Quan era petit, mon pare i ma mare m’acompanyaven cada any al monestir de Lluc. Partíem amb el cotxe ben d’hora, amb aquell so vell de la ràdio encallada i el sol just començant a treure el cap entre ametlers i oliveres.
El camí ja era tota una aventura: pujades llargues, una corba darrere l’altra, que feien ballar el cotxe com una barca dins una tempesta. Jo, assegut al darrere, aguantava com podia, amb la mirada fixa a l’horitzó i les mans suades. “Aguanta, que encara queda el pitjor”, deia mon pare, mig rient.
Perquè després de tot aquell ballet de revolts, arribava la famosa corba del Salt de la Bella Dona, la reina de totes. Una volta impossible, espenyada entre roca i abisme, amb vistes espectaculars que jo no podia gaudir perquè estava massa ocupat intentant no marejar-me més del que ja estava.
Conta la llegenda que una dona jove i bella va ser empesa pel seu home pel penya-segat, en un acte de gelosia o venjança. El lloc quedà marcat per sempre amb el seu nom, i diuen que si escoltes bé, encara es pot sentir el sospir d’aquell crit dins l’aire fresc.
Un cop arribàvem a Lluc, la primera parada era per veure la Moreneta. I després, com cada any, visita a la botiga de souvenirs. Allà, entre rosaris, creus i capelletes, sempre m’agafaven el mateix: un llibret de les Rondaies Mallorquines d’en Jordi d’es Racó, amb dibuixos per acolorir i històries de gegants, dimonis i pagesos més vius que la fam.
Aquelles històries tenien màgia, però també veritat. Parlaven d’un món senzill, dur i absurd alhora. I no sé si és perquè encara duc a dins aquella mirada d’al·lot mig marejat a la corba, o perquè ja estic fart de papers i normatives absurdes, però avui, després de llegir que has de registrar fins i tot les gallines que tens a ca teva, m’ha sortit de dins una rondaia nova. Diferent, sí. Moderna, també. Però amb aquell mateix gust antic de les coses que no han perdut el seny.
En Miquel Galliner i el gegant del REGA
Hi havia una vegada -no a l’edat mitjana ni en temps de moros, sinó en ple segle XXI- un home tranquil que vivia a un poblet del Pla. Li deien en Miquel Galliner, perquè, efectivament, criava gallines. No per fer negoci, ni per vendre ous al mercat. Les criava per nostàlgia. Per gust.
Perquè deia que cap ou del supermercat no li donava aquell rovell tan groc com una posta de sol a sa Pobla. En Miquel tenia cinc gallines: na Roseta, na Xisqueta, na Lluciana, na Polida i na Grisa, que tot i ser la més petita, era la més xerraire. I un gall, en Cometes, que no cantava gaire però sempre es ficava per mig, com si fos ell qui manava. Vivien tots junts en un galliner fet amb palets reciclats i somnis d’autosuficiència. I cada matí, en Miquel anava amb un poal d’aigua i quatre restes de pa, i els deia:
- Bon dia, nines i nin. Avui ous o cants?
Però vet aquí que un dimarts, quan encara no havien ni cantat els moixos de ca seva, va arribar una ombra grossa per camí de terra. Era un gegant. No dels antics, no d’aquells amb clau de ferro i veu de tro. Aquest duia americana, ulleres de pasta i una tauleta tàctil gegantina. - Bon dia, senyor Miquel Galliner, digué amb veu de Siri cabrejada.
- Es veu que té vostè cinc gallines… i cap registrada en es REGA (Registre General d’Explotacions Ramaderes ).
- On és es veterinari de referència? Ha declarat vostè sa superfície útil del galliner? Té control de plagues i document de bioseguretat?
En Miquel va quedar de pedra. I això que ja tenia una edat i havia vist de tot: des de vaques boges fins a tomàtigues sense gust. Però això de declarar ses gallines li va semblar per contar i no creure. - Escolti, que això són gallines per fer ous per jo i per ma mare! No som una granja de mil caps!
Però el gegant no entenia de lògica pagesa. Només de codis, QR, certificats i multes. Li posà una sanció de 2.980 euros, que és exactament el que valia un galliner de luxe amb càmeres, microxips i connexió 5G. En Miquel va haver de vendre sa moto, es rellotge del pare i un vinil de Maria del Mar Bonet dedicat. I tot per haver tengut ous… sense permís.
Moralitat
A Mallorca, abans es deia que qui té gallines, menja ous. Ara és més aviat: qui té gallines… millor que tengui un gestor i una connexió al BOIB
Conta la llegenda que una gallina se va escapar de ca en Miquel i va anar a viure a Cabrera.
Allà encara és viva, lliure i feliç, picant terra, sense declarar-se ni registrar-se.
Però no ho contis a ningú… no sigui cosa que també hi posin un REGA marítim.
