Gairebé tots els habitants de Manacor que han dedicat una mica del seu temps en pensar sobre la qüestió, pensaran que el tema de l’aigua al nostre municipi és un problema. Des de la seva inauguració l’any 1982, la distribució d’aigua canalitzada mai ha estat satisfactòria. Molta gent se sorprèn en saber que fa tan pocs anys que l’aigua “neta” (encara no es pot dir potable) corre per les canonades subterrànies dels carrers. No pas per alt que encara existeixen negacionistes del canvi climàtic, però és evident que l’aigua és un recurs escàs, i més en una illa. Però, a més, la seva distribució implica vàries despeses que val la pena considerar, i quan el consum és major, totes aquestes despeses també augmenten proporcionalment. En primer lloc necessitam energia elèctrica per a l’extracció de l’aigua de l’aqüífer, el seu tractament fisicoquímic també implica una despesa elèctrica i en productes químics, però és que després l’hem d’impulsar per la xarxa a una pressió el més estable possible, i també amb un cost en energia elèctrica. Algú encara no ho veurà, però si es redueix el consum d’aigua, tots aquests estalvis d’energia associats signifiquen reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera.
S’ha d’estalviar aigua, està clar, i amb això també contribuirem a la recuperació dels aqüífers i el retrocés dels processos de salinització dels mateixos. I s’ha de cercar com fer-ho d’una manera racional, sense renunciar a les comoditats de la civilització, però sense tudar-la. Com tantes coses en aquesta vida, la solució és una combinació de moltes accions, no una de sola.
La mesura més important de totes és disposar d’una xarxa de distribució eficient, sense pèrdues en el transport. L’any 2015 a Manacor es perdia més del 60% de l’aigua que circulava per les canalitzacions subterrànies, i amb inversió econòmica i voluntat política s’aconseguí reduir aquest percentatge per davall del 40% al 2018, que vénen a ser unes 16 piscines olímpiques al mes en estalvi d’aigua. És un vertader escàndol que aquest percentatge no s’hagi seguit reduint fins a una quantitat mínima, i no s’ha fet pública cap actuació des de llavors per part de l’Ajuntament en aquest sentit. Podem dir tranquil.lament que tiram els doblers filtrant-los a la terra de davall el poble.
El següent punt de la cadena és el ciutadà i la seva consciència mediambiental, on es podria haver fet una campanya efectiva per a l’ús dels rentaplats i rentadores de manera efectiva, la localització de fuites d’aigua domèstiques, l’ús de dutxa en lloc de banyera, la instal.lació de grifons estalviadors d’aigua i carxofes difusores a la dutxa, els dobles polsadors de les cisternes dels vàters, etc. Amb tot aquest paquet de mesures, una casa mitjana pot estalviar prop del 60% de l’aigua. L’administració municipal podria incentivar aquests comportaments amb un al.licient econòmic, per exemple amb la reducció del preu de l’aigua per als habitatges que tenguin menor consum per càpita, i per tant en facin un ús més responsable.
Si l’Ajuntament ha de fer grans esforços econòmics per a potabilitzar una aigua, que entre les pèrdues a les canalitzacions i el mal ús que se’n fa als habitatges en tudam més de la meitat, no hauríem de centrar els nostres esforços el primer de tot en solucionar aquests problemes?
Però una vegada més pegam de morros amb que la xarxa de distribució d’aigua és imperfecta: només n’hi ha una de xarxa, quan n’hi hauria d’haver dues. Sí, una xarxa d’aigua potable per al consum humà i animal que aquesta sí hauria d’estar convenientment potabilitzada, i una altra per al reg de jardins, zones verdes o cultius propers a la localitat… fins i tot per a la neteja viària, que s’abastís de les aigües pluvials i de la depuradora municipal després d’un tractament adequat. Fer potable l’aigua que després utilitzarem per regar un jardí o netejar un carrer no té cap sentit. Tornam a tirar els doblers i generar CO2 gastant energia inútil.
Ara la notícia de la setmana és la retirada de la gespa de la rotonda del final de Baix des Cós. Això és pur màrqueting, maquillatge polític populista, la foto per la foto. Analitzem les xifres. Ha dit l’Ajuntament que en aquesta rotonda s’hi consumien 914 m3 d’aigua cada any, és a dir, una mitjana de 76 m3 cada mes. No es podran reduir a zero, perquè els arbres es mantindran i s’hauran de regar. Posem que es redueix el reg a 10 m3 al mes essent molt optimistes, i estalviam una mitjana de 66 m3 al mes. En una piscina olímpica hi caben 2.500 m3, per tant necessitaríem llevar la gespa de TRENTA-VUIT rotondes per omplir UNA piscina olímpica cada mes. Quan han llegit més amunt que l’esforç que va fer l’Ajuntament durant tres anys per reduir les fuites va fer estalviar SETZE piscines olímpiques d’aigua cada mes. No té color. Que s’estalviarà aigua llevant la gespa de les rotondes? Sí! Que tot suma? Sí! Però és una gota dins la mar i, en comparació, insignificant.
La substitució a les zones enjardinades de les espècies vegetals que necessiten més aigua, per altres menys exigents en regs, pot ser interessant… sempre i quan en continuem gaudint tota la ciutadania en veure-les i que siguin belles, perquè són els jardins de tots. Però saben la diferència que hi ha en consum d’aigua entre sembrar gespa fina i un gram resistent? Idò pot suposar un estalvi del 80%, quan l’efecte òptic a certa distància no és molt diferent. Si a més s’utilitzen tècniques “modernes”, com un senzill sensor d’humitat que costa 3 € per regar només quan és necessari, la quantitat necessària i a l’hora convenient, l’estalvi encara és major. Perquè també es tudava aigua, eh?
