Arriba l’estiu. Tothom vol descansar i agafar-se les coses d’una altra manera, tenir més temps per un mateix, trobar-se més amb els amics, anar a prendre algun bany, a sopar o a pescar. I és aquesta precisament l’esperança dels governants, que tots vegem el món amb uns altres ulls durant uns mesos i ens obliguem a nosaltres mateixos a oblidar els problemes i maldecaps diaris, perquè necessitam desconnectar. I ens oblidem així també d’allò de què són culpables els que ens governen, sigui per deixadesa o per incapacitat de gestionar.
Però aquesta esperança governamental s’esvaeix quan arribes a Porto Cristo i et tornes a trobar amb aquell clot que ja coneixes bé d’anys anteriors. O quan arribes a S’Illot i et trobes les voravies sense fer i fems per tot. O quan ets a Cales i les mates i alguns romeguers han sobrepassat les voravies per on no es pot caminar. I Manacor continua igual, però més desèrtic. Res millora.
I en tot això et trobes mostres de com es fan les coses a Manacor els darrers anys, com el pont del riuet de S’Illot. Un pont que hauria d’unir dos municipis, però que ara serveix més per separar. Després d’haver-hi hagut alguns accidents lleus i algunes queixes sobre l’estat del pont, l’Ajuntament de Sant Llorenç fou qui entrà en contacte amb l’Ajuntament de Manacor per posar fi al deteriorament que patia aquesta infraestructura. Era necessària una intervenció urgent, trobant-nos al final de l’estiu de 2023. S’acordà entre els dos ajuntaments que el de Manacor, per la seva major població, per les dimensions de l’administració i del Departament d’Urbanisme, seria l’encarregat de fer l’obra, de la que després compartirien les despeses.
El pont actual va ser construït per via d’urgència després de la torrentada de 1989, que esbucà l’anterior. Contrastant la memòria dels polítics del moment, aquests recorden perfectament que llavors se cedí la gestió del pont, de l’ecosistema de la desembocadura del torrent i de tota la platja a l’Ajuntament de Manacor. I també recorden amb nitidesa que el pont no és dels dos ajuntaments a parts iguals, sinó que és un 70% de Manacor i un 30% de Sant Llorenç.
La qüestió és que l’Ajuntament de Manacor havia de fer la reforma del pont, però no hi havia cap notícia sobre l’avanç de l’expedient administratiu, ni la sortida a concurs públic de l’obra. A la vista d’això, l’Ajuntament de Sant Llorenç s’interessà per aquesta obra, a les portes ja d’una nova temporada turística, i descobrí que no hi havia res fet a Manacor. Davant aquesta situació, s’oferí a l’Ajuntament de Manacor per fer-se càrrec de l’obra, al qual aquest acceptà, aprovant-se el conveni entre els dos ajuntaments al Ple extraordinari de l’1 d’abril. En aquella data l’Ajuntament de Sant Llorenç ja havia obtingut totes les autoritzacions supramunicipals pertinents. El conveni determina que les despeses es compartiran al 50% entre els dos municipis.
I amb tot això ja ens trobam en plena temporada turística, i els temps de l’administració pública són els que són, i ningú pot botar-se un tràmit d’obligat compliment si no vol acabar als jutjats. Per tant, l’Ajuntament de Sant Llorenç havia posat fil a l’agulla molt abans de tenir el conveni signat amb el de Manacor, i havia anat avançant feina, fent fer el projecte a un enginyer de camins, canals i ponts. El passat dijous 19 de juny aprovà l’inici de l’expedient. La pròxima passa és que s’aprovin els plecs a junta de govern, que serà aquesta setmana o la següent. Després la legalitat exigeix un mínim de 18 dies naturals perquè s’hi presentin totes les empreses interessades. A continuació hi haurà d’haver un màxim d’un mes perquè el tribunal elegeixi la millor oferta i se signi el contracte. I ja podran començar les obres. Des d’un punt de vista purament administratiu, aquesta obra per part de l’Ajuntament de Sant Llorenç s’haurà fet en temps rècord. Impossible absolutament fer-la més ràpid. Contrasta amb la deixadesa de l’Ajuntament de Manacor com la nit amb el dia.
Qualcú es demana per què s’havia de tancar a la circulació de vianants el pont. El motiu és que essent una infraestructura pública, si qualsevol persona es fes mal podria denunciar a l’ajuntament, que estaria obligat a indemnitzar. Les travesses de fusta del pont estan en tan mal estat que ja hi havia hagut algun accident lleu, però és de cada dia més perillós, podent-se fer moltíssim de mal. Ara bé, l’alternativa de la passarel·la de fusta sobre l’arena demostrà la seva eficàcia quan la primera ploguda l’arrossegà fins a la mar, a part de la barrera arquitectònica insalvable per a persones amb mobilitat reduïda en haver-hi escalons per a sortir de la platja.
Com sempre, ara ens haurem de demanar qui han estat els perjudicats de tot això. I la resposta és la de sempre, els ciutadans. Tant els d’aquí com els turistes. I també els empresaris de la zona, que arrisquen el seu patrimoni per fer un negoci, que han vist com dins les seves caixes hi sortien teranyines. I la gent de S’Illot, que anant pels carrers et comenten: “I no ens podríem fer llorencins? Ja estic fart de ser de Manacor”.
