Qui hagi llegit algun article de la quarantena que he publicat a aquesta revista els dos darrers anys haurà observat, per exemple, les ganes per descriure Manacor i el seu passat més recent. O també, fer servir referents esportius per explicar qüestions de l’actualitat. Quant als personatges que hi surten, n’hi ha dos que hi compareixen més vegades que cap altre. Es tracta dels dos batles que segurament tothom té més presents: Antoni Pastor i Miquel Oliver. Un perquè ho ha estat dotze anys seguits, fins fa relativament poc temps, i l’altre perquè ho és actualment. Jo els veig semblances, tot i l’evident tendència política diferenciada, i aquests dies me n’ha venguda una al cap que ara vull comentar.
Antoni Pastor, any 2011
Ja fa vuit anys que és batle i el seu lideratge dins el Partit Popular local és indiscutit més enllà d’alguna contestació a la secció portenya del partit que no és que li llevi gaire la son. Ha d’encarar la possibilitat d’afrontar un tercer mandat al capdavant del consistori i tot i que sembli que es fa pregar una mica només és per poder aconseguir carta blanca a l’hora de dissenyar una llista electoral al seu gust i amb poques intromissions del partit. I ho aconsegueix. I vaja una llista que presenta per sorpresa de molta gent. Dels nou regidors que l’han acompanyat dins el grup municipal els darrers quatre anys, només en conservarà quatre i amortitza els que anaven del lloc 2 al lloc 6. Els substitueix per gent nova al món polític. Gent coneguda i valorada però poc o gens relacionada amb el partit. Una jugada arriscada de l’enfant terrible de la política manacorina contemporània que li surt rodona: aconsegueix la primera majoria absoluta de la història del municipi, tot i el desgast inevitable de dur vuit anys comandant. Com a afegitó, i vist que per Palma tot i la majoria absoluta els tords volaven baixos, ferma un pacte amb els lleials socis d’AIPC malgrat no fer falta, per agrair els serveis prestats i, sobretot, com a garantia de futur. Un animal polític de manual…
Miquel Oliver, any 2023
Fa un grapat de dies que Miquel Oliver va presentar la llista que l’acompanyarà a les eleccions municipals del mes de maig i en certa manera m’ha recordat l’operació que he descrit abans quan Pastor es preparava per la majoria absoluta de fa dotze anys. No vull dir que MÉS-Esquerra estigui en condicions de fer els onze regidors, però sí que puc percebre el mateix moviment o maniobra de fons de l’any 2011. Segurament hauria estat més senzill aprofitar la inèrcia, fer repetir tots els regidors i com a molt incorporar una persona nova. La cosa és que Oliver arrisca i presenta un grup de gent en què es conjuga experiència política però també nouvinguts al món electoral de solvència en altres àmbits però sense haver passat mai per la Sala. I faran, com és obvi, polítiques i propostes d’esquerres i de país, però amb una mirada diferent. Una mirada un poc més allunyada de la dinàmica partidista i en canvi més centrada en ser com la societat que han de representar. La recepta és un nou model urbà basat en les petites coses; un poble viu i amb autoestima; i una administració més propera a la ciutadania. Manacor ha canviat molt. Ja no som al segle XX, i a l’any 2023 la meitat de la gent que hi viu té les arrels fora de Mallorca. Això no ho havia reflectit mai encara cap llista electoral i l’aposta del batle és forta: “farem una llista que s’assembli el màxim a la societat que volem representar”. És per això que la meitat de la llista té també arrels fora de Mallorca, però no només a la península Ibèrica sinó més enllà: Marroc, Sud-Amèrica o l’Àfrica Negra. Talment un mirall del Manacor d’avui.
Els reptes del proper mandat
Tres anys de pandèmia no han passat en va. En sortim com a poble amb el call posat, però més febles també en alguns aspectes. L’individualisme augmenta i per tant baixen les ganes d’estar dins col·lectius. És un repte del proper mandat reviscolar i recuperar aquesta vida social en el sentit més ampli que tant ha caracteritzat el municipi. Serà un símptoma, si ho aconseguim, d’haver superat la pandèmia de manera definitiva. A l’actual mandat, a més de la difícil i ben valorada gestió de la pandèmia, hi ha coses quant a la gestió municipal que sens dubte han destacat: la gestió de l’aigua corrent i el camí cap a la potabilització; l’aprovació després de quaranta anys del Pla General; l’aposta clara pel reciclatge de residus; o iniciatives culturals tan belles com la Nit de l’Art, la Vila del Llibre o la creació de la potent web enviumanacor.cat… També hi ha hagut dèficits, excusables segurament per la crisi Covid però al cap i a la fi dèficits: el difícil encaix de Portocristo, la brutor incívica o la priorització de les obres grosses en comptes de les petites. Es tracta d’aprofundir en les coses ben fetes, revertir les mal fetes i desitjar tota la força del món a aquells que han d’estar al capdavant fins l’any 2027. Jo vull que siguin en Miquel Oliver i companyia, però si el poble decideix que siguin uns altres, també els desig la mateixa sort. Només faltaria!
