La història ens demostra que els duros a quatre pessetes són mites que, tot i la propaganda interessada, no acaben d’existir. En el món de la ruleta i dels jugadors incauts existeix un mètode suposadament infal·lible que és la martingala. Consisteix en doblar l’aposta cada vegada que perdem. Si només perdem tres vegades seguides no passa res perquè segurament ho podrem dur però si ho feim vuit o nou vegades aleshores les preocupacions ja començaran a ser considerables. Parlem de dobles, de meitats i sobretot d’aquestes i d’altres martingales…
Doble
Quan els cotxes eren de colors diversos, no com ara que més de la meitat són blancs, parlam de fa quaranta anys, una manera d’entretenir l’al·lotea durant un trajecte era fer una competició de comptar automòbils segons el seu color. Avui aquest joc només es pot fer si un competidor té els blancs i un altre tota la resta. La cosa era que en el trajecte que va de Manacor al Port, o per ser més concisos de la caseta del Cilindre a la rotonda d’entrada al camí de cas Garriguer aleshores i avui de rotonda a rotonda, depèn del moment podíem arribar a comptar entre cinquanta i cent cotxes. Demanaríem al lector que avui faci la prova. A no ser que faci el viatge a una hora molt intempestiva comprovarà que aquell mínim de cinquanta i màxim de cent han passat a un mínim de cent i màxim de prop de dos-cents cinquanta. Un augment de més del doble! I això que d’ençà de la reforma de la carretera, ja fa trenta anys, el trajecte es fa una miqueta més aviat i per tant no tens temps de comptar tants de cotxes. I òbviament no només és amb els cotxes que observam el doble. És només una forma entretenguda de comprovar-ho empíricament si hi havia algú que ho dubtava. Som més del doble de gent que aleshores, som més del doble de turistes que aleshores i segurament també tenim més ganes d’anar per enmig que aleshores.
Meitat
Però no som el doble en tot. En moltes coses anam a la meitat respecte de fa quaranta anys. Per exemple el pa: ara consumim la meitat de pa per persona que aleshores. Com no han de tancar els forns! I l’aigua de pluja? Molta més de la meitat de gent que bevia l’aigua de pluja de la cisterna de ca seva avui compra l’aigua (o la va a cercar de les fonts municipals). O anar a missa. També hi va molt menys de la meitat d’aquells que omplien els temples quan encara no hi havia l’IVA. O els imposts! No és que es paguin la meitat d’impostos, no. Es paguen, més o menys, els mateixos percentatges que a la resta d’Europa. La meitat, a Mallorca, és en el retorn. Per cada euro que es paga d’impost, sigui IVA, IRPF, combustibles, IBI, joc, suc o el que sigui, en fer el recompte global només la meitat es gasta a Mallorca (amb serveis, pensions, personal o infraestructures). L’altra meitat se’n va a engreixar les arques de l’altiplà castellà. Vius que això, en aquest cas, també passava fa quaranta anys i continua passant tant si comanden blaus com rojos, rojos com blaus. L’espoli fiscal a què l’Estat espanyol sotmet les Balears és gran i creix. Les xifres no es fan públiques perquè fa devers quinze anys un tal Zapatero es va atrevir a publicar dades oficials i l’escàndol va ser de tal magnitud que o bé s’havia de revertir la situació o bé no es podien publicar mai més. Òbviament triaren la segona opció.
Monte
Parlar de dobles, meitats i també d’estafes de casino ens ha d’evocar les martingales. De tota manera el diccionari, quan li demanam per les martingales ens diu que es tracta d’una jugada del joc de cartes que es diu monte. No es fa cap referència al mètode de ruleta suposadament infal·lible i que al final només és infal·lible per a la banca. Però el monte també forma part de la vida d’aquell Manacor d’un temps. Al bar Califòrnia s’hi jugava fortet. Joc clandestí, per suposat. Clandestí no perquè fessin gaire mal a ningú, clandestí perquè no pagava imposts i estava fora dels circuits reglats. Un bar que venia ser una tapadora o que simplement prestava servei a l’ampli elenc de jugadors que donaven vida a la zona. A la banca i al maneig hi havia en Barral, en Joan del Frontón i en Puça (podem posar els malnoms perquè qualsevol falta segur que ha prescrit i ni Hisenda ni la Guàrdia Civil no els aniran a cercar). El joc no es feia dins el bar sinó que es jugava dins un quartet que hi havia al corral. També hi havia un portalet que pegava a un altre carrer i on es podia fugir si la benemèrita irrompia al local. Sempre em vaig demanar, incaut infant, com podia ser que si jo ho sabia la Policia no. Avui el joc gros, ben legal, es pot fer ben a prop d’allà a una sala d’apostes online que per descomptat fa molt més mal als joves incauts i malalts que hi deixen la mesada en un parell de vespres que no aquelles orgies de cartes, suc i fum. Per moltes martingales que fessin al monte, la martingala grossa que patim és aquest sistema capitalista, colonial i extractiu de doblar gent i turistes, tenir la meitat de serveis i de qualitat de vida i haver de dir amén a tot.
