Una parella entra a un restaurant. A l’instant un cambrer els ofereix taula. En demanar la carta són informats que aquell restaurant té molt de prestigi i només fan un plat, o allò o res, una magnífica ensalada d’estrella Michelin. Els clients es miren i demanen quins són els ingredients de l’ensalada. Per la seva sorpresa el cambrer en lloc d’explicar-ho els enfloca per escrit una llista de 80 ingredients. Alguns d’ells no els agraden i fins i tot n’hi ha algun al que en són al·lèrgics, però quan ho diuen al cambrer aquest els diu que li sap molt de greu, que no es pot llevar res de l’ensalada, perquè el cuiner l’ha preparada pensant en el que serà millor per la seva salut i en sap més que ells. Els clients decideixen aixecar-se de la taula per sortir del restaurant, sense ni tan sols haver demanat res per beure. Llavors el cambrer els diu que té intenció de penjar a les xarxes socials les fotos que els ha fet la càmera de seguretat del local, per haver posat en qüestió la qualitat del menjar del seu restaurant. Amb uns ulls com plats, però sense por, abandonen aquell restaurant de bojos.
Bé, idò qui ha sentit xerrar del famós Decret Òmnibus aquests dies? Ve a ser el mateix. En realitat es tractava del Reial Decret-llei 9/2024 de 23 de desembre, que el Consell de Ministres aprovà pel seu compte sense negociar, i havia de ser ratificat al Congrés dels Diputats. Es deia òmnibus (que simplement vol dir autocar o autobús) perquè era una norma que tenia moltíiiiiiiiiiissimes disposicions: 101 articles, 5 disposicions addicionals, etc. que realment suposaven unes 80 mesures diferents, molt diferents entre sí. Però aquest decret fou tombat al Congrés amb els vots en contra de PP, Vox i Junts aquest passat dimecres 22. Se succeïren sis dies en els que varis ministres i el president carregaren durament contra el PP (en cap moment anomenaren a Junts), acusant-lo de baixar les pensions i d’acabar amb la subvenció al transport públic. Tant PP com Junts s’oferiren a que si es presentaven les mesures per separat, aquelles de caràcter social serien aprovades, però el PSOE es negà rotundament, per activa, per passiva i per perifràstica. Fins que dimarts 28 s’anuncia un nou decret mini-òmnibus, ara amb només 29 mesures, les socials, negociades amb Junts a canvi de vàries cessions.
Aquesta és una manera d’actuar que s’ha posat de moda en la nova política. El president socialista Sánchez presenta decrets òmnibus amb 80 mesures diferents i el batle independentista Oliver presenta incorporacions de romanents per posar doblers per 23 qüestions diferents. Els dos, amb prepotència i supèrbia, no ho han negociat i acordat abans. Els dos governen en minoria. I quan els dos perden les respectives votacions, el seu llibre d’estil diu que han de donar la culpa als partits de l’oposició, fort, cridant molt, intentant que només se senti la seva veu i guanyar l’opinió pública. Realment el que passa és que governen en minoria i no han estat capaços d’aprovar el pressupost de 2024 ni de 2025.
Una altra similitud entre el president del govern Sánchez i el batle de Manacor Oliver. Una de les cessions de Su Sanchidad a Junts ha estat tramitar al Congrés dels Diputats una moció de confiança. Tramitar vol dir que es debati i que es voti, però res més, encara que surti aprovada el president ja ha dit que no li farà cas, que no ho veu necessari. Recordaran els lectors que el batle de Manacor segueix sense complir varis acords presos al Ple de l’Ajuntament per majoria. Decididament les lleis estan molt mal fetes en aquest país. I sense cap dubte el concepte que tenen de la democràcia alguns és més similar a l’art de fer el que ells vulguin que no de complir la voluntat del poble sobirà.
No seria la responsabilitat que s’hauria d’exigir a qui governa en minoria, negociar tot el que fa comptes fer abans de dur a aprovació res? Idò en la nova política no és així. Ara és molt millor fer grans paquets on hi hagi una o dues mesures bones i que tothom aprovaria, acompanyades d’altres més ideològiques i que no tendrien el suport necessari. I si els altres partits no es fan por i tomben aquella mesura, amollar-los els cans de bou. I tot això és perquè realment el que importa a aquells que practiquen aquesta nova política no és la ciutadania, és guanyar el relat, influir més que els altres en el que pensa l’opinió pública, vendre de manera eficient que ells són els bons i els altres els dolents. En això l’esquerra és molt bona i fins ara guanyava, però hi ha un punt que no tenen en compte: ja ho han fet tant que han mostrat el llautó, i la majoria de la població ho comença a veure ben clar.
En resum, si dins una ensalada t’hi posen la millor lletuga ecològica del mercat, però no t’agrada gens que t’hi posin tàperes i vinagre de Mòdena, es veu que ara t’ho has de menjar tot fora protestar gens i fent bona cara. Ai de tu si goses fer carusses o dir que no en vols, et cauran damunt les deu plagues d’Egipte! Quina llàstima que a tot Espanya no sàpiguen fer com sempre hem fet els mallorquins: si a una botiga o un restaurant no et tracten bé, no protestes, però tampoc hi tornes posar els peus mai més.
