La setmana passada, més concretament la nit de dia sis a dia set, va fer pel Llevant de Mallorca una senyora ploguda. Quatre hores d’aigua constant que segons conten superaren els dos-cents litres per metre quadrat en algunes zones del municipi de Manacor. Les conseqüències no són comparables amb els desastres de dia sis de setembre de 1989 o amb els de dia nou d’octubre de 2018, però fan pensar amb la força que té la naturalesa quan es posa brava.
Un cotxe robat, amb matrícula austríaca
Thomas Fichtenbaum és un senyor que fa sis anys que viu a Manacor, natural d’Àustria. La nit a què feim referència va haver de ser evacuat de ca seva per la Policia Local, Bombers i Protecció Civil. La casa, a fora vila, a prop de la depuradora i a tocar del torrent, tenia un metre d’aigua per tot. Ell i mitja dotzena més de veïnats de la zona foren reubicats aquella nit al poliesportiu Miquel Àngel Nadal on reberen menjar, calor i jaç. L’endemà el senyor Fichtenbaum va tornar a ca seva per comprovar l’abast de la torrentada. Hi va trobar els mitjans de comunicació i es va esplaiar de valent. Va explicar que l’Ajuntament no dóna solucions al seu problema, que el torrent surt de mare massa sovint i que aquesta vegada ha estat la grossa. Es planteja fins i tot deixar Manacor per tornar al seu país natal. Pot fer el que més li convengui! És sempre una llàstima que algú perdi ca seva per una catàstrofe natural, però de vegades val més ser un poc prudent a l’hora de repartir les culpes. Si fas, o compres, una casa il·legal dins mitja quarterada, aferrada a un torrent i al bell mig del mapa de zones amb risc d’inundació del Govern Balear, val més que acotis el cap en comptes de demanar explicacions vehements a l’administració. És com si robes un cotxe i després et queixes al fabricant perquè els frens no van tan fins com et pensaves…
Allò de s’Illot
La torrentada de 1989 se’n va dur a s’Illot la piscina d’un hotel, sí. Però gràcies al desastre es va recuperar com espai públic la partió entre els dos municipis. La torrentada de 2018 se’n va dur la platja, va malmenar cases i, a més, hi varen arribar moltes restes de les tragèdies llorencines i carrioneres. Enguany només se n’ha duit la platja. Allò que ha quedat però és el convenciment que amb segons quines coses val més no jugar. A dia d’avui seria impossible situar un hotel a la desembocadura d’un torrent com el riuet de s’Illot. No sé si per desistiment dels promotors, amb avidesa infinita generalment. En tot cas, seria impossible perquè les lleis han millorat i també la seva aplicació. Les Normes Subsidiàries de Manacor de l’any 1980 consideraven sòl urbà tota la zona inundable. Avui, el Pla General aprovat l’any passat de manera definitiva, la considera sòl rústic i no hi permet fer ni tan sols un aparcament. Encara que sigui a cop de garrot la societat avança!
Tot és culpa del batle
“Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre”, cantava Raimon abans que el canvi climàtic hagués arribat a les nostres latituds. Quan la pluja sap ploure s’omplen les cisternes, els camps assaonen i els aqüífers del subsol es carreguen. Quan la pluja no sap ploure les cisternes vessen, els camps s’inunden i l’aigua corre tan aviat pels torrents que no té temps d’alentir el seu ritme per poder-se infiltrar dins la terra. I ara estam en temps de convulsió, de pluja que no sap ploure i de saó que no arriba ni als camps ni als capets de segons qui. Hem pogut veure aquests dies, arran de les cases negades de l’amic Fichtenbaum i els seus veïnats, totes ben il·legals, aferrades al torrent i dins Àrea de Risc d’Inundacions, que un partit polític que aspira a tenir un lloc al proper consistori i que ara encara no el té, culpava el batle de les inundacions. Miquel Oliver amb més paciència que Job fa quatre mil anys ha fet com si sentís ploure. És el que ha fet amb l’extrema dreta d’ençà que és batle cada vegada que remuguen: fer com si sentís ploure. Amb els il·legals damnificats que grunyien amb poca vergonya també ha fet el mateix. Altres haurien donat part a l’Agència de Defensa del Territori (ADT) i també passat factura dels serveis municipals prestats. Però és cert que res hi ha com sentir ploure quan l’aigua és necessària.
