Manel Santana Morro, historiador
Hi ha llibres que tan sols el poden escriure persones ben concretes. Pel coneixement que tenen de la matèria, pel bagatge acumulat i per la informació a la qual han accedit després d’haver remenat arxius durant decennis. Pels testimonis orals que han recollit i que ja no hi són. Les plomes de Franco. La premsa «Nazional» durant la Guerra Civil (1936-1939) és la darrera obra de l’historiador Antoni Tugores. És un treball interessant i necessari per entendre l’abast del conflicte bèl·lic a Manacor (i als pobles dels voltant) en uns anys de fanatisme i adoctrinament. I Tugores ho fa a partir de l’estudi de la premsa manacorina d’aquells anys.
El llibre és una anàlisi exhaustiva del discurs imperant i monolític que es va reflectir mitjançant les publicacions periòdiques. La societat havia estat dividida en bons i dolents. Els patriotes i els antiespanyols. Els catòlics i els enemics de la fe i de l’Església. Els salvadors i els que havien conduït el país al caos i a la destrucció. I dins els bàndols, els “bons”, el dels guardians de les essències, foren els falangistes els que ho volgueren acaparar i controlar gairebé tot. De fet s’apropiaren del setmanari manacorí Voz y Voto i el posaren al servei de la propaganda i de l’adoctrinament. I també de la tergiversació de la realitat per elaborar un discurs sovint delirant. A partir dels continguts periodístics d’aquesta publicació i també de les capçaleres que la continuaren (Renacer i Arriba) Tugores espluga i explica la realitat en un municipi com Manacor on els fets de la guerra tengueren molta transcendència. El fet de tenir el front de guerra al costat de casa ho magnificava tot. Les desfilades, les concentracions multitudinàries, les misses de campanya, els discursos, els actes commemoratius. Tot s’havia de fer amb la màxima pompa, teatralitat i grandiloqüència en favor de la causa. Els nazionals es feren amb el carrers i places. Controlaren els espais públics i els posaren al servei dels seus interessos.
Però la premsa no ho explicava tot. Ni prop fer-hi! En el discurs i relat maniqueu i monocolor sovint es passava de llis d’una realitat gens amable. Per això la meva afirmació que tan sols Tugores podia abordar aquesta temàtica. Perquè explica allò que la premsa callava o silenciava. I ho fa amb dosis d’ironia i de clarividència amb un llenguatge fresc, entenedor i valent. Posarem alguns exemples.
Quan es creà la Cuina Econòmica la premsa se’n va fer ressò i no escatimà adjectius per lloar aquella obra benèfica i d’altruisme en favor dels més necessitats, en especial els infants. No deia, però, que els que hi anaven, o molts dels que hi anaven, eren fills dels represaliats, assassinats, malmenats i desapareguts, empresonats i que havien quedat condemnats a la fam i misèria més extrema.
Hi ha altres aspectes en aquesta línia. El bàndol nazional aglutinava faccions i bàndols. A Manacor foren especialment virulents els enfrontaments entre falangistes i carlins (requetès). També entre falangistes i militars. Però la premsa reflectia una arcàdia feliç, una entesa dels amants de l’ordre, agermanats en una fraternitat sòlida, sense escletxes, que lluitava contra els dolents, els rojos perversos i deshumanitzats. I no era així.
El llibre mostra com el poble de Manacor fou sotmès a un bombardeig propagandístic de magnitud desconeguda fins aleshores, així com a una vertadera extorsió econòmica en forma de col·lectes, donatius, contribucions (en diners, en or i en joies) teòricament voluntàries. Per avituallar, deien, l’exèrcit, per la beneficència, per construir refugis, per alimentar la població de les zones alliberades. Però també per construir monuments, per fer obsequis a alguns dels prohoms que lideraven i guiaven el bàndols dels “bons”. En realitat eren col·lectes forçoses, fetes en unes circumstàncies marcades per la por i la vulnerabilitat. Feia mal dir que no, oposar-se als designis dels que s’havien fet amb el control del carrer i de la vida social. Molta gent ho passava malament però no podia dir que no a una col·lecta, a una rifa o als cupons del plato único, la ficha azul o el Auxilio de Invierno, entre d’altres.
A més, des de la premsa s’acusava a qui col·laborava poc. En especial famílies de certa posició econòmica. Tugores explica els motius de la seva tebiesa: algunes famílies benestants no estaven d’acord amb els mètodes expeditius utilitzats; a més, hi havia industrials de Manacor que simpatitzaven amb un republicanisme obert i modernitzador.
En definitiva, Antoni Tugores ha escrit un llibre valent. S’ha “mullat”, ha explicat les coses pel seu nom, tal i com succeïren i ha establert una comparació entre el que s’explicava des de la premsa i el que succeïa en realitat.
El llibre és a les llibreries. I es presentarà en societat el proper 20 d’octubre a les 20 hores a la Institució Pública Mossèn Alcover.
