Aquesta setmana un veïnat ha fet públic a les xarxes socials que el nostre ajuntament li ha enviat una mostra d’amor, perquè cada dia quan surt de ca seva el primer que es troba és un cor que li ha posat el Consistori ben davant. És un gest preciós, no es pot negar. I més tenint en compte que no és cosa d’un sol dia, li té tots els dies de l’any. I perquè vegeu que l’Ajuntament no regala qualsevol cosa, és un cor interactiu, que canvia d’aparença segons les característiques meteorològiques, quan plou i recull el valorat i sobretot transparent element líquid que circula pels carrers, pren una forma més definida i es pot veure amb tota la seva esplendor.
I què és de guapo que l’Ajuntament pensi en els seus ciutadans amb aquest amor tan constant! Fa tota la impressió que és una declaració d’amor per tota la vida… bé, almanco pel que queda de legislatura, perquè no sembla que sigui una prioritat municipal deixar d’estimar així als seus súbdits de moment. Veurem si després del maig del 27 s’acaba la declaració d’amor municipal cap al veïnat i li lleven el coret de davant ca seva, qui sap.
Hi ha una altra cosa que l’Ajuntament ha fet molt bé pensant en els seus veïnats. I és que una administració pública no ha de fer mai la competència a la ciutadania, ni ha de voler ser més que els particulars. Per tant, com fa des d’uns anys ençà, no ha volgut fer-se valer més que tothom i fer el betlem més gros i guapo del poble, com fan molts altres ajuntaments. Basta veure el de Palma, que a Cort fa un betlem preciós, o el de Campos, i tants altres. No, a l’Ajuntament de Manacor no hi ha betlem, ni tampoc neules penjades. Això és la gent que ho ha de fer a ca seva, bé, i a l’església. Ara bé, la Sala ha fet un programa de Nadal amb la ruta dels betlems que es poden visitar, sis en total, i llocs on hi ha neules, catorze, per demostrar la seva coherència.
I Nadal ja és aquí, i qui vulgui anirà a Matines, alguns per sentir-les senceres i altres només per sentir la Sibil·la i llavors sortiran, cadascú farà el que voldrà. I aquesta és també una mostra de coherència: treure un element del seu context i, oblidant el seu significat, fer-ne un espectacle folklòric en si mateix. És similar al que passà amb els Cossiers d’Algaida fa un grapat d’anys que, oblidant el seu context històric, ballaven a Cal Dimoni per als turistes com un element folklòric. Treure un element històric i patrimonial del seu lloc és banalitzar-lo, desproveir-lo de significat i, quan venguin mal donades, exposar-lo a desaparèixer. Però sembla que tenim la solució, es declara el cant de la Sibil·la BIC i el confiam a les administracions públiques, perquè el protegeixin i el facin perdurar pels segles dels segles, encara que es canti fora del seu context: les Matines.
I encara queden cases on es fa un betlem, encara que poca gent sap que el betlem que coneixem en els nostres temps procedeix d’una idea que tengué Sant Francesc d’Assís quan l’any 1223 ell i el seu germà arribaren al poble de Greccio, al Lazio italià. Aquest sant home demanà permís al papa Honori III per fer una representació del naixement dins una cova, un betlem vivent. Ja s’havien fet representacions del naixement abans, però només del nin Jesús dins el bres, amb Maria i Josep. Però fou Sant Francesc qui hi afegí palla i animals, especialment el bou i l’ase, i el popularitzà. Del betlem vivent a utilitzar petites escultures per fer el betlem dins cada casa hi va haver només una passa. I avui, què significa fer un betlem? Pensem-ho. Es declararan prest BIC els betlems, com s’ha fet amb les neules?
I que és avui Nadal sense un arbre de Nadal a cada casa? Un costum que iniciaren els cristians protestants de Livònia, les actuals Estònia i Letònia, fets pels gremis de menestrals i decorats amb flors de paper de colors, dolços, nous i pomes, per felicitar les festes de Nadal als aprenents del gremi i als infants. Aquells arbres eren comunals, no particulars, i prest es feren dins les esglésies protestants. I d’aquí a fer arbres dins les cases, afegint-hi més tard fins i tot espelmes, passaren alguns anys. Al cap d’uns quants segles aquesta tradició arribà a les nostres latituds, una vegada més despullada del seu significat original. Ara és totalment diferent, un element decoratiu nadalenc més.
Però no cregueu que res del que he dit ho he fet amb acritud o nostàlgia, perquè aquesta és la història de la humanitat. Les tradicions són vives i canviants. Tot canvia i evoluciona, encara que de tant en tant és bo fer una mirada cap enrere i saber d’on venim, per valorar cap a on ens du el corrent inevitable en el què ens trobam i pel que serem inexorablement arrossegats, si no nosaltres, sí les futures generacions, per molt que nosaltres ens resistim al canvi.
