila. Rics alemanys i anglesos pagaren per elles quantitats que ara ens farien riure, però que en aquell moment semblaven desorbitades. I sí, érem els mateixos mallorquins els que les veníem. Aquesta vegada sí que tot d’una sortiren veus protestant per això, com els cartells que hi havia a algunes cases d’Artà anunciant “Nicht zum Verkauf“: no es ven. El cantautor algaidí Biel Majoral, professor universitari de llengua catalana i cultura popular, diputat del Consell de Mallorca pel PSM i després candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions al Congrés dels Diputats de 1993, en compongué la cançó Els havaneros, on afirmava que: “Ja han vengut es alemanys, sense cases quedarem; compraran tota s’illa de Mallorca, què farem, què farem, què farem. Seran es amos, noltros criats, ben mal pagats, fora doblers. Això és sa terra, que l’hem venuda, i l’hem perduda per sempre més”.
Finalment, des de fa menys de vint anys, una quantitat infinitament major de cases de poble s’han venut a altres persones vengudes d’altres països. Les hem venudes també noltros, els mallorquins, per fer doblers, no aprenem la lliçó. Però aquests compradors no han vengut rics, sinó la majoria ben pobres. Ha estat fent feina i ajudant-se els uns als altres que han aconseguit estalviar per comprar cases, i des de fa un temps també petites finques agrícoles per fer-hi un poc d’hortalissa, sembrar alguns fruiters i tenir-hi algunes gallines. Però aquesta vegada no he sentit gaire gent protestar. No ha sortit cap cantautor a queixar-se que la propietat de les cases i terres de Mallorca ja no és dels mallorquins, que una vegada més som desplaçats i perdem la propietat de ca nostra. És evident que ningú considera immigrant a un alemany que hagi vengut a viure a Mallorca. I ningú acusarà un altre de ser racista si xerra malament d’un alemany, un anglès, un rus, un suec… però sí si es queixa de la quantitat d’immigrants de determinades nacionalitats.
Mentrestant, aquells 350.000 mallorquins de 1960, ara som més o manco els mateixos, encara que aquí a Mallorca hi viu un milió de persones. I on són les crítiques que es podria esperar sentir respecte de la nostra pèrdua d’identitat, de cultura, de llengua, de propietat de la terra…? Som una espècie en perill d’extinció? Quants mallorquins queden amb els 8 llinatges? És això la globalització? Ens hi podem resistir? Ens hi hem de resistir? Hi podem fer absolutament res? Som una societat d’hipòcrites, sepulcres emblanquinats, i aquells nacionalistes d’esquerres que deien defensar la nostra cultura, llengua, patrimoni… els primers, perquè ara callen com a morts.
