Qui pensàs a l’espanyola manera que la Setmana Santa acabava diumenge passat devers migdia no havia anat mai tan equivocat. A aquesta part de món les grans festivitats acaben el dia de la segona festa. Així s’ha demostrat a Manacor amb un fet extraordinari i a tot el globus terraqüi amb un altre. A la nostra ciutat ho ha posat de manifest la polèmica pel calendari laboral d’un dilluns en negre en comptes de vermell tradicional. Als cinc continents ho ha posat negre sobre blanc la partida del Sant Pare cap als dominis de Sant Pere.
La berena
Ja pot anar de rota batuda la Santa Mare Església que tanmateix el pes dels segles és el pes de les segles i de les tradicions seculars. Les crítiques més fortes que ha tengut el batle Oliver durant els seus sis anys de mandat no han vengut ni per la falta d’acord amb els socialistes, ni per la velocitat de tortuga de l’administració, ni per la ZPR, ni per l’aparent passivitat de les administracions davant l’augment descontrolat de l’incivisme, ni per la falta de recursos humans i materials per escometre la creació de noves infraestructures (o mantenir les existents). Res de tot això ha estat comparable a un aparent tema menor que ha provocat un clam desacomplexadament generalitzat del respectable: ni més ni menys que el sacrifici de la segona festa de Pasqua en benefici de Sant Jaume. Qualsevol observador que paràs l’orella per Manacor durant la darrera setmana va comprovar que l’enuig era real. Ja podies dir que de les catorze festes laborals el govern d’Espanya en tria vuit, el de les Illes Balears quatre i l’Ajuntament només dues. Tanmateix, la percepció és que és una decisió errònia del govern municipal. Em puc banyar i dir que és un error. Ho faig. No em puc estar però d’afegir que m’alegra molt que l’error més gros de sis anys del Govern Oliver sigui aquesta discrepància puntual de calendari. Per cert, els més vells de la tribu saben perfectament que la berena del Dilluns de Pasqua no té gaire de tradició secular: a Manacor el pancaritat es feia el dimarts, com a tants de pobles de Mallorca.
Moren papes
Déu nostre Senyor va voler posar de manifest també que el Dilluns de Pasqua és un dia indestriable de la Setmana Santa. El creador va permetre que el Sant Pare participàs activament, tot i el seu delicat estat de salut, a la cerimònia central del dia de Pasqua just el dia abans de cridar-lo. I del decés fins avui s’han succeït coses mai vistes. A mi les que m’han sorprès més són que Donald Trump i Pedro Sánchez decretassin tres dies de dol oficial. És cert que de Trump ens pot sorprendre que ho faci per la disparitat diametral d’idees entre ell i el cap d’estat del Vaticà però a la vegada hem de saber que res del que faci no ens ha de sorprendre. De Sánchez ens ha de venir de nou que hagi perdut la noció de la separació clàssica de les creences personals amb la vida pública d’un estat aconfessional. Que el president d’Espanya i el Papa de Roma tenguessin evidents coincidències ideològiques no tocaria ser prou motiu per fer una semblança amb el que feu Franco arran de la mort de Pius XII o de Joan XXIII. Així i tot degué trobar que els deu dies de dol franquistes eren aquella mica massa i la prudent contenció li aconsellà just fer-ne tres talment el nou amo del món.
El Cardenal Emèrit
I per un anyet i dos dies el nostre cardenal preferit no podrà ser dins la Capella Sixtina durant el conclave del mes de maig. Lluís Francesc Ladària Ferrer, el cardenal manacorí, no podrà formar part del cos electoral que triarà el representant major de Déu a la terra. I és que els cardenals majors de vuitanta anys perden el dret de vot, perden de fet la part més interessant de la cosa cardenalícia. Ladària va fer els vuitanta-un anys dia 19 d’abril, el Dissabte de Pasqua. Mala sort i no només pel vot, que ens hauria fet il·lusió, sinó perquè el fet de formar part del cos electoral li hauria donat més joc per entrar dins la cursa papal. És cert que damunt els papers qualsevol home batiat pot ser triat Papa. La realitat vaticana diu que la fumata blanca només es produeix per un dels cardenals de dret que es tanquen davall l’obra de Miquel Àngel per acordar una cosa tan grossa. Joseph Ratzinger i Joan Carles de Borbó foren designats amb poc temps de diferència i sense cap base legal com a Papa Emèrit i Rei Emèrit respectivament tot i les trajectòries diferents. A Manacor dins cercles de la Policia Local també es referien a Antoni Sureda com a l’Emèrit quan passà a la segona activitat després d’haver estat cap del cos policial local. El títol de Cardenal Emèrit, encara que no sigui formal, li escau molt a Ladària ja que mai no haurà pogut triar Papa, la principal tasca d’un cardenal. Emèrits de tot color i condició…
