GENT VALENTA MANACORINA. Capítol VI.- La revolta dels manacorins i la guerra d’Àfrica

Antoni Sureda Vicens
Manacor començava el segle XX amb grans problemes estructurals, sanitaris i socials.
Els anys vint varen estar marcats per múltiples esdeveniments d’índole econòmic i social. Fou en aquells anys quan es varen obrir nous tallers de cosidores, embotits, perles, etc.; el nou procés d’industrialització va introduir noves formes d’organització laboral que permeteren conjugar, en una societat de perfil rural, les activitats agrícoles amb les manufactureres.
No podem oblidar que Manacor, abans de la industrialització en gran part degut a les empreses com les perles o els tallers de fusteria, era un poble eminentment agrícola, amb escassos recursos econòmics (es diu inclús que alguns operaris anaven a treballar descalços), i els ingressos femenins eren pràcticament inexistents.

Manacor, que a l’any 1920 segons l’Institut Nacional d’Estadística tenia un cens de població de 13.033 habitants i 3.378 cases habitades, no era aliena a tot allò que passava en la resta del país, i en major o menor mesura, les tensions socials hi trobaven la seva correlació. A aquesta tensió generalitzada, li hem d’afegir la manca d’estabilitat política municipal, que dificultava la resolució de problemes que es feien eterns.
Manacor, com la majoria d’indrets del territori nacional, arrossegava durant aquests anys problemes molt greus, com el caciquisme personificat en els senyors, exèrcit i clergat. Una pobresa extrema, la incultura i l’analfabetització, i especialment una corrupció administrativa i política molt arrelada. La taxa d’analfabetització era de més d’un 50%.
Hem d’afegir a aquesta greu situació, la forta emigració, especialment al Sud d’Amèrica, on davant el negre futur que es presentava, moltes de famílies emigraven a la recerca de treball i fortuna, fugint dels mals produïts per la plaga de la Fil·loxera i dels danys que s’arrossegaven a conseqüència de l’epidèmia de Grip del setembre de 1918. Davant aquest panorama, moltes famílies es trobaven generalment en una greu situació de pobresa, i inclús algunes d’elles d’indigència completa, i de cap manera podien fer front a la mancança o encariment dels preus de les matèries bàsiques dels queviures. A més, la gent estava debilitada per la fam, la manca de medicines, d’higiene i de les infraestructures bàsiques com l’aigua i el clavegueram que provocava malalties infeccioses i contagioses.
A partir de tots aquests antecedents, es reunien doncs els components perfectes que varen dur endavant a Manacor l’anomenat Motí de les Dones, i es digué així per la gran majoria de dones que participaren en el motí. Curiosament ja des dels primers anys, el motí va passar a conèixer-se com el Saqueió de 1920. La raó no era altra, simplement, que es considerava que no estava ben vist que les dones duguessin la veu cantant en una manifestació.

Però malgrat Espanya no va entrar directament dins el conflicte de la Primera Gran Guerra, les repercussions degudes a l’escassetat d’aliments bàsics a causa de l’exportació incontrolada i de la cobdícia insaciable dels especuladors, havien empobrit o portat a la misèria a moltes famílies obreres. Aquest fou el detonant de la situació d’alarma i crispació generalitzada.
A Manacor, les dones, mestresses de casa majoritàriament, digueren: “Fins aquí hem arribat!!!”.
El dijous 20 de maig de 1920, damunt les 17’00 hores, molts de veïnats, especialment al·lotes i joves que provenien dels diversos indrets de la ciutat, es varen reunir en la nova placeta de la font del carrer Barracar, un any després d’haver estat inaugurada. L’ambient era de molta crispació, que poc a poc es va anar encalentint, i la gent escoltava als organitzadors de la revolta que animaven als veïnats a reclamar contra la contínua pujada dels preus, començant a cridar consignes contra el Consistori.
I s’alçaren contra aquella injustícia. Feren un motí, i a sa Bassa i en el carrer Major, tiraren a baix dos mostradors i s’apoderaren a la força de matèries de primera necessitat, especialment roba.

La força militar de la Guàrdia Civil les detengué a les poques hores amb el resultat de 65 persones que foren conduïdes al quarter de la força policial: 41 dones i 24 homes (1). Poques hores després, tots els detinguts foren posats en llibertat, malgrat l’opinió descontent de determinats sectors de l’estructura de l’Estat i altres empresaris.
També amb l’inici del segle XX, neix un important corrent literari conegut amb el nom de l’època d’or de les lletres mallorquines, on destacava entre d’altres el folklorista i filòleg manacorí mossèn Antoni Maria Alcover, o el poeta Miquel Costa i Llobera.
Però els nostres militars espanyols, degut al fracàs de les guerres d’Ultramar, treien fum per les orelles i tenien molta set de venjança, de guerra i de sang.
Ja hi tornam a ser amb una guerra que resulta interminable, l’aventura colonial a la zona minera del Rif del Protectorat espanyol marroquí.
Venga idò, novament joves manacorins reclutats per defensar interessos dels grans propietaris espanyols en unes terres desèrtiques que no tenien gran valor per treballar-les si no fos per la quantitat de mines de ferro.
I venga més morts i més plors, però tots de família pobra. Ja se’n cuidaven els rics de pagar la redempció dels seus fills perquè no anassin a la guerra a defensar els seus interessos.
Aquells soldadets espanyols, obligats a anar al servei militar durant tres anys, molts d’ells sense saber escriure ni llegir, eren tractats pels seus caps militars com una simple peça més d’aquell desgavell. No estaven motivats per donar la sang per una pàtria que fins llavonses els havia tengut menyspreats.
Vivien amb la por al cos, pànic dels franctiradors de poble berber que des de les muntanyes els crivellaven amb els tirs, coneguts amb el nom de pacos, pel renou que feien els dispars quan sortien del canó. Aquests guerrers eren els partidaris de Abd el-Krim, el màxim cabdill musulmà i altres cabdills que l’acompanyaven. Abd el-Krim sabia ben bé la situació de l’exèrcit espanyol en aquells moments, un gegant però amb peus de fang, i tenia coneixements de com els podria causar moltes pèrdues humanes.
Molts dels soldats espanyols feien les seves guàrdies en les garites de cara a l’exterior del campament, vestits amb roba àrab perquè des de les muntanyes dominades pels partidaris de Abd el-Krim no els poguessin reconèixer per l’uniforme, ja que solien estar sempre exposats a que els fotessin un tir. Una guerra anomenada en determinats mitjans periodístics com el “Vietnam espanyol”.
Mentrestant, els fills dels rics vivien en l’opulència i la disbauxa.
Amb el desastre d’Annual, el 22 de juliol de 1921 en terres africanes, amb el resultat de 9.454 militars espanyols morts i 2.500 indígenes, amb unes pèrdues econòmiques de 5.600 milions de pessetes a l’erari públic entre 1909 i 1921. Dies més tard, la massacre es va produir a la batalla del Monte Arruit. (Tres mil soldats espanyols varen ser assassinats després de rendir-se).
Les repercussions populars eren d’un descontent generalitzat, la gent s’havia alçat amb motiu de l’embarcament de tropes cap al Marroc l’any 1909 (coneguda com la Setmana Tràgica, el desencadenant dels tràgics successos fou el decret del govern d’Antoni Maura d’enviar tropes de reserva a la guerra), i s’hi afegia la corrupció política, les intrigues de la camarilla reial i el desgavell militar d’un exèrcit que com hem dit volia refer-se al nord d’Àfrica de les derrotes de Cuba i Filipines.
El Rei Alfons XIII es va acovardir i va deixar de recolzar el govern conservador d’Antoni Maura, i va agombolar-se en mans dels liberals comandats per Canalejas.
Malgrat el govern maurista estava en contra de la guerra, aquest va donar el braç a torçar i davant les pressions del rei i dels poders fàctics, obligaren al gabinet de Maura a autoritzar l’extracció de ferro, que abans havia estat suspesa arran d’aquell desastre militar.
Era evident que els particulars interessos econòmics eren prioritaris, i entre els principals accionistes de la Companyia Espanyola de Mines del Rif SA, causa prioritària de la guerra, figuraven: Joan Antoni Güell (marquès de Comilles), Àlvar de Figueroa (comte de Romanones), Evarist de Churruca (comte de Motrico), el ministre Miquel de Villanueva, i inclús el mateix monarca espanyol.
Alfons XIII era un rei molt aficionat a malgastar diners a senallades de l’erari públic, a alternar amb dones de qualsevol estatus social i a la gravació de pel·lícules de tipus pornogràfic (era el major productor de cine d’aquest tipus en territori espanyol); li feia il·lusió adornar el seu regnat amb glòries militars com fou Lepant o Flandes entre altres, que es semblassin a grans gestes èpiques dels seus avantpassats.
Però al final, més que glòries militars, tan sols va aconseguir semblar-se a les més tristes derrotes dels seus precedents, totes elles regades amb la sang dels pobres soldats espanyols, treballadors, molts d’ells es dedicaven a l’agricultura i mai havien tingut l’opció d’aprendre a llegir o escriure.
Foren anys convulsos i de mobilitzacions en tot el territori espanyol, d’un encès patriotisme popular a les Balears envers els seus soldats que lluitaven a terres molt llunyanes, no exent també de veus crítiques.
Amb el desembarc d’Alhucemas, Espanya i França guanyaren la guerra, es disposava d’un exèrcit més poderós amb més material de guerra i per primera vegada es van utilitzar armes químiques, com el gas mostassa, que posteriorment fou molt empleat per altres països durant la primera Guerra Mundial.
Sempre se sol dir que el peix gros es menja al petit, però amb un resultat humà elevadíssim: més de 54.000 soldats morts o ferits entre els soldats espanyols i francesos.
Alguns d’aquests soldats morts o ferits eren manacorins, i varen donar la seva joventut, sang i vida per l’honor de la mare pàtria. Però resulta que aquella mare pàtria eren el rei i una colla de corruptes i aprofitats.
L’any 1923 es va produir el cop d’Estat del General Primo de Rivera, que va tenir el recolzament del rei Alfons XIII fins que el general, a l’any 1930, va presentar davant el monarca la seva dimissió després d’anys convulsos i violents en tot el país.